“El lloc on et trobes millor, és el lloc on et cries”

Francisco Labernia Bedos va nàixer l’any 1926 a Sant Joan del Pas, un barri situat a 5 quilòmetres d’Ulldecona. Obertament i sense embuts em parla de quan era jove, de la guerra, del treball, de la família. Té tant per contar que les paraules, els anys, els llocs es barregen sense seguir un ordre concret. Té moltes ganes d’explicar la seua Història. Tot és important. Alegre recorda, a poc a poc, totes les imatges de la vida que ha viscut aquí i allà. Tímid em parla que quan ell era jove vivia mig any al barri i mig any a Barcelona. Quan tornava al barri, ell vestia roba moderna i s’amagava dels amics per temor a què els companys se’n riguessin de la seua corbata.

Quan va vestir el primer tratge i corbata?
Deuria tenir 11 o 12 anys. Els meus pares eren pagesos a l’hivern, però a l’estiu vivíem a Sant Adrià de Besòs. Allí treballàvem de rajolers i llavors la gent guanyava molts diners. Si un home guanyava 10 pessetes al camp, allí en guanyava 35. Quan tornàvem al poble a mi m’havien comprat roba bona i més moderna, els amics del barri, quan arribava, se’m quedaven mirant de dalt a baix, perquè ells portaven roba més senzilla.

Quin és el record de la vida que més li va marcar quan era menut?
De coses importants a la vida, en 85 anys, en tinc moltes, no sabria dir-te quina va primer. Però un dels records més importants que guardo vas ser quan estava a Barcelona i va esclatar la revolució, el dia 18 de juliol de 1936. Tenia 11 anys. Estava a casa dels meus oncles i vivíem prop d’un convent del carrer Còrsega. En aquell convent molts soldats franquistes, enganyats pel clero, van resistir tres dies, però al final van entregar-se als republicans per temor a morir.

I vostè des d’on ho veia, tot això?
Des de la cantonada del carrer veiem el convent i també una comissaria. Guaitàvem d’amagat i veiem els soldats republicans amb les armes al coll. Portaven els soldats franquistes des del convent a la comissaria i se sentien com cridaven: “Som enganyats, som enganyats!” A nosaltres no ens feien res.

Algun altre record, de Barcelona?
Si. Els carreres adoquinats, els carros dels pagesos que feien un soroll impressionant, els 4 taxis que hi havia en tota la ciutat… I recordo que el carrer Pere Quart era l’últim de la ciutat i al final hi havia una cotxera de tramvies. Quan pujaves al tren, des d’allí fins a Sant Feliu, l’Hospitalet, etc. tot eren horts. Res comparat en la Barcelona d’avui.

Va anar a escola, quan vivia a Barcelona?
Quan els meus pares treballaven al rajolar jo anava a l’escola. Quan vaig ser més gran, treballava a la lleteria dels meus oncles, repartia nata. A Barcelona només n’hi havia 4 en aquells anys i guanyava molts diners. Em vaig poder treure el carnet de cotxe, 400 pessetes em va costar.

A l’hivern, a Sant Joan del Pas, també anava a l’escola. Quina diferència hi havia entre una escola de ciutat i una de camp?
Doncs no gaires, eren prou iguals. Els llibres eren els mateixos, Espanya mi patria, l’Europa, El Manuscrito, etc. El que era diferent era l’escola d’abans i després de la guerra civil. Abans teníem molta llibertat. Després, amb la dictadura, ens feien cantar el cara al sol amb la mà alçada, ens feien anar a missa… No ho sentíem com una gran imposició. Érem menuts, ens ho tocava fer i ho fèiem. Qui si va passar-ho malament era el nostre mestre. Era republicà i el van tancar a la presó un temps, quan va entrar Franco al govern. El mestre, quan va sortir de la presó va decantar-se al bàndol de l’església per temor.

Quan va deixar d’anar a Barcelona?
Quan em vaig casar, als 25 o 26 anys. Des que era menut i fins després de la mili hi vaig passar molts anys.

