Ganes d’escriure algo

Mama… m’aburrixo! Si estigués al meu costat, només en lo to de dir-li mama no me caldria continuar, perquè ja ho diria ella… i jo, al seu costat, me’n riuria.

Quan més faena se té, més ganes tens de fer tot allò que no s’assembla en res als treballs pendents. Avui mateix, posant una mica d’ordre al meu escriptori m’he adonat que hi ha una petxina damunt la taula. La veritat és que no tenia ni idea de com ha arribat hasta aquí, fins fa un moment, quan he anat a l’altra mini-habitació del pis.

Dins d’una botella tallada de coca-cola de 2l, la nostra amiga polonesa tenia un munt de crostes de musclo, de petxines… La veritat és que m’he quedat una mica a quadros de vore que tenia allò tan brut i en olor a peix a l’habitació.

Li hem preguntat i mos ha explicat que a principis de desembre va anar a la platja de Barcelona, que només havia anat a vore la mar dos vegades a la vida i que li feia molta gràcia agafar les petxines que la mar treu.

Ni que ho digue!! Molta, molta n’hi fa d’il·lusió! I li pregunto? Que vas dormir a la meua habitació estos Nadals? I m’ha dit que si, que havia vingut la seua familia i no tenien prou llits. La conclusió a la que he arribat és que tanta il·lusió li fan les petxines que se les va portar a la meua taula quan va deixar la seua habitació als seus familiars…

Hi ha que vore com s’aprecia una cosa quan no la tens o la tens molt lluny!

La veritat és que he estat a punt de tirar-la, però he decidit que no. És tan menuda i tan perfecta… té les línies rectes, com traçades en compàs i regle, diferents tons de toronja i marró i blanc. Una cosa tan insignificant de dintre de l’immens mar ha arribat a la meua taula…

I és a la vida hi ha tantes coses així… De vegades les coses més menudes i insignificants a les que no dones importancia poden arribar al teu costat i, sense adonar-te’n, convertir-se en algo valuosíssim.

I ben mirat, damunt de la base del flexo hi queda molt bé.