El tocado o una decisión en la universidad, de José Maria Perceval, és una sàtira dels mecanismes empresarials que s’utilitzen actualment per aconseguir alguna cosa i resumeix la dificultat i laboriositat que suposava fer els tràmits burocràtics a l’antiga Cort de Heian (Japó) i estableix un paral·lelisme amb l’actualitat, amb el què succeeix amb la burocràcia a les universitats.
Amb dades reals del funcionament de la Cort de Heian, Perceval explica que les diferents mans per les quals havia de passar la reclamació arribava a un total de més de 30. Ho exposaré a mode de resum per a què el lector se’n puga fer una idea.
Ho redacta el favorit Fujiwara to Korechika, ho envia al consell d’estat. Els secretaris ho tornen a redactar com a document d’estat amb el llenguatge de la cort. Quan l’emperador torna de l’excursió als camps de cireres, aprova el text i hi estampa el segell, juntament amb el ministre de l’esquerra i de la dreta. El borrador s’envia al ministeri d’Assumptes Centrals. El ministre torna l’informe a l’emperador. Quan ell “l’ha proclamat” s’envia al gabinet del ministre Ajudant Major que el rep i l’envia a l’Ajudant Menor, que permet que es realitze. La copia retorna al Gran Consell d’Estat i l’emperador l’aprova. Els lingüistes de la Comissió imperial en fan un estudi minuciós i el retornen al gabinet d’escribes per a què en facin còpies per a l’Arxiu Imperial, el temple major budista, el temple Shinto i una altra per a l’emperadriu. Totes les còpies firmades pel ministre d’Assumptes Centrals són enviades al palau imperial on s’estampa finalment el segell imperial.
Però això no és el més rellevant, el més important en aquesta història és el fet que el tràmit que inicia el polític Fujiwara to Korechika es dóna perquè l’home està esgarrifat pel fet que els nobles de tercer nivell de la cort vestien el tocat xinès de 15 polzades amb cueta de 25 polzades quan realment les normes marcaven que només podien ser de 10 i 15 polzades respectivament i de color negre.
Això reflecteix clarament que la Cort de Heian era una cort elitista. Entre altres aspectes, les persones triomfaven depenent del seu origen social i dintre del microcosmos jeràrquic de la cort, es distingien dels altres amb el domini del protocol i la etiqueta de la cal·ligrafia, la música i del vestir. Dintre de la mateixa Cort hi havia diferencies elitistes entre els homes i les dones. Els primers s’expressaven en xinès, ja que era la llengua que parlaven els qui tenien el poder polític. Les dones ho feien en japonès, cosa que permeté desenvolupar la cultura japonesa, la literatura, principalment. En relació amb els altres, a la cort es decidia quins vestits haurien de dur i els colors i era necessari que es distingissin amb la cal·ligrafia, ja que per al ells escriure era un art (la pressió cultural i intel·lectual era considerable).
De manera que en el text se combina el fet que sigui la Cort qui marca els referents que la resta de la societat imita i el tràmit de la elit contra aquesta imitació que duen a terme els estrats inferiors. Amb la peculiaritat que quan s’ha d’aprovar el tràmit convertit en norma es precís d’actualitzar perquè les modes canvien constantment.
Les conclusions que se’n poden extreure són dos: la societat evoluciona molt ràpid i els tràmits burocràtics són molts lents. Quan una norma s’aplica la tendència social ha tingut temps de canviar 10 vegades. I, a més a més, a cada època, tot i que amb protagonistes diferents, sempre hi ha una elit que marca un referent que “els estrats inferior” intenten imitar, perquè la tendència social és sempre accedir a estadis superiors.
Malgrat que entre la Cort de Heian i les universitats actuals el context, la època i els valors siguin molt distants entre ells, hi ha alguns aspectes que els podríem traslladar d’un espai a l’altre i no hi apreciaríem gaire diferencia: els tràmits burocràtics són eterns i pel que fa a les marques elitistes potser l’única diferència crec que està en què aquells vestien kimono i ells amb l’americana.
Amb dades reals del funcionament de la Cort de Heian, Perceval explica que les diferents mans per les quals havia de passar la reclamació arribava a un total de més de 30. Ho exposaré a mode de resum per a què el lector se’n puga fer una idea.
Ho redacta el favorit Fujiwara to Korechika, ho envia al consell d’estat. Els secretaris ho tornen a redactar com a document d’estat amb el llenguatge de la cort. Quan l’emperador torna de l’excursió als camps de cireres, aprova el text i hi estampa el segell, juntament amb el ministre de l’esquerra i de la dreta. El borrador s’envia al ministeri d’Assumptes Centrals. El ministre torna l’informe a l’emperador. Quan ell “l’ha proclamat” s’envia al gabinet del ministre Ajudant Major que el rep i l’envia a l’Ajudant Menor, que permet que es realitze. La copia retorna al Gran Consell d’Estat i l’emperador l’aprova. Els lingüistes de la Comissió imperial en fan un estudi minuciós i el retornen al gabinet d’escribes per a què en facin còpies per a l’Arxiu Imperial, el temple major budista, el temple Shinto i una altra per a l’emperadriu. Totes les còpies firmades pel ministre d’Assumptes Centrals són enviades al palau imperial on s’estampa finalment el segell imperial.
Però això no és el més rellevant, el més important en aquesta història és el fet que el tràmit que inicia el polític Fujiwara to Korechika es dóna perquè l’home està esgarrifat pel fet que els nobles de tercer nivell de la cort vestien el tocat xinès de 15 polzades amb cueta de 25 polzades quan realment les normes marcaven que només podien ser de 10 i 15 polzades respectivament i de color negre.
Això reflecteix clarament que la Cort de Heian era una cort elitista. Entre altres aspectes, les persones triomfaven depenent del seu origen social i dintre del microcosmos jeràrquic de la cort, es distingien dels altres amb el domini del protocol i la etiqueta de la cal·ligrafia, la música i del vestir. Dintre de la mateixa Cort hi havia diferencies elitistes entre els homes i les dones. Els primers s’expressaven en xinès, ja que era la llengua que parlaven els qui tenien el poder polític. Les dones ho feien en japonès, cosa que permeté desenvolupar la cultura japonesa, la literatura, principalment. En relació amb els altres, a la cort es decidia quins vestits haurien de dur i els colors i era necessari que es distingissin amb la cal·ligrafia, ja que per al ells escriure era un art (la pressió cultural i intel·lectual era considerable).
De manera que en el text se combina el fet que sigui la Cort qui marca els referents que la resta de la societat imita i el tràmit de la elit contra aquesta imitació que duen a terme els estrats inferiors. Amb la peculiaritat que quan s’ha d’aprovar el tràmit convertit en norma es precís d’actualitzar perquè les modes canvien constantment.
Les conclusions que se’n poden extreure són dos: la societat evoluciona molt ràpid i els tràmits burocràtics són molts lents. Quan una norma s’aplica la tendència social ha tingut temps de canviar 10 vegades. I, a més a més, a cada època, tot i que amb protagonistes diferents, sempre hi ha una elit que marca un referent que “els estrats inferior” intenten imitar, perquè la tendència social és sempre accedir a estadis superiors.
Malgrat que entre la Cort de Heian i les universitats actuals el context, la època i els valors siguin molt distants entre ells, hi ha alguns aspectes que els podríem traslladar d’un espai a l’altre i no hi apreciaríem gaire diferencia: els tràmits burocràtics són eterns i pel que fa a les marques elitistes potser l’única diferència crec que està en què aquells vestien kimono i ells amb l’americana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada