FER CAPELLETA

“Els crítics de Barcelona han fet capelleta”, denuncia Isabel-Clara Simó en referència a “una colla de set o vuit crítics literaris que, amb un metre sota el braç i al voltant d’una única editorial, determinen els valors literaris actuals”. I és clar, a parer de Simó, aquest grupet “no és lliure”. L’escriptora d’Alcoi basa la seua denúncia en “l’escassa argumentació” dels crítics a l’hora de bastir les seues ressenyes. Així mateix, critica el fet que pertànyer a la colla adient pot reportar bones o males crítiques. “Ells decideixen què és bo o dolent en funció de si ets de la colla o no”, conclou Simó.

Com és natural i sempre s’ha dit “cadascú escombra cap a casa seua”. No es estrany, doncs, que les editorials busquen crítics que comenten i opinen a favor de les obres que ells editen i que els crítics s’asseguren una faena en aquestes editorials. Tal com diu Isabel-Clara Simó, això reporta a una “escassa argumentació dels crítics a l’hora de bastir les seues ressenyes” i que aquestes capelletes marquen uns valors i pautes concretes. Personalment crec que no hauria de ser així, ja que quan lector llegeix una crítica no li importen en absolut els interessos que s’amaguen darrere les empreses, sinó que busca informació i recomanacions, encara que siga mitjançant la crítica –argumentació passada pel filtre d’experts en opinions concretes- que és subjectiva i que principalment hauria de pretendre aproximar-se al màxim a la realitat, sense condicionants.

Aquest fet se pot sumar o incloure dintre els exemples de ‘silencis’ que imperen en la societat actual i de la importància de l’economia i les inversions de grans empreses als mitjans per aconseguir crítiques positives en detriment del bon periodisme. A Catalunya una de les àrees més silenciades en qüestió d’informació és la cultura. Ja no solament en les editorials, sinó en el camp del cinema, etc. les crítiques solen anar acompanyades de certa quantitat de diners. On està “l’objectivisme”? On està la llibertat d’opinió?

Sortosament, avui dia, hi ha suficients mitjans com per a què el públic puga opinar i que no siguin solament uns pocs els qui “decideixen què és bo o dolent”. Aquests, juntament amb els crítics que no se senten pressionats de publicar per fer publicitat i altres experts, són els que propicien l’activitat cultural i no la comercial.