3. PARK ROW

Comentari 3 de la pel·lícula PArk Row, d'Història del Periodisme

Park Row de Sam Fuller, el definiria com l’exemple perfecte que agrupa en una sola història, la teoria que hem estat donant a la classe d’Història del Periodisme. permetre

L’argument d’aquesta pel·lícula ens trasllada a l’Amèrica del nord de finals del segle XIX. L’Star és un dels diaris de referència de la època, però està dirigit per Charity Hackett, la hereva de la família editora, que no sent el periodisme amb el cor –el sent només com un negoci-, que permet que el periòdic sigue recolzat per la maquinaria política del moment i que consenteix que es jutgen persones per estar contra les injustícies i reflectir-ho en els seus textos. Per criticar aquests fets, Phineas Mitchell, és acomiadat i ha de deixar el càrrec de periodista de la redacció principal de l’Star. Quan somiava en tenir el propi diari, un impressor amb diners li ofereix la oportunitat de fundar una societat. En un sol dia apareix el nou diari, el qual bategen amb el nom de The Global, un diari que explica les injustícies que es cometen a Park Row, l’illa mediàtica del moment. La nova redacció empren la tasca en ànims i força, en intenció de denunciar el periodisme sensacionalista i institucional que està al servei de la política. Per a Mitchell, el diari ha d’anar més enllà, han de ser notícia tots aquells que no solen sortir a les pàgines dels periòdics, sumar número de lectors i augmentar les tirades. D’aquesta manera es guanya més publicitat, diners i una audiència fidel que creu en la informació que se li dóna i es compromet. Phines Mitchell, ajudat de bons professionals, aconsegueix arrencar el nou diari i demostra com la força de voluntat i les ganes de tirar endavant un projecte dóna bons fruits. Treballen per uns ideals, utilitzen The Global com una arma de lluita contra les mentides de l’Star, promouen mobilitzacions socials, aposten per un disseny innovador, diferent als altres, més llegible i atractiu a la vista –amb vinyetes crítiques i d’humor a la portada-, inicien una estratègia de venda al carrer amb carruatges mòbils i, en definitiva, es comprometen en no abusar de la llibertat de premsa que gaudeix Estats Units des del segle anterior. La competència, en canvi, veu el The Global, com un diari al qual se li ha de declarar la guerra. Els seus propietaris i responsables inicien una guerra de tiratges i, després una guerra personal entre Mitchell i Hackett, perquè no comparteixen el mateix punt de vista en relació al periodisme. Finalment, després de moltes traves i incidents, els dos diaris s’uneixen. L’Star reconeix els seus errors i opten per col·laborar i seguir els ideals del The Global per aconseguir un periòdic fort al carrer.

La diferència entre aquest film i el que hem après a classe és que als Estats Units, tot això tenia lloc l’any 1886 i, a Espanya, no es viuria fins 40 ó 80 anys després, als anys de la Segona República i la Transició. I afirmo això, en el sentit que, la idea de periodisme com a negoci l’explica Puig i Ferreter en el seu llibre Servitud –finals dels anys 20- i Teodoro Baró quan declara “Antes el periódico se fundaba en defensa de una idea, mientras que ahora se ha convertido en una empresa industrial, que se explota como otro negocio cualquiera: así es que se dan casos en el extranjero de que la empresa esté constituida por una sociedad anónima, cuyas acciones se cotizan en la Bolsa, con lo que demostrado queda que hoy el periodismo es un negocio”. Els periodistes que lluiten pels seus ideals són molts al llarg dels anys, però destaquen tots aquells que, durant la Guerra Civil i a la Transició, van posar-se al costat dels grups polítics i usaven les fotos i articles com una arma per defensar i apropar al poble les idees per les quals lluitaven. Els canvis de la premsa, no arriben fins a aquests anys, també, quan Escuder, després de treballar a Nova York, torna i aplica uns dissenys mai vistos fins aleshores, amb grans titulars, imatges i fotografies a la portada. La venda de periòdics al carrer, va ser en els anys 30, quan van deixar de vendre’s a les tendes i van obrirr-se els primers quioscos. Aquest fet va apropar més les publicacions a les masses. I pel que fa a la llibertat d’expressió, tal com hem pogut anar veient, Espanya no va gaudir de llibertat de premsa excepte en els anys republicans, ja que tant en la dictadura de Primo de Ribera, de Franco i durant tot el franquisme els mitjans estaven a disposició del règim. Tot plegat arribà amb una mica de retard, en relació a Estats Units, però en el moment que li pertocava, si tenim en compte la conjuntura espanyola convulsa d’aquests anys als quals fem referència (30)