EL FENOMEN DEL PRESSING CACTH

El fenomen pressing catch s’està estenent cada dia més en la societat. L’altre dia, parlant amb un company que fa poc temps que és mestre de primària m’explicava que avui dia si els alumnes es porten malament ja no els prenen fins a final de mes els cromos dels jugadors de futbol per a l’àlbum que aconsegueixes comprant mil xicles i que tenen un gust horrible que dura 10 minuts, ni els típics “tazos” de les bossetes de pataques ni les col·leccions de superman i spiderman. Ara es porten els cromos dels lluitadors de pressing cacth.

Realment, alguns dels contrincants no disten tant del que seria superman, molts d’ells també vesteixen uns calçotets per dur a terme la seua missió, però la diferència principal i el que origina el debat és el següent: és un programa apte per als xiquets?

Diferents associacions s’han dirigit al Ministeri d’Indústriaper sol·licitar que el pressing catch que emet la cadena Cuatro en horari infantil es qualifique com a no recomanat per a menors de 18 anys i que passe a emetre’s en un horari més apropiat. Un dels arguments en què es basen és que aquest tipus de programes vistos pels nens poden causar “efecte imitatiu” i la possibilitat que es reprodueixen aquests combats als patis de les escoles.

Quan jo era més menuda, els pressing cacth no estaven a l’ordre del dia. No s’emetia pels canals de TV que arribaven al meu poblet, però si que miràvem SonGoku. Tot i que fossen dibuixos, també era un programa de lluita, sempre s’estaven enfrontant el bo i el dolent a través de les tàctiques especials que anaven adquirint. A l’hora del pati, però, no jugàvem a imitar les baralles, com a molt féiem el típic came-came i l’altre feia veure que l’havia rebut.

Això de fer veure que rep cops és la base del pressing catch. No sé fins a quin punt s’ha de deixar d’emetre en franges horàries en que els nens poden veure-les, ja que si tenim presents molts els dibuixos animats violents, imatges cruels i altres programes que fan a la TV en horaris infantils podem comprovar que no disten tant del que són els combats de la Cuatro.

Amb això el debat queda obert, són moltes les opinions al respecte. Són els pares a casa qui ha de decidir si els fills ho han de veure o no, si són tots els programes de TV violents o barroers els que s’han de posar en horaris nocturns, per a que els adults els vegin a la nit quan els nens dormen... En tot cas, penso que si això es fes, a moltes cadenes, durant el dia, o hi hauria programació.

DEL LA,LALA,LÀ AL BAILE DEL CHIKI CHIKI

Reconec que si el fenomen Eurovisió fa temps era ‘cutre’, cada cop està arribant més a l’extrem. Però no ho dic pas pels cantants que hi van, sinó l’essència del festival. Tots els països aporten un cantant o grup que els representa. Quan el públic de cada país ja ha fet onejar les banderetes al sentir el final de la cançó comença l’atribució de vots, o el que és el mateix, comença a manifestar-se de manera descarada com els països que comparteixen interessos es reparteixen els punts entre ells. Com hem pogut veure en els últims anys, com els països de l’est (en vies de desenvolupament) es donen els punts entre ells i deixen de banda les potències econòmiques o com els països contraris a la guerra, deixen pelats el Regne Unit i Espanya. Tot en detriment de si realment el cantant és bo o no. És una llàstima que allò que va nàixer com “un programa de cançó internacional on tots els països de la comunitat podien participar, en una Europa que s’intentava reconstruir després de la Segona Guerra Mundial” acabe sent un reflex dels interessos polítics de tots.

Pel que fa als estils musicals i als cantants, podem veure cada cop més clar que Eurovisió es transforma en un espectacle on els cantants es transformen en actors. Al principi el festival era més bé una oportunitat per a aquells cantants que volien donar-se a conèixer a nivell internacional. Avui dia donar-se a conèixer és fàcil a través de les noves tecnologies, i molts dels qui es presenten són personatges que van a muntar el seu espectacle acompanyats de tota la parafernalia que s’origina al seu voltant.

Des que jo tinc consciència del que realment és Eurovisió (llàstima que la consciència arribe tant prompte) molts països han portat al festival personatges peculiars. Recordant només per sobre, penso des de l’Alf Poier d’Àustria fins als finlandesos Lordi, amb Hard Rock Hallelujah. Realment el que han fet aquests no és una mala estrategia, com més actuacions extranyes més audiencia i més se’n parla. Veieu, la gent recorda els qui són més peculiars i no el nom de la noia anglesa que tocava el piano com els àngels.

