FELIÇ

Per un dia lo meu blog cultural acull una entrada de… societat? Podríem incloure-la en aquesta secció, però ara que ho penso, prefereixo la d’AMISTAT.

Joss, m’has escrit avui la més sincera i entranyable dedicatòria que he llegit mai. En estos 4 anys pa mi t’has convertit de la “companya dels primers mesos” en una amiga, en una gran, grandíssima amiga. Osti, en tu ho comparteixo tot, trobo que no tinc ni paraules pa escriure tot lo que penso. Compartim habitació, dinars, sopars, hores d’estudi, de faena, de treballs, festes, “xufetes de les nits de festa”, les millors fotos de la història, Angel Martíns i “Sé lo que hicisteis”, Internados, Bailes dels 21, coreografies de Thriller de M.J, les nostres flipades de Miki & Ryan i de la novia de Miki, les crítiques carinyoses a la primeríssima i al torerito.… TOT!

I a banda d’estes tonteries materials, pa mi ets una persona intel·ligentíssima, que sempre m’ajudes a valorar lo positiu i negatiu, que m’ajudes, m’animes, m’aconselles… i aguantes totes les tonteries que te conto!! (i io les teues claro... jajajaja)

Aixi que ara continuo io la dedicatòria.

Tu reuniexes la simpatia de Crilín, la carinyositat de los osos amorosos, la dolçor de Candi, la força de musculman i la veu de la gallina que canta a la pel·lícula de Mickey Mouse en una persona!

Sempre que llepe les pàgines per passar full, t’estaré recordant (a tu i "Al nombre de la rosa" i quan veigue lo vídeo de “Manu i er inglés” al youtube, pensaré en les risses que omplien lo nostre pis.

Jo també t’estimo moltíssim i encara que este estiu ploressem a saco perquè no viurem més juntes i perquè emprendrem nous camins i mos separarem, sempre te recordaré com la primera i millor amiga de la meua estada a la universitat.

I espero que complim lo pacte de viatjar i invitar-mos a les postres repspectives cases mundials, per continuar unides, tot i la distància!

Bessitos enormes i gràcies per la festa dels 21 i per estar cada dia al meu costat, fent-me riure i passar los millors rato de la vida d'estudiant!

“Va ser més difícil decidir tenir una filla que decidir deixar el meu país natal”

M’assec al sofà de casa d’ella, al seu costat. El menjador és immens i està recent pintant. La seua filla, d’un any, fa poc que ha après a caminar i passeja pel menjador. Quan em veu escriure s’aproxima i comença a resseguir amb el seu ditet les paraules que traço. Alina Moisa, la mare, la cuida metre mira els informatius de les 15h. de TVE. Fa estona que parlen de les eleccions nord-americanes i em diu que no vol que guanyi Obama, que per experiència sap que la gent de la seua ètnia no és bona. Alina té 27 anys, uns ulls blaus intensos i els cabells completament rossos. Encara que no ens coneixem, de seguida es mostra encantada de parlar amb mi. Al poble no té gaires amics, amb la nena no pot sortir massa de casa i em diu que li agrada molt rebre visites.

On vas nàixer, Alina?
Vaig nàixer a Romania, a un poble de muntanya anomenat Onstsi, l’any 1981. La família era humil, la meua mare modista i el pare mecànic.

Què recordes de la infància?
Bàsicament l’escola i els amics. A Romania comencem a anar a classe als 8 anys i estem escolaritzats fins als 17. Recordo que m’aixecava a les 7 del matí i anava a l’escola cada dia des de les 8 del matí a la 1 del migdia. Teníem uns mestres molt joves i ens ensenyaven molt bé.

I de la família?
Vaig viure un any amb la meua àvia materna, lluny de casa dels pares. Ells treballaven i no podien cuidar-nos. Quan vaig entrar a l’escola vaig tornar a casa dels pares.

Què feies a l’escola?
Tenia diverses assignatures. Història, matemàtiques, gramàtica, geografia, però el que més m’agradava eren les hores de treballs manuals i pintura! Les tardes les tenia lliures, així que aprofitàvem per jugar amb els amics del poble.

A quins jocs solíeu jugar?
Jocs inventats, crec. Un tenia un mocador i mentre tots cantaven aquell els anava rodejant a saltets i quan parava la música tenies que buscar algú que t’agradava, donar-li una abraçada i després un petó. Jocs de nens… També solíem jugar a palmes.

Éreu feliços?
La veritat és que sí, però vivíem en la temor al cos. Teníem molta temor de la policia.

Per què?
Fins al 1992 Romania va ser comunista. Si tu tenies tres gallines i la policia sabia que n’havies matat una, era una delicte perquè si en tenies tres, dos havien de ser per a ells. Quan sentíem parlar als pares de la situació del país teníem temor, per tant, quan veiem la policia ens amagàvem, encara que no haguéssim fet res.

Quan vas acabar l’escola obligatòria no vas seguir estudiant?
Vaig estar un temps fent uns cursos de Relacions Públiques, però els meus pares no podien permetre’s que jo estudiés i de seguida vaig posar-me a treballar.

On et vas posar a treballar?
La meua mare era modista i vaig entrar al mateix taller que ella. Era modista, també, però al cap d’un any vaig deixar Romania i vaig venir cap a Espanya.

Quan vas arribar a Espanya?
Vaig arribar ara fa 8 anys, quan en tenia 19. Vaig agafar un autobús des d’Onstsi fins a Barcelona. Quan vaig arribar a Barcelona vaig passar molta temor. No coneixia la llengua, no sabia on anar ni com arribar a Tarragona, que era el lloc on m’esperava el meu oncle.

Què vas fer?
Casualment i per sort, un noi romanès va preguntar-me “no sé què” i li vaig demanar ajuda. Em va comprar el bitllet i fins i tot em va indicar el seient on tenia que seure. No l’he vist mai més, però li estic molt agraïda.

No vas tenir temor?
Molta, moltíssima. Sobretot a Barcelona. Jo tenia 19 anys i l’estació estava plena de nois en uns cabells molt estranys, com despentinats i no anaven molt ben vestits. Veia la gent molt estranya.

Qui t’esperava a Tarragona?
A Tarragona, m’esperava un cosí de la meua mare que feia dos anys que vivia a Ulldecona. Em va recollir i em va portar a casa seua. Vaig viure allí un temps. La veritat és que em van tractar molt bé, tenia un sostre on dormir. Però vaig haver d’espavilar-me per buscar treball i aprendre la llengua. Ningú et dóna res.

Què fas a Ulldecona, quan arribes?
Va ser molt complicat. Vaig estar 7 mesos sense treballar. Havia d’anar molt en compte perquè quan arribes, fins i tot els mateixos romanesos amb els qui t’ajuntes, s’aprofiten de tu. Per sort, al poble també vivia un cosí meu, més jove i jo sempre anava darrere d’ell, era el meu escolta. Ell treballava en una granja de pollastres i els amos, a poc a poc, em van deixar treballar unes quantes hores. Al principi es van portar molt bé amb mi. Em van començar a arreglar els papers. Però després van voler que em casés amb el seu fill. Jo m’hi vaig negar i me’n vaig anar d’allí. Clarament em vaig quedar sense papers.

Et va saber greu?
La veritat és que pels papers no massa. Els podria aconseguir d’una altra manera, però vaig perdre l’amistat d’aquella família i d’aquell noi que jo estimava com un germà.

Vas canviar de treball?
Si. Després vaig estar treballant de cambrera a diferents bars del poble. Va ser la manera com vaig aprendre més la llengua. Pensava que em farien rentar plats i gots, però de seguida em van fer atendre els clients. Em demanden whisky, xupitos… i jo no tenia ni idea de què era. Llegia els llavis i mirava el que em senyalaven i a poc a poc vaig aprendre la llengua. Per cert, m’agrada moltíssim l’espanyol.

T’agradaria tornar al teu país natal?
M’agradaria tornar per presentar la meua filla a la família, que encara no l’han pogut conèixer. Els meus pares, iaios i germà només l’han vist en fotografies. Però no vull tornar per viure-hi. Romania acaba d’entrar a la UE i la vida és molt difícil. Els rics guanyen molt, però els pobres a penes podem sobreviure.

Tens amics, aquí?
La veritat és que pocs. Tinc els oncles i una amiga romanesa al poble. Però ara cuido la meua filla i no tinc massa temps per res. Solc estar a casa i m’agrada molt rebre visites o sortir pel barri a parlar amb la gent gran.

T’agradava fer-ho a Romania?
Si, quan era petita solia anar a passejar amb la meua veïna del davant, que anava en cadira de rodes i m’explicava coses de la guerra. Com va viure i què feia de jove.

Com veus a la gent jove d’aquí?
Crec que la gent d’aquí, sobretot els jóvens, són molt mal criats. Aquí tenen de tot i no valoren les coses. A Romania els pares no te poden donar res, i aprens a estimar les coses, per petites que siguen. Però no m’agrada opinar sobre això, cadascú té la vida que té.

Has hagut de prendre decisions dures a la vida?
La més dura, més que decidir venir a Espanya, va ser posar-me a viure amb Carmelo, el meu home i tenir la filla. Sabia que això significaria fer mal a la meua família, perquè ja no tornaria més al meu país.

