M’assec al sofà de casa d’ella, al seu costat. El menjador és immens i està recent pintant. La seua filla, d’un any, fa poc que ha après a caminar i passeja pel menjador. Quan em veu escriure s’aproxima i comença a resseguir amb el seu ditet les paraules que traço. Alina Moisa, la mare, la cuida metre mira els informatius de les 15h. de TVE. Fa estona que parlen de les eleccions nord-americanes i em diu que no vol que guanyi Obama, que per experiència sap que la gent de la seua ètnia no és bona. Alina té 27 anys, uns ulls blaus intensos i els cabells completament rossos. Encara que no ens coneixem, de seguida es mostra encantada de parlar amb mi. Al poble no té gaires amics, amb la nena no pot sortir massa de casa i em diu que li agrada molt rebre visites.
Vaig nàixer a Romania, a un poble de muntanya anomenat Onstsi, l’any 1981. La família era humil, la meua mare modista i el pare mecànic.
Bàsicament l’escola i els amics. A Romania comencem a anar a classe als 8 anys i estem escolaritzats fins als 17. Recordo que m’aixecava a les 7 del matí i anava a l’escola cada dia des de les 8 del matí a la 1 del migdia. Teníem uns mestres molt joves i ens ensenyaven molt bé.
Vaig viure un any amb la meua àvia materna, lluny de casa dels pares. Ells treballaven i no podien cuidar-nos. Quan vaig entrar a l’escola vaig tornar a casa dels pares.
Tenia diverses assignatures. Història, matemàtiques, gramàtica, geografia, però el que més m’agradava eren les hores de treballs manuals i pintura! Les tardes les tenia lliures, així que aprofitàvem per jugar amb els amics del poble.
Jocs inventats, crec. Un tenia un mocador i mentre tots cantaven aquell els anava rodejant a saltets i quan parava la música tenies que buscar algú que t’agradava, donar-li una abraçada i després un petó. Jocs de nens… També solíem jugar a palmes.
La veritat és que sí, però vivíem en la temor al cos. Teníem molta temor de la policia.
Fins al 1992 Romania va ser comunista. Si tu tenies tres gallines i la policia sabia que n’havies matat una, era una delicte perquè si en tenies tres, dos havien de ser per a ells. Quan sentíem parlar als pares de la situació del país teníem temor, per tant, quan veiem la policia ens amagàvem, encara que no haguéssim fet res.
Vaig estar un temps fent uns cursos de Relacions Públiques, però els meus pares no podien permetre’s que jo estudiés i de seguida vaig posar-me a treballar.
La meua mare era modista i vaig entrar al mateix taller que ella. Era modista, també, però al cap d’un any vaig deixar Romania i vaig venir cap a Espanya.
Vaig arribar ara fa 8 anys, quan en tenia 19. Vaig agafar un autobús des d’Onstsi fins a Barcelona. Quan vaig arribar a Barcelona vaig passar molta temor. No coneixia la llengua, no sabia on anar ni com arribar a Tarragona, que era el lloc on m’esperava el meu oncle.
Casualment i per sort, un noi romanès va preguntar-me “no sé què” i li vaig demanar ajuda. Em va comprar el bitllet i fins i tot em va indicar el seient on tenia que seure. No l’he vist mai més, però li estic molt agraïda.
Molta, moltíssima. Sobretot a Barcelona. Jo tenia 19 anys i l’estació estava plena de nois en uns cabells molt estranys, com despentinats i no anaven molt ben vestits. Veia la gent molt estranya.
A Tarragona, m’esperava un cosí de la meua mare que feia dos anys que vivia a Ulldecona. Em va recollir i em va portar a casa seua. Vaig viure allí un temps. La veritat és que em van tractar molt bé, tenia un sostre on dormir. Però vaig haver d’espavilar-me per buscar treball i aprendre la llengua. Ningú et dóna res.
Va ser molt complicat. Vaig estar 7 mesos sense treballar. Havia d’anar molt en compte perquè quan arribes, fins i tot els mateixos romanesos amb els qui t’ajuntes, s’aprofiten de tu. Per sort, al poble també vivia un cosí meu, més jove i jo sempre anava darrere d’ell, era el meu escolta. Ell treballava en una granja de pollastres i els amos, a poc a poc, em van deixar treballar unes quantes hores. Al principi es van portar molt bé amb mi. Em van començar a arreglar els papers. Però després van voler que em casés amb el seu fill. Jo m’hi vaig negar i me’n vaig anar d’allí. Clarament em vaig quedar sense papers.
La veritat és que pels papers no massa. Els podria aconseguir d’una altra manera, però vaig perdre l’amistat d’aquella família i d’aquell noi que jo estimava com un germà.
Si. Després vaig estar treballant de cambrera a diferents bars del poble. Va ser la manera com vaig aprendre més la llengua. Pensava que em farien rentar plats i gots, però de seguida em van fer atendre els clients. Em demanden whisky, xupitos… i jo no tenia ni idea de què era. Llegia els llavis i mirava el que em senyalaven i a poc a poc vaig aprendre la llengua. Per cert, m’agrada moltíssim l’espanyol.
T’agradaria tornar al teu país natal?
M’agradaria tornar per presentar la meua filla a la família, que encara no l’han pogut conèixer. Els meus pares, iaios i germà només l’han vist en fotografies. Però no vull tornar per viure-hi. Romania acaba d’entrar a la UE i la vida és molt difícil. Els rics guanyen molt, però els pobres a penes podem sobreviure.
La veritat és que pocs. Tinc els oncles i una amiga romanesa al poble. Però ara cuido la meua filla i no tinc massa temps per res. Solc estar a casa i m’agrada molt rebre visites o sortir pel barri a parlar amb la gent gran.
Si, quan era petita solia anar a passejar amb la meua veïna del davant, que anava en cadira de rodes i m’explicava coses de la guerra. Com va viure i què feia de jove.
Crec que la gent d’aquí, sobretot els jóvens, són molt mal criats. Aquí tenen de tot i no valoren les coses. A Romania els pares no te poden donar res, i aprens a estimar les coses, per petites que siguen. Però no m’agrada opinar sobre això, cadascú té la vida que té.
La més dura, més que decidir venir a Espanya, va ser posar-me a viure amb Carmelo, el meu home i tenir la filla. Sabia que això significaria fer mal a la meua família, perquè ja no tornaria més al meu país.
Sí, molts. M’agradaria ser independent, poder estudiar alguna cosa que m’agrade i fer alguna cosa que surti de les meues pròpies mans. M’encanta el disseny i la decoració. Però ara tinc la nena i no puc treballar. Sóc l’administrativa de l’empresa de la meua parella, però res més. Vull treballar i guanyar els propis diners i administrar-me’ls jo.
El meu home és pintor i té molt bon gust. Jo també l’ajudo en la decoració.
Fa quatre anys que vivim junts. El vaig conèixer quan treballava al bar. Ell és de Roquetes, però vam comprar una casa a Sant Joan del Pas i fa tres anys que vivim aquí. Ara tenim a Mari Carmen, la nena i estem molt contents. Ha sigut una gran ajuda tenir un home espanyol a la vora, una ajuda en tots els sentits.
Entén català, castellà i romanès. Quan serà més gran deixaré que ella elegeixi. Però m’agradaria que ho conegués tot. Que conserve la identitat del pare i la mare. Però vull que sigue catalana, que visqui i creixi aquí. Aquí tindrà un bon futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada