“El lloc on et trobes millor, és el lloc on et cries”

Francisco Labernia Bedos va nàixer l’any 1926 a Sant Joan del Pas, un barri situat a 5 quilòmetres d’Ulldecona. Obertament i sense embuts em parla de quan era jove, de la guerra, del treball, de la família. Té tant per contar que les paraules, els anys, els llocs es barregen sense seguir un ordre concret. Té moltes ganes d’explicar la seua Història. Tot és important. Alegre recorda, a poc a poc, totes les imatges de la vida que ha viscut aquí i allà. Tímid em parla que quan ell era jove vivia mig any al barri i mig any a Barcelona. Quan tornava al barri, ell vestia roba moderna i s’amagava dels amics per temor a què els companys se’n riguessin de la seua corbata.

Quan va vestir el primer tratge i corbata?
Deuria tenir 11 o 12 anys. Els meus pares eren pagesos a l’hivern, però a l’estiu vivíem a Sant Adrià de Besòs. Allí treballàvem de rajolers i llavors la gent guanyava molts diners. Si un home guanyava 10 pessetes al camp, allí en guanyava 35. Quan tornàvem al poble a mi m’havien comprat roba bona i més moderna, els amics del barri, quan arribava, se’m quedaven mirant de dalt a baix, perquè ells portaven roba més senzilla.

Quin és el record de la vida que més li va marcar quan era menut?
De coses importants a la vida, en 85 anys, en tinc moltes, no sabria dir-te quina va primer. Però un dels records més importants que guardo vas ser quan estava a Barcelona i va esclatar la revolució, el dia 18 de juliol de 1936. Tenia 11 anys. Estava a casa dels meus oncles i vivíem prop d’un convent del carrer Còrsega. En aquell convent molts soldats franquistes, enganyats pel clero, van resistir tres dies, però al final van entregar-se als republicans per temor a morir.

I vostè des d’on ho veia, tot això?
Des de la cantonada del carrer veiem el convent i també una comissaria. Guaitàvem d’amagat i veiem els soldats republicans amb les armes al coll. Portaven els soldats franquistes des del convent a la comissaria i se sentien com cridaven: “Som enganyats, som enganyats!” A nosaltres no ens feien res.

Algun altre record, de Barcelona?
Si. Els carreres adoquinats, els carros dels pagesos que feien un soroll impressionant, els 4 taxis que hi havia en tota la ciutat… I recordo que el carrer Pere Quart era l’últim de la ciutat i al final hi havia una cotxera de tramvies. Quan pujaves al tren, des d’allí fins a Sant Feliu, l’Hospitalet, etc. tot eren horts. Res comparat en la Barcelona d’avui.

Va anar a escola, quan vivia a Barcelona?
Quan els meus pares treballaven al rajolar jo anava a l’escola. Quan vaig ser més gran, treballava a la lleteria dels meus oncles, repartia nata. A Barcelona només n’hi havia 4 en aquells anys i guanyava molts diners. Em vaig poder treure el carnet de cotxe, 400 pessetes em va costar.

A l’hivern, a Sant Joan del Pas, també anava a l’escola. Quina diferència hi havia entre una escola de ciutat i una de camp?
Doncs no gaires, eren prou iguals. Els llibres eren els mateixos, Espanya mi patria, l’Europa, El Manuscrito, etc. El que era diferent era l’escola d’abans i després de la guerra civil. Abans teníem molta llibertat. Després, amb la dictadura, ens feien cantar el cara al sol amb la mà alçada, ens feien anar a missa… No ho sentíem com una gran imposició. Érem menuts, ens ho tocava fer i ho fèiem. Qui si va passar-ho malament era el nostre mestre. Era republicà i el van tancar a la presó un temps, quan va entrar Franco al govern. El mestre, quan va sortir de la presó va decantar-se al bàndol de l’església per temor.

Quan va deixar d’anar a Barcelona?
Quan em vaig casar, als 25 o 26 anys. Des que era menut i fins després de la mili hi vaig passar molts anys.

Què va haver de fer en els anys de servei militar?
Durant dos anys vaig estar al cuartel dels docs a l’avinguda Icària de Barcelona, el que ara és la Vila Olímpica (qui l’ha vist i qui la veu…). Estava de secretari a la secció d’automobilisme. Anotàvem les peces que venien a buscar els mecànics i els fèiem firmar. També ens tocava fer guàrdies. Teníem 7 o 8 punts de guàrdia i entre deu joves vigilàvem.

Quant tardava en anar d’Ulldecona a Barcelona en tren?
El viatge durava unes quatre hores.

Mire, en qüestió de transports, les coses tampoc han canviat tant i tant.
Home, de diferències si que n’hi ha. Quan jo viatjava a Barcelona, el trajecte es feia en tren de carbó. Les vies eren molt rudimentàries, els seients de fusta i arribaves en molt de mal d’esquena. Recordo que jo era menut i m’encantava anar a la vora de la finestra per veure el paisatge. Quan passàvem pels túnels, s’omplia tot de fum, fins i tot costava respirar. Arribàvem a Barcelona negres, pareixíem carboners.

Quan era jove, eren emprenedors, vostè i els seus amics?
Sí, més que ara. Les festes les organitzàvem els joves. Recordo que a les Festes Majors venien els músics de fora i estaven dos o tres dies al poble. Llavors, entre els joves, ens els repartíem per les cases i els donàvem dinar. Teníem iniciatives, dins de les limitacions en què vivíem. En colla organitzàvem coses per als veïns i ho fèiem en molta il·lusió, crec que valoràvem més les coses que teníem, per menudes que fossin.

La majoria de la seua vida, l’ha viscut a Sant Joan del Pas.
Si. A casa vivia en mon pare i ma mare. Quan em vaig casar vaig continuar vivint en ells i la dona. Avui dia, encara continuo al mateix lloc. La casa, però, ha canviat molt. Abans, al costat mateix, teníem el corral del matxo, el paller, teníem porcs… Gràcies a això, de gana no en vam passar mai.

On era millor la vida?
Penso que on et trobes millor és al lloc on et cries, per això vaig voler viure a Sant Joan del Pas i per això vaig voler ser pagès. Avui tinc 85 anys i cada dia continuo treballant amb la meua filla al camp.

Van viure moments de crisi a casa seua?
Nosaltres no massa. Als pobles podies anar vivint sempre. Recordo, però, que quan van entrar els nacionals aquí, los bitlles republicans no valien, només unes quantes sèries, i vam perdre molts estalvis.

Ha tingut alguna expectativa important a la vida?
La veritat és que no vaig tenir mai cap expectativa important. No vaig voler estudiar ni res. Jo vaig ser criat en una casa de pagesos i volia continuar la vida de pagès i treballar les nostres finques. Em vaig casar, vaig tenir una filla i vaig obrir una granja. En això si que vaig fer un pas important. Vaig invertir en este negoci que ens va donar bastants diners. La casa Fabra de Tortosa et duia els pollets, el pinso i tu només els cuidaves. Teníem 12.000 pollastres i et donaven un duro per cada un. Va anar molt bé fins que les grans indústries van acabar amb les empreses petites i familiars.

Va passar el mateix amb els rajolars, no?
M’agrada que traguis el tema. Els rajolars han estat molt importants per a nosaltres. Aquí al barri de Sant de Joan del Pas un dels motors econòmics van ser els rajolars. La gent va començar a obrir petites empreses i la majoria treballàvem de llogats a l’estiu. Els meus pares ja ho havien fet a Barcelona i jo també m’hi vaig dedicar. Als rajolars pastàvem el fang, fèiem les rajoles amb els motllos i cada dia n’elaboràvem uns 1.500. Cada mes les posàvem al forn i després les anàvem a vendre. Als anys 60 i 70, però, els artesans no podien competir amb les indústries que van començar a créixer i a elaborar material de construcció en massa. Van desaparèixer, llavors, els rajolars al barri.

Pot fer-me una valoració de la seua vida.
Hem viscut molts moments de canvi. Hem vist progressar la tecnologia, la ciència, els medicaments, hem viscut guerra, dictadura, democràcia… Considero que he viscut moltes coses i que totes han sigut molt importants i han influït en la meua manera de ser.

Com ets ara?
Vital, treballador, gran i feliç, sobretot feliç.

Rutas Carlistas, el camí del General Cabrera als Ports

Rutas Carlistas, de Joan Josep Rovira Climent, és el llibre que el mateix autor, acompanyat de Josep Rodrigo, regidor de Projecció exterior, turisme i juventut va presentar el passat dijous a la sala de plens d’ulldecona.

El llibre de Rovira Climent és un petit volum, fàcil de llegir, que explica la ruta del general Cabrera i se centra en les poblacions de Morella, Benassal i Tortosa. Segons l’autor, no és una guia turística típica, però la lectura del mateix pot despertar el desig de viatjar al llocs que se citen i pot servir com a llibre de ruta durant el dia i de capçalera, a la nit.

Rutas Carlistas, com la majoria de llibres que escriu Rovira Climent, és una obra que ha estat escrita gràcies a un gran treball de documentació i als testimonis orals de les persones dels pobles protagonistes. L’escriptor, nascut a Cinctorres i resident a Tortosa, es declara un apassionat de viatjar pels poblets de l’interior dels ports, asseure’s al costat de la gent gran i recollir totes les històries que li expliquen. Així és com naixen la majoria dels llibres que té publicats.

Durant la presentació, Joan Josep Rovira, va explicar diverses anècdotes referents als carlistes. Com a punt de partida va citar Rafalgarí, un poble destruït al mig del bosc, a la vora de Fredes, que dóna nom a un dels seus llibres. En aquell poble hi ha una construcció enderrocada on els carlistes s’hi refugiaven. També va explicar com els carlistes eren gent pobra, que sortien a lluitar amb espardenyes i boina i que bàsicament les seues, eren guerres ideològiques, més que per motius econòmics.

En finalitzar, Rovira Climent ens va parlar del llibre, de les seues vivències i objectius i dels projectes de futur.

(per sentir les declaracions de l'autor i per més informació, busqueu a www.radioulldecona.net la notícia del dia del 19 dagost de 2008)

Retorn. El preu de viure sense estar connectat a la xarxa elèctrica general

L’empresari Pere Lleixà ens obre les portes de casa seua i ens mostra un model alternatiu de vida amb l’objectiu de respectar el medi ambient

Lidia Labernia / Ulldecona

“Encara que els cables elèctrics passin pel costat de casa meua, no donaré el gust a les multinacionals de connectar-m’hi ni de pagar-los els impostos, prefereixo ser independent”. Amb aquesta frase, Pere Lleixà resumeix el que és la seua idea clara de vida: l’aposta per desvincular-se de la xarxa elèctrica general i per viure amb energies renovables no contaminants.
Pere Lleixà fa nou anys que va decidir obrir tres cases rurals al terme de Mas de Barberans, a la comarca del Montsià. Encara que durant la setmana Pere treballa en una empresa privada del sector del moble com a dissenyador d’interiors, els caps de setmana es dedica plenament, amb la seua dona, a les cases rurals que té llogades. Darrere d’aquest negoci de turisme rural que l’apassiona, confessa que no s’hi amaga la intenció d’enriquir-se ni treure’n grans beneficis. Darrere d’aquesta aposta, s’hi amaga un model de vida alternatiu que defensa amb vehemència. I és que el Mas d’Andresito, situat al Port Natural del Delta, i el Mas de Bordaret i la Llar del Mas, situades al nucli urbà de Mas de Barberans, es caracteritzen perquè s’abasten d’energies renovables. Els motius que el van empènyer a apostar per l’energia solar i eòlica van ser dos. El primer, la geografia del territori. El mas d’Andresito està situat a 1.300 metres d’altura i era impossible que l’estesa elèctrica hi arribés a curt termini. El segon, perquè és un gra de sorra que aporta per respectar el medi ambient.

El preu de les energies
Encara que no se’n sent parlar massa, el preu que s’ha de pagar per viure amb energies renovables és molt elevat i, a més, no es donen cap tipus d’ajudes per part de les institucions i governs. Tot i això, es pot considerar que és assequible per tothom, en el sentit que cal fer una gran inversió inicial, però un cop establert tot el mecanisme pots oblidar-te de pagar durant uns 15 anys, que és la vida mitjana que es dóna a les bateries, mentre que a Fecsa se li ha de pagar tota la vida. A Pere, les instal·lacions de les cases, li han costat uns quinze mil euros de mitjana. Explica que aquest preu inclou dos grans plaques solars i un ventilador que capta la força del vent, quinze bateries i un transformador.

Una tècnica moderna en un ambient tradicional
Durant el dia els pannells solars capten l’energia del Sol i els electrons generen un corrent que es traspassa a les bateries. El mateix succeeix amb els aerogeneradors, que aprofiten el vent per carregar-les. Les bateries de 12 volts són el pulmó de la instal·lació i traspassen l’energia a un convertidor que la transforma a 220 watts. Aquesta potència és la que hi ha a qualsevol llar i Pere afirma que les cases rurals han de disposar-la perquè encara que el turisme rural es caracteritza per una manera tradicional de vida i decoració, el client demana les comoditats d’avui dia. “Tothom vol poder carregar el mòbil, usar l’assecador dels cabells... i calen bons generadors”, assegura Pere. Per a ell, però, el més important és que aquest preu el paga per poder ser autosuficient, i no haver de donar els seus diners a les grans empreses energètiques, com Fecsa.

Un món alternatiu
Pere Lleixà no tan sols viu rodejat de bombetes de baix consum, de neveres de gas i d’energies renovables. Té molt clar un model de vida basat en l’aprofitament total dels recursos. A la cuina de casa seua hi ha quatre cubells per al reciclatge, les lliteres de les cases rurals les ha construït sol amb troncs d’arbres treballats a mà i els llums de les habitacions són teules disposades en cercle que focalitzen la llum al capçal del llit. Els esglaons de l’escala de la Llar del Mas que porten al pisos superiors, estan soldats a la xemeneia de ferro de la llar de foc que té a la planta baixa. D’aquesta manera el ferro s’escalfa i transmet la calor a totes les plantes, així s’estalvia posar calefacció elèctrica i té, igualment, una temperatura ambient perfecta per poder habitar-hi durant els mesos d’hivern. De la mateixa manera que aposta per les energies alternatives, Pere està convençut que si algun dia es dediqués a l’agricultura apostaria pels aliments ecològics.

Adaptar-se a la cultura del reciclatge
El seu projecte de futur és continuar amb el turisme rural i assegura que el dia que reformarà alguna casa per convertir-la en un mas rural reciclarà també l’aigua. “A mesura que et fas gran i vius la vida t’adaptes a la cultura del reciclatge. Abans, per exemple, totes les cases tenien cisternes per aprofitar tota l’aigua de la pluja. Avui dia, l’aigua que surt de la banyera pot usar-se per al WC, per exemple. Les oportunitats per aprofitar recursos i espais hi són, el que passa és que falta consciència social”, diu Pere. En un context com l’actual, basat en el consumisme, la demanda d’energia augmenta a gran velocitat i la majoria de vegades no es té en compte que els recursos són limitats. I no és fins als moments que es pateixen crisis greus, com l’augment del preu del petroli, de la llum o els transvasaments, que es pren consciència de la realitat i t’adones que no es pot conviure amb excessos i malbarataments de recursos.

Un projecte en família
Pere té tres fills i tots tres li donen suport en aquest model de vida. Tot i això, en Pere afirma que són joves, tenen l’electricitat per cobrir les seues necessitats i no es fixen massa en l’essència de tot plegat. Qui sí que el comparteix és la seua dona i, a través de les cases rurals, a més a més, Pere i Cinta intenten conservar les arrels antigues de la zona. Per fer-ho, les tres cases rurals estan totalment decorades amb eines del camp que fa més de 50 anys que estan en desús i, juntament amb les energies alternatives i els aliments que serveixen, formen un context fantàstic allunyat de la vida fugaç i tecnificada que es viu a les ciutats. Amb la seua tasca donen a conèixer als seus clients que la vida és possible més enllà de les torres elèctriques i de les centrals nuclears i els transmeten la idea que els aliments senzills i naturals com el pa en vi i sucre, el recapte o les borraines –postre que es fa amb les fulles de la borraina- poden ser menjars exquisits.