Tens projectes de futur?
Sí, molts. M’agradaria ser independent, poder estudiar alguna cosa que m’agrade i fer alguna cosa que surti de les meues pròpies mans. M’encanta el disseny i la decoració. Però ara tinc la nena i no puc treballar. Sóc l’administrativa de l’empresa de la meua parella, però res més. Vull treballar i guanyar els propis diners i administrar-me’ls jo.

Tens una casa molt bonica.
El meu home és pintor i té molt bon gust. Jo també l’ajudo en la decoració.

Fa temps que vius amb el teu home?
Fa quatre anys que vivim junts. El vaig conèixer quan treballava al bar. Ell és de Roquetes, però vam comprar una casa a Sant Joan del Pas i fa tres anys que vivim aquí. Ara tenim a Mari Carmen, la nena i estem molt contents. Ha sigut una gran ajuda tenir un home espanyol a la vora, una ajuda en tots els sentits.

Quin idioma li ensenyes a la teua filla?
Entén català, castellà i romanès. Quan serà més gran deixaré que ella elegeixi. Però m’agradaria que ho conegués tot. Que conserve la identitat del pare i la mare. Però vull que sigue catalana, que visqui i creixi aquí. Aquí tindrà un bon futur.

“El lloc on et trobes millor, és el lloc on et cries”

Francisco Labernia Bedos va nàixer l’any 1926 a Sant Joan del Pas, un barri situat a 5 quilòmetres d’Ulldecona. Obertament i sense embuts em parla de quan era jove, de la guerra, del treball, de la família. Té tant per contar que les paraules, els anys, els llocs es barregen sense seguir un ordre concret. Té moltes ganes d’explicar la seua Història. Tot és important. Alegre recorda, a poc a poc, totes les imatges de la vida que ha viscut aquí i allà. Tímid em parla que quan ell era jove vivia mig any al barri i mig any a Barcelona. Quan tornava al barri, ell vestia roba moderna i s’amagava dels amics per temor a què els companys se’n riguessin de la seua corbata.

Quan va vestir el primer tratge i corbata?
Deuria tenir 11 o 12 anys. Els meus pares eren pagesos a l’hivern, però a l’estiu vivíem a Sant Adrià de Besòs. Allí treballàvem de rajolers i llavors la gent guanyava molts diners. Si un home guanyava 10 pessetes al camp, allí en guanyava 35. Quan tornàvem al poble a mi m’havien comprat roba bona i més moderna, els amics del barri, quan arribava, se’m quedaven mirant de dalt a baix, perquè ells portaven roba més senzilla.

Quin és el record de la vida que més li va marcar quan era menut?
De coses importants a la vida, en 85 anys, en tinc moltes, no sabria dir-te quina va primer. Però un dels records més importants que guardo vas ser quan estava a Barcelona i va esclatar la revolució, el dia 18 de juliol de 1936. Tenia 11 anys. Estava a casa dels meus oncles i vivíem prop d’un convent del carrer Còrsega. En aquell convent molts soldats franquistes, enganyats pel clero, van resistir tres dies, però al final van entregar-se als republicans per temor a morir.

I vostè des d’on ho veia, tot això?
Des de la cantonada del carrer veiem el convent i també una comissaria. Guaitàvem d’amagat i veiem els soldats republicans amb les armes al coll. Portaven els soldats franquistes des del convent a la comissaria i se sentien com cridaven: “Som enganyats, som enganyats!” A nosaltres no ens feien res.

Algun altre record, de Barcelona?
Si. Els carreres adoquinats, els carros dels pagesos que feien un soroll impressionant, els 4 taxis que hi havia en tota la ciutat… I recordo que el carrer Pere Quart era l’últim de la ciutat i al final hi havia una cotxera de tramvies. Quan pujaves al tren, des d’allí fins a Sant Feliu, l’Hospitalet, etc. tot eren horts. Res comparat en la Barcelona d’avui.

Va anar a escola, quan vivia a Barcelona?
Quan els meus pares treballaven al rajolar jo anava a l’escola. Quan vaig ser més gran, treballava a la lleteria dels meus oncles, repartia nata. A Barcelona només n’hi havia 4 en aquells anys i guanyava molts diners. Em vaig poder treure el carnet de cotxe, 400 pessetes em va costar.

A l’hivern, a Sant Joan del Pas, també anava a l’escola. Quina diferència hi havia entre una escola de ciutat i una de camp?
Doncs no gaires, eren prou iguals. Els llibres eren els mateixos, Espanya mi patria, l’Europa, El Manuscrito, etc. El que era diferent era l’escola d’abans i després de la guerra civil. Abans teníem molta llibertat. Després, amb la dictadura, ens feien cantar el cara al sol amb la mà alçada, ens feien anar a missa… No ho sentíem com una gran imposició. Érem menuts, ens ho tocava fer i ho fèiem. Qui si va passar-ho malament era el nostre mestre. Era republicà i el van tancar a la presó un temps, quan va entrar Franco al govern. El mestre, quan va sortir de la presó va decantar-se al bàndol de l’església per temor.

