Des que se’ns va encarregar escriure sobre ell, sobre el mític Risto Mejide, he de confessar que m’he aturat a veure l’opinió del jurat d’Operación Triunfo més d’un cop –encara que intente dissimular-ho-.
Sembla que haja sortit del no-res, que és un d’aquests personatges que ha aconseguit sortir als mitjans pel seu aspecte misteriós i el seu caràcter més bé rebel, però té un background considerable al darrere. És director creatiu, professor a Elisava de creativitat, col·laborador a l’ADN i Onda Cero i autor de El pensamiento negativo. A més a més, té una gran facilitat per connectar amb l’audiència. Penso que aquest home, al qual el públic igual aplaudeix que insulta en dos minuts de diferència, no és més que una estratègia del programa i de la cadena per guanyar audiència, però que amb el temps ha arribat a fer-se més famós que els mateixos concursants. Clarament, igual que he fet jo, la gràcia del concurs està en veure qui canta pitjor a la gala del dimarts i, sobretot, veure quina és la crítica que li farà Risto i quins nous insults té preparats.
Encara que aquest senyor es caracteritze pel seu caràcter fort i la seua sinceritat excessiva, considero que tampoc és tant greu el que diu als alumnes de l’acadèmia. Fins i tot fa riure en més d’una ocasió amb les comparacions que estableix als alumnes.
Per començar cal dir que, aquests joves, en el moment que entren a l’escola, ja saben a què s’exposen. Risto no és una figura nova, ja fa moltes edicions que el contracten per criticar i fer augmentar el número de públic de Tele5 i tothom coneix que no és piadós amb ningú. Amés a més, crec que totes les crítiques –i insults, perquè encara que ell assegura que no els insulta, en algunes ocasions si que ho fa-, en part són positives per als alumnes. Que algú et critique tant, fa que tu tingues més voluntat de superació i que treballes per millorar i ser el millor, destacar per sobre dels altres. De fet, si et donen la oportunitat d’entrar-hi, després de fer càstings a 12.000 persones, has de donar el màxim.
És cert també, que molts cops els joves es poden sentir humiliats davant de tota l’audiència i que de vegades les opinions de Risto al respecte són massa dures, però ja se sap que sentir les veritats és difícil, però necessari.
Amb el que he pogut veure en els programes que he estat mirant és que realment tampoc és tan greu com la gent comenta. Si sents parlar la gent i no has vist el programa, imagines un Risto cruel, fosc, “borde” i sense sentiments, però realment té el seu dot humorístic i més d’una vegada se li entreveu el somriure que amaga entre dents.
Sembla que haja sortit del no-res, que és un d’aquests personatges que ha aconseguit sortir als mitjans pel seu aspecte misteriós i el seu caràcter més bé rebel, però té un background considerable al darrere. És director creatiu, professor a Elisava de creativitat, col·laborador a l’ADN i Onda Cero i autor de El pensamiento negativo. A més a més, té una gran facilitat per connectar amb l’audiència. Penso que aquest home, al qual el públic igual aplaudeix que insulta en dos minuts de diferència, no és més que una estratègia del programa i de la cadena per guanyar audiència, però que amb el temps ha arribat a fer-se més famós que els mateixos concursants. Clarament, igual que he fet jo, la gràcia del concurs està en veure qui canta pitjor a la gala del dimarts i, sobretot, veure quina és la crítica que li farà Risto i quins nous insults té preparats.
Encara que aquest senyor es caracteritze pel seu caràcter fort i la seua sinceritat excessiva, considero que tampoc és tant greu el que diu als alumnes de l’acadèmia. Fins i tot fa riure en més d’una ocasió amb les comparacions que estableix als alumnes.
Per començar cal dir que, aquests joves, en el moment que entren a l’escola, ja saben a què s’exposen. Risto no és una figura nova, ja fa moltes edicions que el contracten per criticar i fer augmentar el número de públic de Tele5 i tothom coneix que no és piadós amb ningú. Amés a més, crec que totes les crítiques –i insults, perquè encara que ell assegura que no els insulta, en algunes ocasions si que ho fa-, en part són positives per als alumnes. Que algú et critique tant, fa que tu tingues més voluntat de superació i que treballes per millorar i ser el millor, destacar per sobre dels altres. De fet, si et donen la oportunitat d’entrar-hi, després de fer càstings a 12.000 persones, has de donar el màxim.
És cert també, que molts cops els joves es poden sentir humiliats davant de tota l’audiència i que de vegades les opinions de Risto al respecte són massa dures, però ja se sap que sentir les veritats és difícil, però necessari.
Amb el que he pogut veure en els programes que he estat mirant és que realment tampoc és tan greu com la gent comenta. Si sents parlar la gent i no has vist el programa, imagines un Risto cruel, fosc, “borde” i sense sentiments, però realment té el seu dot humorístic i més d’una vegada se li entreveu el somriure que amaga entre dents.
Alguna vegada he obert la televisió amb la morbositat de sentir les crítiques que realment són divertides –per entendre després els comentaris que fa la gent dels concursants- i penso que tampoc s’allunyen gaire de la realitat. Si algú ha fet una mala interpretació en Risto ho diu i prou. Les coses se poden dir de moltes maneres, és clar, –potser les de Risto no són les millors-, però hi ha molts alumnes que afinen tan poc que necessiten aquest toc d’atenció per millorar i aprendre. I això és el que motiva Risto, encara que, des de bon principi, sigui una estratègia a favor de captar audiència. Vist d’aquesta manera, pot arribar a ser una ajuda per als joves que s’enfronten a una carrera difícil i amb molta competència. Pel que fa als alumnes, ja se sap... qui no vulga pols, que no vaja a l’era i si hi van, que n’acceptin les conseqüències.
Tot un personatge
Amb tot però, després de llegir entrevistes a Risto i altres publicacions, és fa evident com, a banda de ser l'estratègia perfecta, ell mateix es considera un personatge, tal com es reflecteix a la resposta d'una de les preguntes que li van fer a una entrevista. Segurament, pretén mantenir el seu caràcter i ser el més proper a la realitat possible, però el rol que adopta en el programa i en els mitjans de comunicació el poden portar a definir-lo com un personatge mediàtic, principalment per l'aparença, gestos, actitud i comentaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada