Una nova Tebeosfera

Manuel Barrero procedeix del món de les Ciències Biològiques, però la seua passió, des de fa anys, són els còmics i tebeos i fa temps que els hi dedica el seu temps. Des de sempre s’ha interessat per les històries representades a través d’imatges articulades en vinyetes i assegura que té centenars de còmics apilats a les prestatgeries de casa seua.

Barrero és l’autor de la web Tebeosfera –la millor web d’Espanya en quant a utilitat, claredat, distribució i eficiència- i de més de la meitat dels continguts d’aquesta pàgina virtual. A diferència d’altres webs culturals, la nova pàgina de Tebeosfera –que entrarà en funcionament al setembre- inclou molts documents de recerca històrics sobre els còmics a Espanya i els organitza en una estructura clara.

El còmic, defineix Barrero, és una forma d’expressió que se serveix d’imatges i text. Utilitza un llenguatge que permet explicar moltes coses a la vegada en un mateix pla, situacions que en cinema o llibres necessitarien moltes seqüències i paràgrafs. Això ofereix una gran facilitat de comunicació i fomenta la capacitat lectora i la imaginació del públic. Històricament, els seus continguts han tractat molts temes de denúncia política i erotisme, tòpics que continuen fins avui. Avui dia, la branca més difosa entre els joves és el manga i és un nou mitjà que tenen els joves d’educar-se. De vegades, la passió per aquest tipus de lectura fomenta uns comportaments determinats que si no estàs posat en aquest món i l’observes des de fora pot arribar a provocar que la gent posi etiquetes als lectors i els arribi a anomenar “frikies”. Aquest col·lectiu representen tot allò que hi ha darrere les historietes, persones que deixen volar la imaginació i manifesten uns ideals determinats.

Manuel Barrero té una teoria que sorgeix amb l’aplicació de les noves tecnologies. Les historietes, internet i la ciència estan íntimament lligades. D’historietes i de teories científiques n’hi ha moltes a internet, però, a la vegada, és escassa la ciència que sorgeix arran de les historietes. Les historietes i internet estan relacionades en el sentit que a la xarxa es poden trobar moltes pàgines web que tracten els còmics –guiadelcomic.com, per exemple-. I la ciència i internet també estan iterrelacionades, ja que avui dia ja no es pot fer ciència sense el recurs de la xarxa.

La nova Tebeosfera oferirà una nova base de dades sobre còmics molt important i única. S’està portant a terme una àrdua faena de documentació de tebeos espanyols i presentarà molts treballs que quedaran per a la prosperitat. La web recollirà més de 13.000 fitxes de tebeos que Barrero ha anat recopil·lant: des del Granizada, d’Apel·les Mestres, fins avui. Tot aquest treball que té lloc en i per al món del còmic es duu a terme amb iniciatives privades, com la de Tebeosfera. El motiu, bàsicament és un. A Espanya no existeix una cultura ni hi ha indústria del còmic com la que hi ha a altres països, com ara Bèlgica. De manera que ho duen a terme aquells apassionats del còmic, un col·lectiu reduït però que existeix i està compromès en aquesta causa. Encara que, els tebeos són un aspecte fonamental en la cultura, sobretot en la relació comunicació cultural d’elit i fenòmens de masses.

El boom del còmic al nostre país va tenir lloc després de la mort de Franco, però no va durar més de quatre anys. En aquesta explosió dels còmics, els qui seguien els còmics de superheroïs eren els fascistes, mentre que la resta, els compromesos amb la causa democràtica van esdevenir els lectors d’elit, que recloïen els còmics a uns quants. Avui dia, la historieta és un mitjà híbrid que es dirigeix a un públic molt concret, també. En aquest sentit hi ha algunes indústries per als nens i es va creant un mercat jove, que va augmentant a poc a poc. Ben bé es pot afirmar que els còmics són art i que treballen encaminant-se a la cultura de masses. Un dels punts que es van tractar al final de la conferència de Manuel Barrero va ser si en el futur, les grans superfícies apostarien pel còmic, igual que s’està apostant pels llibres. Segons Barrero, és un tema complicat i una realitat difícil d’acomplir perquè a les grans superfícies es demana un mínim de venda, i a diferència dels llibres, la distribució i venda de còmics és molt inferior.

