Vivències ‘in situ’

Una de les formes habituals de rebre informació sobre els conflictes que es viuen a l’anomenat ‘Tercer Món’ i la pobresa a la qual estan sotmesos els seus habitants són els telediaris. Difonen notícies que ens arriben acompanyades d’imatges que permeten fer-te la idea de quant sofreixen les persones, però que acostumen a ser molt generals, breus i impliquen molt poc el telespectador. Davant aquesta situació és quan les paraules de Ryszard Kapuscinski es tornen més rellevants. Segons el periodista polonès, és important conviure cert temps amb els afectats i guanyar-te la confiança ‘dels altres’ –que són les principals fonts d’informació -, per tal d’aconseguir un bon testimoniatge que transmeti la realitat tal com és. D’aquesta manera, amb periodistes implicats en la cerca de la qualitat, que viuen el dia a dia en un país pobre, compartint les experiències i vivències in situ, és com s’assoleix commoure les emocions i apropar-se al públic. I aquesta és la intenció del documental ‘Sin Piedras’, dels directors Pau Itarte i Quim Fuster, guanyador del Premi al millor guió al Festival de Sitges.

Després de conviure dos mesos amb una família palestina i un mes amb una de catalana, presenten el curtmetratge com un joc de miralls on les mirades de dos nens, Yazan de Hebrón i Sergi de Barcelona, es creuen i donen a conèixer de manera clara, senzilla i directa els seus respectius móns. Observant el paral·lelisme de les seves vides, podem descobrir com, malgrat les diferències, existeixen punts en comú. I són aquests punts en comú, a la vegada contrarietats, els que permeten enllaçar les dues realitats d’una manera perfecta per donar conjuntura als continguts i a la composició. Tres són els exemples que més m’han cridat l’atenció. Amb la tècnica compositora del fos encadenat es passa de la imatge on Yazan, de 10 anys, a Palestina és qui cuina a la seva llar per als cinc germans i el pare, mentre aquest últim vigila que ‘els colons’ (els americans que ocupen la base militar de la vora de casa seva) no els ataquin, a la imatge de Barcelona, on la mare d’en Sergi fa el sopar mentre el nen i el seu pare juguen a la Play Station. A l’escola contrasta la imatge del pati barceloní on nens i nenes juguen i corren, mentre a Hebrón els nens (no hi ha nenes) de l’escola, canten l’himne nacional amb la mà alçada mentre hissen la bandera del país. I també el fos que contrasta les activitats extraescolars dels nens. Mentre Sergi entrena a les pistes d’atletisme per les competicions infantils de Catalunya, Yazan s’encarrega d’alimentar el seu camell i el gall d’indi, tancats en un corral amagat per a que ‘els colons’ no els robin.

Amb tot, podem apreciar com les diferències quotidianes entre Yazan i Sergi es veuen reflectides, clarament, en els interessos, actituds i possibilitats dels nens a l’escola, a la llar, en el temps d’oci i, fins i tot, en el dibuix que els directors fan pintar als alumnes de les dues escoles i que ells mateixos s’encarreguen d’intercanviar. Quan el dibuix dels nens palestins es compara amb el de Barcelona, les contrarietats són increïbles. Sota el lema ‘Quotidianitat’, els primers dibuixen tancs, armes, murs i enfrontaments i, els segons, videojocs i el “No a la guerra”. Unes imatges que juntament amb els comentaris dels nens, causen una forta emoció en el públic. Tot plegat és el resultat òptim del seguiment de la vida de dos famílies molt diferents que ha fet possible l’equip gràcies a la dedicació, hores de treball i a l’estar, tant en els bons com en els mals moments, en el lloc dels fets.

‘Sin Piedras’, de Quim Fuster i Pau Itarte és la segona aportació dels joves directors al món del cinema. Sempre preocupats per la situació d’injustícia social que es viu actualment, en els seus documentals intenten aportar un gra de sorra per ajudar la societat del ‘Tercer Món’. No a través de grans aportacions econòmiques, sinó apropant-se a la realitat, mostrant-la al món i intentant combatre el silenci que molts pretenen mantenir.

3. PARK ROW

Comentari 3 de la pel·lícula PArk Row, d'Història del Periodisme

Park Row de Sam Fuller, el definiria com l’exemple perfecte que agrupa en una sola història, la teoria que hem estat donant a la classe d’Història del Periodisme. permetre

L’argument d’aquesta pel·lícula ens trasllada a l’Amèrica del nord de finals del segle XIX. L’Star és un dels diaris de referència de la època, però està dirigit per Charity Hackett, la hereva de la família editora, que no sent el periodisme amb el cor –el sent només com un negoci-, que permet que el periòdic sigue recolzat per la maquinaria política del moment i que consenteix que es jutgen persones per estar contra les injustícies i reflectir-ho en els seus textos. Per criticar aquests fets, Phineas Mitchell, és acomiadat i ha de deixar el càrrec de periodista de la redacció principal de l’Star. Quan somiava en tenir el propi diari, un impressor amb diners li ofereix la oportunitat de fundar una societat. En un sol dia apareix el nou diari, el qual bategen amb el nom de The Global, un diari que explica les injustícies que es cometen a Park Row, l’illa mediàtica del moment. La nova redacció empren la tasca en ànims i força, en intenció de denunciar el periodisme sensacionalista i institucional que està al servei de la política. Per a Mitchell, el diari ha d’anar més enllà, han de ser notícia tots aquells que no solen sortir a les pàgines dels periòdics, sumar número de lectors i augmentar les tirades. D’aquesta manera es guanya més publicitat, diners i una audiència fidel que creu en la informació que se li dóna i es compromet. Phines Mitchell, ajudat de bons professionals, aconsegueix arrencar el nou diari i demostra com la força de voluntat i les ganes de tirar endavant un projecte dóna bons fruits. Treballen per uns ideals, utilitzen The Global com una arma de lluita contra les mentides de l’Star, promouen mobilitzacions socials, aposten per un disseny innovador, diferent als altres, més llegible i atractiu a la vista –amb vinyetes crítiques i d’humor a la portada-, inicien una estratègia de venda al carrer amb carruatges mòbils i, en definitiva, es comprometen en no abusar de la llibertat de premsa que gaudeix Estats Units des del segle anterior. La competència, en canvi, veu el The Global, com un diari al qual se li ha de declarar la guerra. Els seus propietaris i responsables inicien una guerra de tiratges i, després una guerra personal entre Mitchell i Hackett, perquè no comparteixen el mateix punt de vista en relació al periodisme. Finalment, després de moltes traves i incidents, els dos diaris s’uneixen. L’Star reconeix els seus errors i opten per col·laborar i seguir els ideals del The Global per aconseguir un periòdic fort al carrer.

La diferència entre aquest film i el que hem après a classe és que als Estats Units, tot això tenia lloc l’any 1886 i, a Espanya, no es viuria fins 40 ó 80 anys després, als anys de la Segona República i la Transició. I afirmo això, en el sentit que, la idea de periodisme com a negoci l’explica Puig i Ferreter en el seu llibre Servitud –finals dels anys 20- i Teodoro Baró quan declara “Antes el periódico se fundaba en defensa de una idea, mientras que ahora se ha convertido en una empresa industrial, que se explota como otro negocio cualquiera: así es que se dan casos en el extranjero de que la empresa esté constituida por una sociedad anónima, cuyas acciones se cotizan en la Bolsa, con lo que demostrado queda que hoy el periodismo es un negocio”. Els periodistes que lluiten pels seus ideals són molts al llarg dels anys, però destaquen tots aquells que, durant la Guerra Civil i a la Transició, van posar-se al costat dels grups polítics i usaven les fotos i articles com una arma per defensar i apropar al poble les idees per les quals lluitaven. Els canvis de la premsa, no arriben fins a aquests anys, també, quan Escuder, després de treballar a Nova York, torna i aplica uns dissenys mai vistos fins aleshores, amb grans titulars, imatges i fotografies a la portada. La venda de periòdics al carrer, va ser en els anys 30, quan van deixar de vendre’s a les tendes i van obrirr-se els primers quioscos. Aquest fet va apropar més les publicacions a les masses. I pel que fa a la llibertat d’expressió, tal com hem pogut anar veient, Espanya no va gaudir de llibertat de premsa excepte en els anys republicans, ja que tant en la dictadura de Primo de Ribera, de Franco i durant tot el franquisme els mitjans estaven a disposició del règim. Tot plegat arribà amb una mica de retard, en relació a Estats Units, però en el moment que li pertocava, si tenim en compte la conjuntura espanyola convulsa d’aquests anys als quals fem referència (30)

2. ILLUSTRATION, el setmanari francès

Comentari 2 del documental de "La Illustration" d'Història del Periodisme.

L’Illustration, tal com explica el documental, va ser un setmanari fundat per Edouard Charton a París el 1843. Aquest periòdic possiblement no seria tant important si l’any 1891, no hagués sigut el primer diari en publicar una fotografia i, 16 anys més tard, el 1903, la primera fotografia en color. Va ser pioner en l’ús de la tècnica del huecograbado i comptava, en els seus inicis, amb la col·laboració dels millors dissenyadors dels moment, com Henry Valentine o Edward Fox, que van contribuir amb la vivacitat de gravar en fusta. Encara que, tot i tenir bons professionals, la tècnica era molt rudimentària i no permetia elaborar més de 20 il·lustracions setmanals, perquè fer-ne una de sola podia durar tres dies. En aquells temps, aquests gravats eren el prestigi del diari i eren importants perquè aproximaven al públic les imatges del que passava: la inundació de París de 1910, el Titanic, paisatges, rostres, etc. Hem de tenir en compte que, al segle XIX hi havia molta gent que no sabia ni llegir ni escriure, per tant, les imatges apropaven la realitat del moment d’una forma innovadora fins aleshores.

L’Illustration, en els seus inicis, reflectia el París del segon imperi que despertava curiositat a tot el món i, sobretot, la classe dirigent. Quan al final del segle XIX s’aconsegueixen fer les primeres fotografies i s’aprèn a imprimir-les, els mitjans evolucionen encara més. La majoria de diaris comencen a introduir, de forma subtil, les fotografies i dibuixos a les seues pàgines. Aquest fet era un símbol de prestigi per als fotògrafs, que demostraven el seu prestigi social en poder viatjar i fer fotos de llocs exòtics i per a les publicacions, que demostraven atributs positius, en el sentit que esdevenien diaris de referència, que gaudien d’un cert nivell econòmic, que podien permetre’s tenir fotògrafs i les rotatives per imprimir-les. Anys després, la fotografia va convertir-se en una eina de guerra, es prengué consciència del poder que tenia la imatge com a arma de denúncia social. Aquesta importància de la imatge per explicar la realitat de cada època s’ha anat desenvolupant fins avui, al ritme dels nous invents, fins al punt que la societat no s’entendria sense imatges, ja que és més visual que mai. Estem rodejats de fotografies i imatges contínuament i els mitjans plens d’infografies. Tot amb l’objectiu de fer més comprensible, llegible i directa la informació que se’ns vol transmetre.

La imatge, a més a més, cada cop és més complexa. I tal com diu el professor Josep Maria Català al seu article La imagen y la representación de la complejidad, un dels majors reptes de la ciència moderna i del projecte de la Il·lustració es refereix a la incapacitat de la seua metodologia per gestionar la diversitat, les contradiccions i el desordre per haver invertit la tendència reduccionista –pas del text a la imatge-, que ha sigut una premisa important i que ara, és insuficient i, fins i tot, ineficaz per explicar la realitat. “Aquest tipus de racionalitat, basada en l’ordre textual, és la que ha menyspreat la imatge com a irracional”. Però diu Català que si la racionalitat està en crisi no és per la preponderància actual de la imatge, sinó perquè no admet reduccionismes. Les noves tecnologies, que gestionen els límits de la realitat present, no usen les imatges gratuïtament i per la seua espectacularitat, sinó perquè poden parlar molt sense paraules i són més capaces d’atrapar el públic que no pas el text. Això no significa que el text haja de desaparèixer, sinó que es col·loca en segon lloc respecte a la imatge, tot el contrari al que passava fins fa 60 anys.

Joan Peiró, la mort per la ideologia

De l’últim llibre de Josep Benet, publicat l’any 2008, Joan Peiró, afusellat, traiem el titular d’aquest fragment. El llibre és una crònica on es descriu la vida de Peiró i els seus valors com a persona, representats per les seves accions i per les declaracions que van fer els seus defensors al judici final.

Quan va ser detingut, Franco li va oferir la possibilitat de treballar al seu règim, igual que a altres cenetistes, convertint-se en col·laborador dels sindicats franquistes. Peiró, però, era una persona íntegra i digna i va preferir morir abans que trair la seva ideologia. Com es reflecteix al llibre de Josep Benet, en una carta que un amic de Peiró envia a la seva esposa i filles a l’exili, deia: “Juan está en la cárcel porque quiere; si no fuera tan tozudo estaría en libertad, en vuestra compañía, y ocupando una buena posición”.

Benet escriu també, “En fer-se evident que l’entrega i afusellament de Peiró havia estat un autèntic crim contra els drets humans, alguns antics dirigents franquistes varen començar a intentar d’atribuir la única responsabilitat a la Gestapo”.

