Vivències ‘in situ’

Una de les formes habituals de rebre informació sobre els conflictes que es viuen a l’anomenat ‘Tercer Món’ i la pobresa a la qual estan sotmesos els seus habitants són els telediaris. Difonen notícies que ens arriben acompanyades d’imatges que permeten fer-te la idea de quant sofreixen les persones, però que acostumen a ser molt generals, breus i impliquen molt poc el telespectador. Davant aquesta situació és quan les paraules de Ryszard Kapuscinski es tornen més rellevants. Segons el periodista polonès, és important conviure cert temps amb els afectats i guanyar-te la confiança ‘dels altres’ –que són les principals fonts d’informació -, per tal d’aconseguir un bon testimoniatge que transmeti la realitat tal com és. D’aquesta manera, amb periodistes implicats en la cerca de la qualitat, que viuen el dia a dia en un país pobre, compartint les experiències i vivències in situ, és com s’assoleix commoure les emocions i apropar-se al públic. I aquesta és la intenció del documental ‘Sin Piedras’, dels directors Pau Itarte i Quim Fuster, guanyador del Premi al millor guió al Festival de Sitges.

Després de conviure dos mesos amb una família palestina i un mes amb una de catalana, presenten el curtmetratge com un joc de miralls on les mirades de dos nens, Yazan de Hebrón i Sergi de Barcelona, es creuen i donen a conèixer de manera clara, senzilla i directa els seus respectius móns. Observant el paral·lelisme de les seves vides, podem descobrir com, malgrat les diferències, existeixen punts en comú. I són aquests punts en comú, a la vegada contrarietats, els que permeten enllaçar les dues realitats d’una manera perfecta per donar conjuntura als continguts i a la composició. Tres són els exemples que més m’han cridat l’atenció. Amb la tècnica compositora del fos encadenat es passa de la imatge on Yazan, de 10 anys, a Palestina és qui cuina a la seva llar per als cinc germans i el pare, mentre aquest últim vigila que ‘els colons’ (els americans que ocupen la base militar de la vora de casa seva) no els ataquin, a la imatge de Barcelona, on la mare d’en Sergi fa el sopar mentre el nen i el seu pare juguen a la Play Station. A l’escola contrasta la imatge del pati barceloní on nens i nenes juguen i corren, mentre a Hebrón els nens (no hi ha nenes) de l’escola, canten l’himne nacional amb la mà alçada mentre hissen la bandera del país. I també el fos que contrasta les activitats extraescolars dels nens. Mentre Sergi entrena a les pistes d’atletisme per les competicions infantils de Catalunya, Yazan s’encarrega d’alimentar el seu camell i el gall d’indi, tancats en un corral amagat per a que ‘els colons’ no els robin.

Amb tot, podem apreciar com les diferències quotidianes entre Yazan i Sergi es veuen reflectides, clarament, en els interessos, actituds i possibilitats dels nens a l’escola, a la llar, en el temps d’oci i, fins i tot, en el dibuix que els directors fan pintar als alumnes de les dues escoles i que ells mateixos s’encarreguen d’intercanviar. Quan el dibuix dels nens palestins es compara amb el de Barcelona, les contrarietats són increïbles. Sota el lema ‘Quotidianitat’, els primers dibuixen tancs, armes, murs i enfrontaments i, els segons, videojocs i el “No a la guerra”. Unes imatges que juntament amb els comentaris dels nens, causen una forta emoció en el públic. Tot plegat és el resultat òptim del seguiment de la vida de dos famílies molt diferents que ha fet possible l’equip gràcies a la dedicació, hores de treball i a l’estar, tant en els bons com en els mals moments, en el lloc dels fets.

‘Sin Piedras’, de Quim Fuster i Pau Itarte és la segona aportació dels joves directors al món del cinema. Sempre preocupats per la situació d’injustícia social que es viu actualment, en els seus documentals intenten aportar un gra de sorra per ajudar la societat del ‘Tercer Món’. No a través de grans aportacions econòmiques, sinó apropant-se a la realitat, mostrant-la al món i intentant combatre el silenci que molts pretenen mantenir.