Es convertirà algun dia el còmic amb un producte de masses o continuarà l’estereotip de “frikies” a tots aquells que ho segueixen amb devoció? Caldrà observar el futur d’aquest gènere, però de moment sorgeixen i es renoven webs que fomenten el tema cada cop més hi ha gent que s’interessa per aquest fenomen.

Els obstacles de la Independència

Dos.
Dos van ser els motius principals que Alfons López, vocal del Consell General del Poder Judicial, va descriure com els que han impedit ser independent a Catalunya al llarg de la història.

El primer obstacle per a la independència, segons López, era la dependència econòmica de Catalunya respecte d’Espanya. L’estat mantenia les fronteres tancades per tal de protegir l’economia pròpia, i era impossible entrar en nous mercats. L’únic lloc de venda dels productes de la gran indústria catalana era Espanya. Quan es començà a liberalitzar el comerç, aquesta pertinença a Espanya no era del tot negativa, formar part d’una unitat econòmica més àmplia permetia que poguessis accedir a un mercat més gran. Actualment, però, pertànyer a Espanya ja no suposa cap avantatge per a Catalunya. És més, la indústria catalana sofreix boicots, el no a les Ofertes Públiques d’Adquisició que les empreses catalanes proposen a les espanyoles, la impossibilitat que un català sigui el president de la COE, etc. Tot plegat, reflecteix una idea de l’economia catalana com a adversària i la voluntat d’impedir que els catalans augmenten les pertinences i el control. Avui dia, amb la globalització, qui controla les fronteres i l’economia és la Unió europea i Espanya ha perdut sobirania respecte aquest àmbit

El segon obstacle foren les grans dictadures i control militar que visqué Espanya i que repercutiren fortament a Catalunya. Cada cop que s’aconseguiren alguns avenços, com la Mancomunitat de Diputacions provincials o una Generalitat Republicana, es truncaren amb la dictadura de Primo de Ribera i de Franco, respectivament. El control militar ha sigut un element important per al retrocés català i una realitat que perdura fins els nostres dies. Pensem, sinó, amb l’Estatut de 2006 de Catalunya i l’amenaça del general Mena d’intervenir-hi en contra si era convenient.

De manera que ja no hi ha cap avantatge en pertànyer a Espanya, en el sentit econòmic i polític. Davant d’això, l’únic que li queda a Catalunya és la independència. El marc actual d’actuació és la UE, diu López. Abans la UE eren França, Gran Bretanya, Alemanya, etc. Però avui dia també ho són Letònia o Malta, per tant Catalunya considera que pot intervenir de manera independent en aquesta economia global. A més, potser Catalunya podria tornar a recuperar aquell 40% del PIB (actualment el 7%), que ara ha passat a ser per a Espanya.

El conflicte entre l’estat i la comunitat catalana respecte de la independència és intens, històric i de moment impossible de finalitzar. El que pensa part d’Espanya de Catalunya és que és el gran Lloret on anar a estiuejar i que l’autonomia no és més que una mínima descentralització estatal. Per posar el punt final a la conferència, López es dirigí a la majoria de futurs periodistes que omplien la sala i assegurà que són els mitjans de comunicació els qui han de canviar aquesta mala imatge de Catalunya i que són els catalans, amb el vot i amb una mentalitat unísona, els qui han d’avançar cap al camí de la independència. Mentre això no s’aconsegueixi, els trens i la indústria continuaran el seu viatge a Madrid.

Per cert, m’agradaria des d’aquí felicitar a Eduard Lladó –també als demés futurs comunicadors de la UAB que van dur a terme esta iniciativa- i a la Comissió 100 anys d’estelada, per aquestes I Jornades de Comunicació i Independència que van organitzar. Perquè darrera de tot això hi ha molt temps de dedicació, molts mals de cap, molt saldo gastat... i, el que és més important, una idea clara de país. Ànims!