Què va haver de fer en els anys de servei militar?
Durant dos anys vaig estar al cuartel dels docs a l’avinguda Icària de Barcelona, el que ara és la Vila Olímpica (qui l’ha vist i qui la veu…). Estava de secretari a la secció d’automobilisme. Anotàvem les peces que venien a buscar els mecànics i els fèiem firmar. També ens tocava fer guàrdies. Teníem 7 o 8 punts de guàrdia i entre deu joves vigilàvem.

Quant tardava en anar d’Ulldecona a Barcelona en tren?
El viatge durava unes quatre hores.

Mire, en qüestió de transports, les coses tampoc han canviat tant i tant.
Home, de diferències si que n’hi ha. Quan jo viatjava a Barcelona, el trajecte es feia en tren de carbó. Les vies eren molt rudimentàries, els seients de fusta i arribaves en molt de mal d’esquena. Recordo que jo era menut i m’encantava anar a la vora de la finestra per veure el paisatge. Quan passàvem pels túnels, s’omplia tot de fum, fins i tot costava respirar. Arribàvem a Barcelona negres, pareixíem carboners.

Quan era jove, eren emprenedors, vostè i els seus amics?
Sí, més que ara. Les festes les organitzàvem els joves. Recordo que a les Festes Majors venien els músics de fora i estaven dos o tres dies al poble. Llavors, entre els joves, ens els repartíem per les cases i els donàvem dinar. Teníem iniciatives, dins de les limitacions en què vivíem. En colla organitzàvem coses per als veïns i ho fèiem en molta il·lusió, crec que valoràvem més les coses que teníem, per menudes que fossin.

La majoria de la seua vida, l’ha viscut a Sant Joan del Pas.
Si. A casa vivia en mon pare i ma mare. Quan em vaig casar vaig continuar vivint en ells i la dona. Avui dia, encara continuo al mateix lloc. La casa, però, ha canviat molt. Abans, al costat mateix, teníem el corral del matxo, el paller, teníem porcs… Gràcies a això, de gana no en vam passar mai.

On era millor la vida?
Penso que on et trobes millor és al lloc on et cries, per això vaig voler viure a Sant Joan del Pas i per això vaig voler ser pagès. Avui tinc 85 anys i cada dia continuo treballant amb la meua filla al camp.

Van viure moments de crisi a casa seua?
Nosaltres no massa. Als pobles podies anar vivint sempre. Recordo, però, que quan van entrar els nacionals aquí, los bitlles republicans no valien, només unes quantes sèries, i vam perdre molts estalvis.

Ha tingut alguna expectativa important a la vida?
La veritat és que no vaig tenir mai cap expectativa important. No vaig voler estudiar ni res. Jo vaig ser criat en una casa de pagesos i volia continuar la vida de pagès i treballar les nostres finques. Em vaig casar, vaig tenir una filla i vaig obrir una granja. En això si que vaig fer un pas important. Vaig invertir en este negoci que ens va donar bastants diners. La casa Fabra de Tortosa et duia els pollets, el pinso i tu només els cuidaves. Teníem 12.000 pollastres i et donaven un duro per cada un. Va anar molt bé fins que les grans indústries van acabar amb les empreses petites i familiars.

Va passar el mateix amb els rajolars, no?
M’agrada que traguis el tema. Els rajolars han estat molt importants per a nosaltres. Aquí al barri de Sant de Joan del Pas un dels motors econòmics van ser els rajolars. La gent va començar a obrir petites empreses i la majoria treballàvem de llogats a l’estiu. Els meus pares ja ho havien fet a Barcelona i jo també m’hi vaig dedicar. Als rajolars pastàvem el fang, fèiem les rajoles amb els motllos i cada dia n’elaboràvem uns 1.500. Cada mes les posàvem al forn i després les anàvem a vendre. Als anys 60 i 70, però, els artesans no podien competir amb les indústries que van començar a créixer i a elaborar material de construcció en massa. Van desaparèixer, llavors, els rajolars al barri.

Pot fer-me una valoració de la seua vida.
Hem viscut molts moments de canvi. Hem vist progressar la tecnologia, la ciència, els medicaments, hem viscut guerra, dictadura, democràcia… Considero que he viscut moltes coses i que totes han sigut molt importants i han influït en la meua manera de ser.

Com ets ara?
Vital, treballador, gran i feliç, sobretot feliç.