Reconec que si el fenomen Eurovisió fa temps era ‘cutre’, cada cop està arribant més a l’extrem. Però no ho dic pas pels cantants que hi van, sinó l’essència del festival. Tots els països aporten un cantant o grup que els representa. Quan el públic de cada país ja ha fet onejar les banderetes al sentir el final de la cançó comença l’atribució de vots, o el que és el mateix, comença a manifestar-se de manera descarada com els països que comparteixen interessos es reparteixen els punts entre ells. Com hem pogut veure en els últims anys, com els països de l’est (en vies de desenvolupament) es donen els punts entre ells i deixen de banda les potències econòmiques o com els països contraris a la guerra, deixen pelats el Regne Unit i Espanya. Tot en detriment de si realment el cantant és bo o no. És una llàstima que allò que va nàixer com “un programa de cançó internacional on tots els països de la comunitat podien participar, en una Europa que s’intentava reconstruir després de la Segona Guerra Mundial” acabe sent un reflex dels interessos polítics de tots.
Pel que fa als estils musicals i als cantants, podem veure cada cop més clar que Eurovisió es transforma en un espectacle on els cantants es transformen en actors. Al principi el festival era més bé una oportunitat per a aquells cantants que volien donar-se a conèixer a nivell internacional. Avui dia donar-se a conèixer és fàcil a través de les noves tecnologies, i molts dels qui es presenten són personatges que van a muntar el seu espectacle acompanyats de tota la parafernalia que s’origina al seu voltant.
Des que jo tinc consciència del que realment és Eurovisió (llàstima que la consciència arribe tant prompte) molts països han portat al festival personatges peculiars. Recordant només per sobre, penso des de l’Alf Poier d’Àustria fins als finlandesos Lordi, amb Hard Rock Hallelujah. Realment el que han fet aquests no és una mala estrategia, com més actuacions extranyes més audiencia i més se’n parla. Veieu, la gent recorda els qui són més peculiars i no el nom de la noia anglesa que tocava el piano com els àngels.
Espanya, aquest any, es suma a aquesta tendència ‘friki’ amb la participació de Rodolfo Chikilicuatre i la seua cançó Baila el Chiki Chiki. Un personatge que canta la cançó amb una guitarra elèctrica de joguina penjada, acompanyat de les ballarines i de la seua família que el recolza des del públic. Al voltant d’ell s’ha format tota una història que dóna encara més espectacle.
El que s’ha dit sobre aquest fenomen és que el fet de tenir una cadena de TV al darrere ha potenciat este fenomen que possiblement no hagués proliferat sense aquest recolzament. I és veritat. La campanya de La Sexta (el Terrat i Buenafuente) ha fet que Rodolfo, conegut també com el Gilipolles del Buenafuente, un dels personatges més graciosos del programa més vist a la nit, hagi atret la majoria dels vots que s’han donat a través de missatges de mòbil.
Des de El País s’ha publicat que la cançó elegida per representar-nos està concebuda per “resumir lo más mugriento de la música llamada popular”. Jo penso, però, que si Eurovisió ha de continuar i Espanya ha de seguir representant-nos (a qui es senti representat per això, clarament), més val que canvie l’estratègia que des de fa 40 anys segueix sense gaire èxit i que cada cop va a menys. I si este canvi ha de ser el Baile del Chiki Chiki, avant, tindrà el meu suport. Si s’ha de veure un espectacle, més val que ens hi posem a fons i si el que avui dia el que la gent vol són coses cutres però entretingudes, Rodolfo és el millor.
Un dia una companya que estudia publicitat va arriscar-se a fer la següent tapa: “Una portada cutre para un trabajo cutre”. No pensava que pugués aplicar mai esta cita a cap situació, però a Eurovisió li va com l’anell al dit: “Una actuació cutre per a un programa cutre”.
(Nota: el primer cutre de la cita faria referència a “cosa que pretén fer riure per extravagant”; el segon, a “cosa que pretén fer riure per absurd”).
(Nota II: este any penso mirar Eurovisió)
Pel que fa als estils musicals i als cantants, podem veure cada cop més clar que Eurovisió es transforma en un espectacle on els cantants es transformen en actors. Al principi el festival era més bé una oportunitat per a aquells cantants que volien donar-se a conèixer a nivell internacional. Avui dia donar-se a conèixer és fàcil a través de les noves tecnologies, i molts dels qui es presenten són personatges que van a muntar el seu espectacle acompanyats de tota la parafernalia que s’origina al seu voltant.
Des que jo tinc consciència del que realment és Eurovisió (llàstima que la consciència arribe tant prompte) molts països han portat al festival personatges peculiars. Recordant només per sobre, penso des de l’Alf Poier d’Àustria fins als finlandesos Lordi, amb Hard Rock Hallelujah. Realment el que han fet aquests no és una mala estrategia, com més actuacions extranyes més audiencia i més se’n parla. Veieu, la gent recorda els qui són més peculiars i no el nom de la noia anglesa que tocava el piano com els àngels.
Espanya, aquest any, es suma a aquesta tendència ‘friki’ amb la participació de Rodolfo Chikilicuatre i la seua cançó Baila el Chiki Chiki. Un personatge que canta la cançó amb una guitarra elèctrica de joguina penjada, acompanyat de les ballarines i de la seua família que el recolza des del públic. Al voltant d’ell s’ha format tota una història que dóna encara més espectacle.
El que s’ha dit sobre aquest fenomen és que el fet de tenir una cadena de TV al darrere ha potenciat este fenomen que possiblement no hagués proliferat sense aquest recolzament. I és veritat. La campanya de La Sexta (el Terrat i Buenafuente) ha fet que Rodolfo, conegut també com el Gilipolles del Buenafuente, un dels personatges més graciosos del programa més vist a la nit, hagi atret la majoria dels vots que s’han donat a través de missatges de mòbil.
Des de El País s’ha publicat que la cançó elegida per representar-nos està concebuda per “resumir lo más mugriento de la música llamada popular”. Jo penso, però, que si Eurovisió ha de continuar i Espanya ha de seguir representant-nos (a qui es senti representat per això, clarament), més val que canvie l’estratègia que des de fa 40 anys segueix sense gaire èxit i que cada cop va a menys. I si este canvi ha de ser el Baile del Chiki Chiki, avant, tindrà el meu suport. Si s’ha de veure un espectacle, més val que ens hi posem a fons i si el que avui dia el que la gent vol són coses cutres però entretingudes, Rodolfo és el millor.
Un dia una companya que estudia publicitat va arriscar-se a fer la següent tapa: “Una portada cutre para un trabajo cutre”. No pensava que pugués aplicar mai esta cita a cap situació, però a Eurovisió li va com l’anell al dit: “Una actuació cutre per a un programa cutre”.
(Nota: el primer cutre de la cita faria referència a “cosa que pretén fer riure per extravagant”; el segon, a “cosa que pretén fer riure per absurd”).
(Nota II: este any penso mirar Eurovisió)
1 comentari:
lídia, això està fet!
este article és genial! és que cada frase que llegia pensava: "quanta raó que té... jo també ho penso!" però clar, no n'hi ha prou en pensar-ho, cal dir-ho i, el més important, saber-ho dir! i això tu ho saps fer molt bé :-)
ja saps que confio plenament en les teues qualitats de periodista. ets bona, xiqueta, ets molt bona (i tu diu una que no n'entén, però que té un sisè sentit... ;-)
besets, guapa
Publica un comentari a l'entrada