La dansa dels déus

La història comença al temple Shiva, a l’Índia. La dinastia de la família Merchant, encarnada per Shantilal i Ayesha, la seua néta, tenen la responsabilitat de mantenir la dansa dels déus.

Per aquest motiu, Shantilal estableix una escola de danses tradicionals al temple, però Ayesha, influenciada pel cinema occidental decideix no seguir la tradició, abandona el temple i es converteix en la reina de la coreografia de les pel·lícules de Bollywood. Al temple deixa el seu avi i un vell amor. Encara que a Bollywood es converteix en una persona molt famosa, quan li arriba la notícia que el seu avi es mor, retorna al temple. Arriba justament a temps per poder fer les paus amb ell i, de nou allí, retroba el seu amor i la seua terra, per la qual sentia gran enyorança. Tot i l’èxit que tenia com a coreògrafa, la tornada al seu país natal li reomple la buidor que li havia quedat al cor al marxar. Finalment, Ayesha es casa amb Uday –el seu amor d’infància- i estableix la pròpia escola de danses folklòriques, en honor al seu avi.

L’obra, que ja ha estat vista per més de 300.000 persones arreu del món, es pot veure al cinema Tívoli de Barcelona. Bollywood, the show és una obra espectacular, no per la història en sí, sinó per les danses que regeixen gran part de la representació, els vestits, la professionalitat dels actors i actrius i, sobretot, la crítica que amaga darrere l’argument.

Es critica el fet que el cinema de Bollywood, cada cop més, es deixa influenciar pels continguts dels films d’occident i que ja gairebé no es pot distingir si una pel·lícula és d’aquí o d’allà, perquè amb la globalització i l’imperialisme d’uns sobre els altres es perden els trets culturals i identificatius de les minories. Tot i això, als pobles –el temple a l’obra-, intenten vetllar per mantenir la puresa de les tradicions. Els joves, però, amb els pardals al cap i les il·lusions del triomf i la fama obliden les arrels, fins que algun fet puntual els fa recapacitar i els retorna al lloc d’on provenen i on hi tenen el cor. Aquesta és l’essència que es desprèn dels paper de Shantilal i Ayesha.

Per a mi va ser una obra molt bona. Els balls, la música, els vestits, els colors, les llums, el teatre... et rodegen d’una màgia i fantasia inexplicable. Tot i que l’obra és en anglès i les pantalles amb la traducció són petites, es pot captar l’argument amb prou facilitat. Bollywood et fa plantejar la importància que té cada cultura i la riquesa que aporten les diferències socials.

Els interessos econòmics de les empreses condicionen les crítiques?

Una de les qüestions que es van proposar durant les jornades de periodisme cultural va ser si les crítiques que apareixen als suplements culturals estan condicionades pels interessos econòmics de les empreses que financen els suplements. La resposta immediata que qualsevol persona donaria a aquest plantejament seria sí, i no s’allunyaria gaire de la realitat, però considero que cal matisar-ne alguns aspectes. Proposo, primerament, que el suplement cultural que serveixi d’exemple sigui el Cultura de l’Avui, ja que el conec arran d’un anàlisi que vaig fer i perquè els conferenciants que van parlar del tema eren dos dels crítics que hi escriuen, David Castillo i Toni Valls.

Al suplement Cultura penso que cal distingir entre les empreses que posen la publicitat i les que tenen la propietat del diari.

Les empreses que es publiciten són principalment Telefònica i Endesa i crec que els continguts no estan condicionats per aquestes, és més, considero que aquestes grans empreses són les que tenen major interès en aparèixer en un suplement cultural i donar una bona imatge d’elles mateixes, que no pas influenciar en els continguts. En canvi, penso si que tenen molt a veure i gran influència en els continguts les empreses propietàries del suplement, principalment el Grup Planeta.