La seva mort va ser considerada una injustícia, fins i tot, entre els falangistes. D’una banda destaquen les declaracions de l’alferes Luis Serrano Díaz que es va enfrontar al president del Tribunal, Federico Loygorri, exigint els drets de l’acusat, i aquest va assentir: “¡Tiene usted razón, Serrano! Yo levanto primero una estatua a este hombre en la Plaza del Caudillo por todo el bien que ha hecho a mucha gente, y luego le fusilo por haber sido ministro de la República (...)". Peiró també va ser defensat d’una manera apassionada per un falangista rellevant, Luis Santamarina, fins al punt que el president del Tribunal va interrompre les seves declaracions al judici. I encara més rellevants són les declaracions de Serrano Suñer que va afirmar: "Señores, esto es lamentable. Esto es un crimen".

Cap dels trenta testimonis de Peiró van declarar en la seva contra, perquè reconeixien que durant la guerra havia salvat moltes vides de religiosos i burgesos, però els informes, com diu Benet al seu llibre, estaven manipulats i plens de mentides que van determinar la seva condemna a mort. Abans de ser afusellat, les últimes paraules que va pronunciar Joan Peiró van ser “¡Soldados! ¡Esta es la justicia de Franco!”.

Benet, a Joan Peiró, afusellat conclou amb la següent sentència: "Sense l'acord del general Franco, el capità general de València, Álvarez Arenas, no s'hauria atrevit a donar l'ordre d'executar una personalitat tan coneguda i apreciada per moltíssims com era Joan Peiró".

Totes aquestes declaracions fan palès el fet que Peiró va ser una persona entregada a les seves idees fins al final i que va morir injustament per no adherir-se a un règim que no combregava amb els seus ideals.

D&L

1. La impremta

Comentari 1 del documental de "La Impremta" d'Història del Periodisme.

El descobriment de la impremta va ser un invent clau per a la història de la humanitat. El fet de poder plasmar per escrit allò que deien les veus dels erudits i intel·lectuals de cada etapa ha sigut una font de riquesa per a les generacions posteriors, que han pogut anar acumulant, corregint i desenvolupant teories, filosofies, històries de vida, etc. que conformen la vida actual. Tot i això, en els inicis de la impremta hi havia un greu problema. Van sorgint obres noves, van augmentant, a poc a poc, les tirades de llibres, però no es tenia un criteri lògic per classificar i guardar el material en ordre. Això provocava que s’hagués de remenar molt fins poder trobar el que es buscava o, fins i tot, que molts llibres no es poguessin trobar, que es perdessin i no es recuperessin mai més.

Veient aquest documental vaig veure un paral·lelisme amb l’actualitat i vaig transportar aquesta problemàtica als nostres dies. La impremta va permetre fer un pas endavant al nivell cultural de les persones, augmentar els coneixements i sortir, a poc a poc, de l’analfabetisme que els tenia dominats. Però no estructurar la informació i la conjuntura d’aquells anys (guerres, censures, inquisicions) va fer perdre molts documents. Avui dia, internet ens permet fer molts passos endavant. Tenim a les mans la possibilitat de conèixer tots els temes que ens proposem. Hi ha molta informació de tot i per a tots. Però aquell problema que tenien al segle XVI, continua vigent avui a la xarxa d’abast mundial. La informació que hi ha a internet és inabastable perquè no hi ha uns criteris d’ordre i organització de la informació. No podem negar que hi ha directoris que organitzen informacions diverses, però perduts entre el gran mar digital hi ha milions de documents que poden ser interessants però que mai descobrirem, perquè no hi ha un ordre per poder acotar i trobar el que busques. És més, hi ha tanta informació barrejada que moltes vegades no saps quina és la bona i la dolenta, la fiable o la que has de descartar. Aquesta infoxicació, l’acumulació de missatges que ens arriben de tot arreu i que són difícils de destriar, molts cops ens poden arribar a fer sentir analfabets, en el sentit que t’ofereixen un ventall tant ample de textos, notícies, articles, recerques, opinions... que no saps llegir quin és el millor. El criteri de Google, per exemple, és que et surten en primer lloc aquells enllaços dels qui més han pagat per ser el número u o dos a la llista més consultada o els documents mes consultats, que a base de visites, aconsegueixen posar-se al capdavant, però no el que té més qualitat. Tot i això, avui dia, podem afirmar que “ja no es pot al·legar ignorància” pel simple fet que podem tenir a les nostres mans les ments dels erudits. Tot és qüestió de saber buscar entre la informació classificada, la millor, segons el teu criteri.