L’etiqueta de les energies renovables, un puntal per publicitar-se
La família Lleixà, a l’hora de publicitar les seues cases prima el marc on aquestes s’ubiquen, les visites i les excursions que es poden fer al Parc Natural del Delta de l’Ebre, per sobre del fet que usen energies renovables. Consideren, però, que és un puntal que tindran en compte en el futur perquè la majoria dels seus clients, quan visiten les cases, s’interessen per aquesta manera d’aconseguir electricitat. A més a més, és una manera de donar més informació sobre plaques solars i energia eòlica, ja que Pere creu que se’n troba poca i que és un tema que no es tracta en molta profunditat als mitjans de comunicació.

El marc institucional
Des de principis d’aquest any, la Generalitat de Catalunya obliga la nova construcció que l’aigua calenta dels sanitaris s’escalfi a través de plaques solars, de manera que obliguen a treballar amb energies renovables. Encara que dóna ajuts per a la implantació de deixalleries, per a la gestió de l’aigua o per a accions de sostenibilitat local, el govern no ofereix cap tipus d’ajuts ni subvencions per facilitar a la societat els mitjans per a les instal·lacions alternatives. El dia que Pere va decidir demanar una ajuda, ara fa cinc anys, li van demanar molta paperassa i no se li assegurava que pogués cobrar res. De manera que, en veure que no li sortia a compte, va decidir actuar per iniciativa pròpia. Pere lamenta que el seu govern no promocioni suficientment l’energia alternativa. “Mentre a molts països nòrdics es potencien aquestes energies, a Espanya, que tenim sol i vent i les condicions òptimes per implantar les energies renovables, continuen els projectes de plantes de gas –com el projecte Castor al Montsià- i el funcionament al 100% de les nuclears”.

Pagar per contaminar
A Pere, el que més li dol, però, és que hi hagi empreses que cada dia contaminen més i que en comptes d’apostar per les eines que redueixen les emissions contaminants, prefereixen pagar grans sumes de diners de multes que se’ls posen i seguir la seua activitat. “És el cas de la central tèrmica d’Andorra de Terol. Emet sofre, el qual arriba als nostres Ports i mata la vegetació. S’han fet associacions de veïns, se’ls ha denunciat i han pagat, de les darreres multes, milions d’euros, però el sofre continua arribant a les muntanyes i ningú no ho evita”.

Un projecte pioner
A les Terres del Sénia, el projecte que va dur a terme Pere Lleixà va ser innovador. Fa nou anys, quan ell va instal·lar les energies renovables a casa seua, eren molt pocs els qui les usaven, fins i tot diu que els veïns de la seua població el miraven estranyats”. Segons Rafel Reverté, Enginyer Tècnic Industrial i Especialista Universitari en Energies Renovables, aquest és un tema nou al país. A més, afirma que els projectes que s’han d’elaborar a l’hora d’instal·lar aquestes energies són complicats. Cal estudiar cada cas individualment, fer la planificació i realitzar la obra, que comporta bastant temps de treball. A banda d’això, el temps que requereixen els tràmits burocràtics per legalitzar el projecte és llarg. Encara que Reverté creu que cada dia són més els qui s’interessen per l’energia solar tèrmica i fotovoltaica i que el número d’instal·lacions va augmentant cada any. “Amb la implantació de les energies renovables reduirem el CO2 que emet Espanya, aconseguirem complir el protocol de Kyoto i farem un pas important per combatre el canvi climàtic”.

El preu dels ideals
Mentrestant, des del seu petit poble Pere continuarà aquesta gran tasca d’implantació progressiva d’energies alternatives a les seues cases. Sempre a favor dels recursos renovables que no emeten gasos contaminants i de les fonts d’energia més respectuoses amb el medi per tal de disminuir l’efecte d’hivernacle. Encara que li suposi una gran despesa, aquest és el preu que paga pels seus ideals i el preu que està disposat a pagar per contribuir a millorar el planeta.

- Retorno al meu Incultcat (ja no solament cultural) (per a que no me diguen que no escric res!!) en lo reportatge que vaig fer per al Wikidiario de Francesc Mas de Xaxàs (La Vanguardia) el mes de maig de 2008

- Gràcies a Pere i Cinta, del Mas deBarberans per totes les hores que me van dedicar, per l'interès i la paciència que van tindre.

L’Agence Europe més aprop

Fa un mes, les periodistes Marina i Lidia Gazzo van estar a Barcelona per rebre el Premi a la Trajectòria Europeista que concedeix l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya. Abans de rebre el premi, però, les germanes italianes, de 64 anys, van estar a la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i ens van parlar sobre l’agència que va dirigir, per primera vegada, el seu pare –Emanuele Gazzo-. Una agència que, pel rigor i la qualitat de les informacions que publiquen, té un prestigi reconegut a la UE. A la conferència també va estar present Lorenzo Riccardi, nét del periodista Ludovico Riccardi que va fundar l’Agence Europe l’any 1953.

Segons dades de El País, "El premio nos hace ilusión porque nos lo conceden colegas y porque seguimos elaborando la información de forma familiar", van dir les periodistes als mitjans. I precisament, la elaboració de notícies, el funcionament de l’agència i les jornades de treball en una redacció, van ser els punts que es van explicar a la conferència i que més acollida van tenir entre els alumnes assistents, futurs periodistes i comunicadors.

Segons van explicar, a l’hora d’elaborar les notícies, cada periodista està especialitzat en un aspecte diferent i tenen representants o portaveus permanents que els informen. Les jornades de treball són dures, perquè els horaris són molt pesats. És molt important saber treballar en equip i el que és més gratificant és que se realitzen molts viatges i s’aprén molt.

El públic de les notícies que s’editen des d’aquesta agència és molt fidel i el compromís que tenen els periodistes i directius és construir una opinió pública europea. Una opinió que es recolzi en una multiplicitat de fonts i en unes informacions el més objectives possibles. Aconseguir-ho és difícil, però segons afirmen les germanes Gazzo, l’Agence Europe té una cosa a favor: és una empresa independent, no estan subvencionats per cap empresa ni institució, es finança amb les col·laboracions dels seus abonats.

Les fonts a partir de les quals formen els seus articles són, bàsicament, institucionals i de lobbies, grups de pressió que fan ressò dels temes que investiguen i que són una gran ajuda per als periodistes. Encara que els lobbies normalment evoquen un sentit negatiu, cobreixen molts temes de manera objectiva, sobretot pel que fa a tot allò que fa referència al medi ambient.

La conferència va ser interessant i, encara que no estava íntimament lligada amb temes culturals –que hem estat tractant a l’assignatura-, sí que tenia a veure amb el món del periodisme en general. Un món que al qual, a poc a poc, ens van acostant tots els professionals que passen per la facultat a través de les seues experiències personals.

Ulldecona, quartes jornades musicals a l'ermita

4es Jornades Musicals a
l'Ermita d'Ulldecona

Tal com informa el 3/24, Ulldecona concentrarà durant els mesos de maig i juny una bona part de la seva activitat cultural i divulgativa amb l'organització de les quartes jornades musicals a l'Ermita de la Pietat, les XVI Jornades de Cultura i les quartes Jornades de Desenvolupament Sostenible. Organitzades per l'Ajuntament, les Jornades Musicals concentren enguany sis propostes musicals els diumenges a la tarda a l'espai de l'ermita, amb la voluntat de consolidar l'èxit de públic (una mitjana de 500 assistents a cada actuació) dels anys anteriors.