El Grup Planeta aglutina més de 60 empreses de set àrees de negoci diferents, de les quals en destaquen 30 editorials que el converteixen en el primer grup editorial en llengua espanyola, avançant, per tant, cap a una situació de monopoli total. A més a més té un 40% de propietat del diari Avui. És lògic, doncs, que la setmana abans de Sant Jordi, el Cultura tragui en portada i dediqui un reportatge a Ruíz Zafón, perquè el llibre està editat per Planeta i el suplement finançat per aquest gran grup.

Igual que aquest llibre, hi ha moltes obres que són encàrrecs, abunden les intromissions de les empreses en els continguts de les notícies. Davant d’aquesta realitat, de llibres teledirigits i monopolis editorials, són els periodistes els qui han de tenir una opinió “més o menys objectiva” a l’hora de fer-ne les crítiques i no actuar condicionats, perquè l’únic que s’aconsegueix amb això és enganyar els lectors. I si s’enganya els lectors cau, a la vegada, el renom de la publicació i qui acaba perjudicat és el periodisme.

Els crítics de cinema

Una de les intervencions més interessants que es va fer durant la conferència titulada És possible un altre periodisme cultural? Parlen els crítics va ser la de Toni Valls, professor de la UAB i crític de cinema al diari Avui+.

Valls va iniciar el seu torn dient que la revista de crítica de cinema francesa Caleidoscopio va nàixer per millorar el cinema i que aquesta definició era la que més el motivava a escriure aquest gènere i en aquesta secció. Una crítica enfocada a millorar algun aspecte de la realitat i que no pugui satisfer aquells qui pensen que les crítiques són els textos de crítics frustrats que projecten “les seues rabietes” en els seus escrits.

Un altre dels punts en què va incidir va ser en els diversos factors que calen a l’hora d’escriure una crítica, de cinema en el seu cas. Segons Valls, el principal és que t’agradi el gènere sobre el qual hagis d’escriure. “Per escriure bona crítica de cinema cal que el cine sigui la teva passió, que t’agradi parlar-ne i, sobretot, haver vist moltes pel·lícules”, afirmà.

L’estructura que s’ha de seguir, segons aquest expert, és començar amb un context que expliqui la trajectòria del director, el gènere de la pel·lícula, la tendència, etc. Després un resum del film en general, és a dir, que es parli de l’espai, de l’argument, de l’ordre intern i fer una sèrie de consideracions sobre el guió, la imatge, el so i els actors. Tot i que la crítica deixa molta llibertat a l’hora d’escriure, Valls considera que sempre s’ha de seguir un ordre, que l’article sigui lliure no significa que hagi de ser caòtic.

Pel que fa a la implicació de l’autor, considera que el crític s’ha de mullar i dir, sense embuts i sense el narcisisme que caracteritza alguns escrits, què ha sentit al veure una pel·lícula. Segons Valls, és molt important l’actitud que pren el periodista o el crític, cal ser humil però intens i tenir molt clar que el que critiques és un producte d’una empresa i que la teua opinió tindrà un gran efecte en la societat. I és cert, encara que, com afirmà David Valls, un altre dels conferenciants, la majoria dels lectors només es fixen en les estrelles que els crítics posen a l’inici de l’article i, de vegades, no s’aturen a analitzar la opinió de l’expert.

La faena dels crítics ha d’arribar a elogiar o estripar una obra –sempre en respecte, això si-, i ser el més neutrals possibles, que no destapin, amb l’escriptura les seues manies. Segons David Castillo, escriptor i crític de l’Avui+, a la pitjor novel·la sempre se li pot descobrir alguna cosa important. Hi ha cinema i llibres que són espectaculars i inclouen molta cultura i no se’ls dóna el valor que es mereixen. La faena del lector ha d’anar molt més enllà. No deixar-se portar pels tòpics i no quedar-se amb la superficialitat de les opinions.

L'estratègia de Tele5 per guanyar audiència

Des que se’ns va encarregar escriure sobre ell, sobre el mític Risto Mejide, he de confessar que m’he aturat a veure l’opinió del jurat d’Operación Triunfo més d’un cop –encara que intente dissimular-ho-.

Sembla que haja sortit del no-res, que és un d’aquests personatges que ha aconseguit sortir als mitjans pel seu aspecte misteriós i el seu caràcter més bé rebel, però té un background considerable al darrere. És director creatiu, professor a Elisava de creativitat, col·laborador a l’ADN i Onda Cero i autor de El pensamiento negativo. A més a més, té una gran facilitat per connectar amb l’audiència. Penso que aquest home, al qual el públic igual aplaudeix que insulta en dos minuts de diferència, no és més que una estratègia del programa i de la cadena per guanyar audiència, però que amb el temps ha arribat a fer-se més famós que els mateixos concursants. Clarament, igual que he fet jo, la gràcia del concurs està en veure qui canta pitjor a la gala del dimarts i, sobretot, veure quina és la crítica que li farà Risto i quins nous insults té preparats.

Encara que aquest senyor es caracteritze pel seu caràcter fort i la seua sinceritat excessiva, considero que tampoc és tant greu el que diu als alumnes de l’acadèmia. Fins i tot fa riure en més d’una ocasió amb les comparacions que estableix als alumnes.

Per començar cal dir que, aquests joves, en el moment que entren a l’escola, ja saben a què s’exposen. Risto no és una figura nova, ja fa moltes edicions que el contracten per criticar i fer augmentar el número de públic de Tele5 i tothom coneix que no és piadós amb ningú. Amés a més, crec que totes les crítiques –i insults, perquè encara que ell assegura que no els insulta, en algunes ocasions si que ho fa-, en part són positives per als alumnes. Que algú et critique tant, fa que tu tingues més voluntat de superació i que treballes per millorar i ser el millor, destacar per sobre dels altres. De fet, si et donen la oportunitat d’entrar-hi, després de fer càstings a 12.000 persones, has de donar el màxim.

És cert també, que molts cops els joves es poden sentir humiliats davant de tota l’audiència i que de vegades les opinions de Risto al respecte són massa dures, però ja se sap que sentir les veritats és difícil, però necessari.

Amb el que he pogut veure en els programes que he estat mirant és que realment tampoc és tan greu com la gent comenta. Si sents parlar la gent i no has vist el programa, imagines un Risto cruel, fosc, “borde” i sense sentiments, però realment té el seu dot humorístic i més d’una vegada se li entreveu el somriure que amaga entre dents.

Alguna vegada he obert la televisió amb la morbositat de sentir les crítiques que realment són divertides –per entendre després els comentaris que fa la gent dels concursants- i penso que tampoc s’allunyen gaire de la realitat. Si algú ha fet una mala interpretació en Risto ho diu i prou. Les coses se poden dir de moltes maneres, és clar, –potser les de Risto no són les millors-, però hi ha molts alumnes que afinen tan poc que necessiten aquest toc d’atenció per millorar i aprendre. I això és el que motiva Risto, encara que, des de bon principi, sigui una estratègia a favor de captar audiència. Vist d’aquesta manera, pot arribar a ser una ajuda per als joves que s’enfronten a una carrera difícil i amb molta competència. Pel que fa als alumnes, ja se sap... qui no vulga pols, que no vaja a l’era i si hi van, que n’acceptin les conseqüències.

Tot un personatge

Amb tot però, després de llegir entrevistes a Risto i altres publicacions, és fa evident com, a banda de ser l'estratègia perfecta, ell mateix es considera un personatge, tal com es reflecteix a la resposta d'una de les preguntes que li van fer a una entrevista. Segurament, pretén mantenir el seu caràcter i ser el més proper a la realitat possible, però el rol que adopta en el programa i en els mitjans de comunicació el poden portar a definir-lo com un personatge mediàtic, principalment per l'aparença, gestos, actitud i comentaris.