Quan va deixar d’anar a Barcelona?
Quan em vaig casar, als 25 o 26 anys. Des que era menut i fins després de la mili hi vaig passar molts anys.

Què va haver de fer en els anys de servei militar?
Durant dos anys vaig estar al cuartel dels docs a l’avinguda Icària de Barcelona, el que ara és la Vila Olímpica (qui l’ha vist i qui la veu…). Estava de secretari a la secció d’automobilisme. Anotàvem les peces que venien a buscar els mecànics i els fèiem firmar. També ens tocava fer guàrdies. Teníem 7 o 8 punts de guàrdia i entre deu joves vigilàvem.

Quant tardava en anar d’Ulldecona a Barcelona en tren?
El viatge durava unes quatre hores.

Mire, en qüestió de transports, les coses tampoc han canviat tant i tant.
Home, de diferències si que n’hi ha. Quan jo viatjava a Barcelona, el trajecte es feia en tren de carbó. Les vies eren molt rudimentàries, els seients de fusta i arribaves en molt de mal d’esquena. Recordo que jo era menut i m’encantava anar a la vora de la finestra per veure el paisatge. Quan passàvem pels túnels, s’omplia tot de fum, fins i tot costava respirar. Arribàvem a Barcelona negres, pareixíem carboners.

Quan era jove, eren emprenedors, vostè i els seus amics?
Sí, més que ara. Les festes les organitzàvem els joves. Recordo que a les Festes Majors venien els músics de fora i estaven dos o tres dies al poble. Llavors, entre els joves, ens els repartíem per les cases i els donàvem dinar. Teníem iniciatives, dins de les limitacions en què vivíem. En colla organitzàvem coses per als veïns i ho fèiem en molta il·lusió, crec que valoràvem més les coses que teníem, per menudes que fossin.

La majoria de la seua vida, l’ha viscut a Sant Joan del Pas.
Si. A casa vivia en mon pare i ma mare. Quan em vaig casar vaig continuar vivint en ells i la dona. Avui dia, encara continuo al mateix lloc. La casa, però, ha canviat molt. Abans, al costat mateix, teníem el corral del matxo, el paller, teníem porcs… Gràcies a això, de gana no en vam passar mai.

On era millor la vida?
Penso que on et trobes millor és al lloc on et cries, per això vaig voler viure a Sant Joan del Pas i per això vaig voler ser pagès. Avui tinc 85 anys i cada dia continuo treballant amb la meua filla al camp.

Van viure moments de crisi a casa seua?
Nosaltres no massa. Als pobles podies anar vivint sempre. Recordo, però, que quan van entrar els nacionals aquí, los bitlles republicans no valien, només unes quantes sèries, i vam perdre molts estalvis.

Ha tingut alguna expectativa important a la vida?
La veritat és que no vaig tenir mai cap expectativa important. No vaig voler estudiar ni res. Jo vaig ser criat en una casa de pagesos i volia continuar la vida de pagès i treballar les nostres finques. Em vaig casar, vaig tenir una filla i vaig obrir una granja. En això si que vaig fer un pas important. Vaig invertir en este negoci que ens va donar bastants diners. La casa Fabra de Tortosa et duia els pollets, el pinso i tu només els cuidaves. Teníem 12.000 pollastres i et donaven un duro per cada un. Va anar molt bé fins que les grans indústries van acabar amb les empreses petites i familiars.

Va passar el mateix amb els rajolars, no?
M’agrada que traguis el tema. Els rajolars han estat molt importants per a nosaltres. Aquí al barri de Sant de Joan del Pas un dels motors econòmics van ser els rajolars. La gent va començar a obrir petites empreses i la majoria treballàvem de llogats a l’estiu. Els meus pares ja ho havien fet a Barcelona i jo també m’hi vaig dedicar. Als rajolars pastàvem el fang, fèiem les rajoles amb els motllos i cada dia n’elaboràvem uns 1.500. Cada mes les posàvem al forn i després les anàvem a vendre. Als anys 60 i 70, però, els artesans no podien competir amb les indústries que van començar a créixer i a elaborar material de construcció en massa. Van desaparèixer, llavors, els rajolars al barri.

Pot fer-me una valoració de la seua vida.
Hem viscut molts moments de canvi. Hem vist progressar la tecnologia, la ciència, els medicaments, hem viscut guerra, dictadura, democràcia… Considero que he viscut moltes coses i que totes han sigut molt importants i han influït en la meua manera de ser.

Com ets ara?
Vital, treballador, gran i feliç, sobretot feliç.