Us passo el link que mostra els objectius d'aquestes jornades, el programa i una breu descripció de tots els gurps que hi participen...

http://news.vinaros.net/v10/associacions/4es%20Jornades%20Musicals%20PROMO%201.pdf

Els millors

Un dels blogs que elegeixo com a més característics és el d’en Víctor Albadalejo. Si he de ser realista he de dir que és un blog que, a comparació d’altres, no té un gran número d’entrades. Però m’agrada el fet que les que hi ha són interessants i barregen un punt de descripció i ironia, que combinats formen un text atractiu i inciten a la lectura. Un dels texts que més m’agrada és la de la conferència de Víctor Amela. Penso que, lluny del que ens ensenyen a la universitat, els periodistes que venen a fer conferències aproximen molt la realitat del treball a la redacció i et fan palpables aquells reptes que aconsegueixen assolir (o no). Victor Albadalejo, en aquest sentit, transmet amb l’article aquesta realitat que van explicar i encoratja a seguir treballant.

Eufemismes amb K. És, segons el meu parer, un dels millors blogs que s’han anat omplint amb l’assignatura. Em va satisfer, en certa manera, poder ser una de les primeres en conèixer esta frustració de l’Eduard Lladó amb la qual tanca el blog. M’agradaria dir-li que més enllà del caos i les decepcions que ens hem pogut endur, hem de pensar que naix un nou periodisme que ens proporciona les eines per poder ser més independents i crítics. I que per a crítiques, que sempre quedaran caminades UAB- Barcelona, que cinc hores donen per molt!

Robert, Robert Sendra. L’home de les enquestes. Felicitats també pel blog! A banda de totes les entrades obligades de classe ha escrit molt sobre llibres en català i d’autors del país, contes, entrevistes, còmic... tota una producció variada en relació a la cultura i amb un llenguatge clar, entenedor i amb un toc d’humor que invita a llegir. Val la pena, si és en aquesta qualitat, deixar volar pardals...

Ramon Tomas. T’havia promès un comentari en una de les teues entrades, però et dedico un paràgraf a la llista dels blogs més rellevants. Si l’objectiu del blog era aproximar la cultura, ho ha aconseguit. I ho ha fet aproximant-nos a autors que són desconeguts per a la majoria -d’una manera alternativa-, i centrant-se en la fotografia, la seua passió. Es pot ratificar amb els comentaris que li deixen la resta de companys. Introdueix temes molt interessants que provoquen una certa inquietud i necessitat de descobrir més del que explica. A més a més, ho acompanya d’una música i fotografies espectaculars i seductores.

I per últim, un bloc d’autora, en femení. El de l’Andrea Ruíz el considero un blog complet. Inclou diversos comentaris de temes que s’han tractat a classe i que pocs hem comentat. A més a més, ha fet un disseny de blog molt innovador i amb la consulta a la seua pàgina es pot trobar una agenda actualitzada d’espectacles i concerts alternatius que són interessants. Per cert, al Granja Fristail 08 de El Morell us recomano Tandarica Orkestar. És un grup que va nàixer per l’amor a la música balcànica que tenen els músics que el formen, especialment l’Albert Galcerà. Expliquen que en una de les edicions del Festival Internacional de Dixieland de Tarragona va actuar-hi Boban Markovic, amb la seva impressionant "orkestar" d'instruments de metall. Aquest va ser el primer fil que els va motivar a crear el grup. A més, els acompanya la companyia Passabarret Joglars i aglutinen dansa, música, teatre, circ, que ofereix un espectacle festiu que no deixa ningú quiet ni assegut a la cadira.

Una nova Tebeosfera

Manuel Barrero procedeix del món de les Ciències Biològiques, però la seua passió, des de fa anys, són els còmics i tebeos i fa temps que els hi dedica el seu temps. Des de sempre s’ha interessat per les històries representades a través d’imatges articulades en vinyetes i assegura que té centenars de còmics apilats a les prestatgeries de casa seua.