Les semblances entre fets històrics de èpoques diferents, no s’acaben aquí, és clar. Però hi ha dos diferències interessants que no podem deixar de comentar. D’una banda, el documental mostrava també que amb el descobriment de la impremta, amb poc temps i un cost menor, era possible fer una gran difusió de textos que va servir, per exemple, a Luter per imprimir fulls propagandístics amb els seus ideals i arribar a les masses. Ara són les masses, majoritàriament, els qui trien a quina informació volen accedir i són elles les que decideixen el que accepten i el que no. I finalment, abans si rebies aquests fullets, els llegies i, de pensament, podies estar-hi a favor o en contra, però la teua opinió era poc transcendent. Avui, internet, posa a l’abast de tothom eines interactives on qualsevol pot intervenir i donar el seu punt de vista. De l’altra, el reportatge explica que institucions com l’Església van prohibir i acabar amb molts llibres per les opinions que sortien de les línies de les obres del moment. Internet, en aquest sentit, és el mitjà més lliure per excel·lència. Tens llibertat absoluta per expressar-te i saps que ningú et censurarà les teues opinions ni se’t tancaran en un armari amb clau i forrellat.

Ganes d’escriure algo

Mama… m’aburrixo! Si estigués al meu costat, només en lo to de dir-li mama no me caldria continuar, perquè ja ho diria ella… i jo, al seu costat, me’n riuria.

Quan més faena se té, més ganes tens de fer tot allò que no s’assembla en res als treballs pendents. Avui mateix, posant una mica d’ordre al meu escriptori m’he adonat que hi ha una petxina damunt la taula. La veritat és que no tenia ni idea de com ha arribat hasta aquí, fins fa un moment, quan he anat a l’altra mini-habitació del pis.

Dins d’una botella tallada de coca-cola de 2l, la nostra amiga polonesa tenia un munt de crostes de musclo, de petxines… La veritat és que m’he quedat una mica a quadros de vore que tenia allò tan brut i en olor a peix a l’habitació.

Li hem preguntat i mos ha explicat que a principis de desembre va anar a la platja de Barcelona, que només havia anat a vore la mar dos vegades a la vida i que li feia molta gràcia agafar les petxines que la mar treu.

Ni que ho digue!! Molta, molta n’hi fa d’il·lusió! I li pregunto? Que vas dormir a la meua habitació estos Nadals? I m’ha dit que si, que havia vingut la seua familia i no tenien prou llits. La conclusió a la que he arribat és que tanta il·lusió li fan les petxines que se les va portar a la meua taula quan va deixar la seua habitació als seus familiars…

Hi ha que vore com s’aprecia una cosa quan no la tens o la tens molt lluny!

La veritat és que he estat a punt de tirar-la, però he decidit que no. És tan menuda i tan perfecta… té les línies rectes, com traçades en compàs i regle, diferents tons de toronja i marró i blanc. Una cosa tan insignificant de dintre de l’immens mar ha arribat a la meua taula…

I és a la vida hi ha tantes coses així… De vegades les coses més menudes i insignificants a les que no dones importancia poden arribar al teu costat i, sense adonar-te’n, convertir-se en algo valuosíssim.

I ben mirat, damunt de la base del flexo hi queda molt bé.

El Libertí

Potser arriba una mica tard, però arriba. I abans de començar, deixeu-me aclarir que no sabia res del petit striptease de Madaula a l’obra. Encara que va ser una sorpresa molt agradable, no ho negaré. I no em diguesseu que té més de 40 anys, que no me val l’excusa.

El Llibertí, d’Eric-Emmanuel Schmitt, “és una comèdia intel·ligent i sensual” que ens explica com Diderot intenta definir la paraula moral en un article per a la enciclopedia, vivint en un ambient on tot el que li passa i el rodeja és de tot menys moral.

Diderot, el personatge que representa Ramon Madaula, és la mescla entre la racionalitat i la passió i, és aquesta contradicció (o no) és la que se planteja al públic. Què ha de dominar la nostra moral, la raó o el desig? Una contradicció que, per a la majoria, és el pa de cada dia.

Al final de l’obra, (incís: la meua profesora de semiòtica sempre ens contava el final de totes les pel·lícules quan feia més d’un any que havien sortit de la cartellera), Diderot pregunta al seu criat:

-Què vam posar a la definició d’ètica?

-Veure moral.

- Doncs apunta. Moral. Veure ètica.

Una manera de dir que mentre vivim la vida i anem passant pàgines, cadascú pot arribar a fer-se la seua pròpia definició.

I és que sempre li demanem a la filosofia que ens explique els per quès de les coses, que ens done respostes. Però realment, el que la filosofia fa és plantejar preguntes, plantejar temes, per a què cadascú reflexione i arribe a les seues pròpies conclusions.