Barrero és l’autor de la web Tebeosfera –la millor web d’Espanya en quant a utilitat, claredat, distribució i eficiència- i de més de la meitat dels continguts d’aquesta pàgina virtual. A diferència d’altres webs culturals, la nova pàgina de Tebeosfera –que entrarà en funcionament al setembre- inclou molts documents de recerca històrics sobre els còmics a Espanya i els organitza en una estructura clara.

El còmic, defineix Barrero, és una forma d’expressió que se serveix d’imatges i text. Utilitza un llenguatge que permet explicar moltes coses a la vegada en un mateix pla, situacions que en cinema o llibres necessitarien moltes seqüències i paràgrafs. Això ofereix una gran facilitat de comunicació i fomenta la capacitat lectora i la imaginació del públic. Històricament, els seus continguts han tractat molts temes de denúncia política i erotisme, tòpics que continuen fins avui. Avui dia, la branca més difosa entre els joves és el manga i és un nou mitjà que tenen els joves d’educar-se. De vegades, la passió per aquest tipus de lectura fomenta uns comportaments determinats que si no estàs posat en aquest món i l’observes des de fora pot arribar a provocar que la gent posi etiquetes als lectors i els arribi a anomenar “frikies”. Aquest col·lectiu representen tot allò que hi ha darrere les historietes, persones que deixen volar la imaginació i manifesten uns ideals determinats.

Manuel Barrero té una teoria que sorgeix amb l’aplicació de les noves tecnologies. Les historietes, internet i la ciència estan íntimament lligades. D’historietes i de teories científiques n’hi ha moltes a internet, però, a la vegada, és escassa la ciència que sorgeix arran de les historietes. Les historietes i internet estan relacionades en el sentit que a la xarxa es poden trobar moltes pàgines web que tracten els còmics –guiadelcomic.com, per exemple-. I la ciència i internet també estan iterrelacionades, ja que avui dia ja no es pot fer ciència sense el recurs de la xarxa.

La nova Tebeosfera oferirà una nova base de dades sobre còmics molt important i única. S’està portant a terme una àrdua faena de documentació de tebeos espanyols i presentarà molts treballs que quedaran per a la prosperitat. La web recollirà més de 13.000 fitxes de tebeos que Barrero ha anat recopil·lant: des del Granizada, d’Apel·les Mestres, fins avui. Tot aquest treball que té lloc en i per al món del còmic es duu a terme amb iniciatives privades, com la de Tebeosfera. El motiu, bàsicament és un. A Espanya no existeix una cultura ni hi ha indústria del còmic com la que hi ha a altres països, com ara Bèlgica. De manera que ho duen a terme aquells apassionats del còmic, un col·lectiu reduït però que existeix i està compromès en aquesta causa. Encara que, els tebeos són un aspecte fonamental en la cultura, sobretot en la relació comunicació cultural d’elit i fenòmens de masses.

El boom del còmic al nostre país va tenir lloc després de la mort de Franco, però no va durar més de quatre anys. En aquesta explosió dels còmics, els qui seguien els còmics de superheroïs eren els fascistes, mentre que la resta, els compromesos amb la causa democràtica van esdevenir els lectors d’elit, que recloïen els còmics a uns quants. Avui dia, la historieta és un mitjà híbrid que es dirigeix a un públic molt concret, també. En aquest sentit hi ha algunes indústries per als nens i es va creant un mercat jove, que va augmentant a poc a poc. Ben bé es pot afirmar que els còmics són art i que treballen encaminant-se a la cultura de masses. Un dels punts que es van tractar al final de la conferència de Manuel Barrero va ser si en el futur, les grans superfícies apostarien pel còmic, igual que s’està apostant pels llibres. Segons Barrero, és un tema complicat i una realitat difícil d’acomplir perquè a les grans superfícies es demana un mínim de venda, i a diferència dels llibres, la distribució i venda de còmics és molt inferior.

Es convertirà algun dia el còmic amb un producte de masses o continuarà l’estereotip de “frikies” a tots aquells que ho segueixen amb devoció? Caldrà observar el futur d’aquest gènere, però de moment sorgeixen i es renoven webs que fomenten el tema cada cop més hi ha gent que s’interessa per aquest fenomen.