Espanya, aquest any, es suma a aquesta tendència ‘friki’ amb la participació de Rodolfo Chikilicuatre i la seua cançó Baila el Chiki Chiki. Un personatge que canta la cançó amb una guitarra elèctrica de joguina penjada, acompanyat de les ballarines i de la seua família que el recolza des del públic. Al voltant d’ell s’ha format tota una història que dóna encara més espectacle.

El que s’ha dit sobre aquest fenomen és que el fet de tenir una cadena de TV al darrere ha potenciat este fenomen que possiblement no hagués proliferat sense aquest recolzament. I és veritat. La campanya de La Sexta (el Terrat i Buenafuente) ha fet que Rodolfo, conegut també com el Gilipolles del Buenafuente, un dels personatges més graciosos del programa més vist a la nit, hagi atret la majoria dels vots que s’han donat a través de missatges de mòbil.

Des de El País s’ha publicat que la cançó elegida per representar-nos està concebuda per “resumir lo más mugriento de la música llamada popular”. Jo penso, però, que si Eurovisió ha de continuar i Espanya ha de seguir representant-nos (a qui es senti representat per això, clarament), més val que canvie l’estratègia que des de fa 40 anys segueix sense gaire èxit i que cada cop va a menys. I si este canvi ha de ser el Baile del Chiki Chiki, avant, tindrà el meu suport. Si s’ha de veure un espectacle, més val que ens hi posem a fons i si el que avui dia el que la gent vol són coses cutres però entretingudes, Rodolfo és el millor.

Un dia una companya que estudia publicitat va arriscar-se a fer la següent tapa: “Una portada cutre para un trabajo cutre”. No pensava que pugués aplicar mai esta cita a cap situació, però a Eurovisió li va com l’anell al dit: “Una actuació cutre per a un programa cutre”.

(Nota: el primer cutre de la cita faria referència a “cosa que pretén fer riure per extravagant”; el segon, a “cosa que pretén fer riure per absurd”).
(Nota II: este any penso mirar Eurovisió)

CORT HEIAN: la burocràcia i l’elitisme

El tocado o una decisión en la universidad, de José Maria Perceval, és una sàtira dels mecanismes empresarials que s’utilitzen actualment per aconseguir alguna cosa i resumeix la dificultat i laboriositat que suposava fer els tràmits burocràtics a l’antiga Cort de Heian (Japó) i estableix un paral·lelisme amb l’actualitat, amb el què succeeix amb la burocràcia a les universitats.

Amb dades reals del funcionament de la Cort de Heian, Perceval explica que les diferents mans per les quals havia de passar la reclamació arribava a un total de més de 30. Ho exposaré a mode de resum per a què el lector se’n puga fer una idea.

Ho redacta el favorit Fujiwara to Korechika, ho envia al consell d’estat. Els secretaris ho tornen a redactar com a document d’estat amb el llenguatge de la cort. Quan l’emperador torna de l’excursió als camps de cireres, aprova el text i hi estampa el segell, juntament amb el ministre de l’esquerra i de la dreta. El borrador s’envia al ministeri d’Assumptes Centrals. El ministre torna l’informe a l’emperador. Quan ell “l’ha proclamat” s’envia al gabinet del ministre Ajudant Major que el rep i l’envia a l’Ajudant Menor, que permet que es realitze. La copia retorna al Gran Consell d’Estat i l’emperador l’aprova. Els lingüistes de la Comissió imperial en fan un estudi minuciós i el retornen al gabinet d’escribes per a què en facin còpies per a l’Arxiu Imperial, el temple major budista, el temple Shinto i una altra per a l’emperadriu. Totes les còpies firmades pel ministre d’Assumptes Centrals són enviades al palau imperial on s’estampa finalment el segell imperial.

Però això no és el més rellevant, el més important en aquesta història és el fet que el tràmit que inicia el polític Fujiwara to Korechika es dóna perquè l’home està esgarrifat pel fet que els nobles de tercer nivell de la cort vestien el tocat xinès de 15 polzades amb cueta de 25 polzades quan realment les normes marcaven que només podien ser de 10 i 15 polzades respectivament i de color negre.

Això reflecteix clarament que la Cort de Heian era una cort elitista. Entre altres aspectes, les persones triomfaven depenent del seu origen social i dintre del microcosmos jeràrquic de la cort, es distingien dels altres amb el domini del protocol i la etiqueta de la cal·ligrafia, la música i del vestir. Dintre de la mateixa Cort hi havia diferencies elitistes entre els homes i les dones. Els primers s’expressaven en xinès, ja que era la llengua que parlaven els qui tenien el poder polític. Les dones ho feien en japonès, cosa que permeté desenvolupar la cultura japonesa, la literatura, principalment. En relació amb els altres, a la cort es decidia quins vestits haurien de dur i els colors i era necessari que es distingissin amb la cal·ligrafia, ja que per al ells escriure era un art (la pressió cultural i intel·lectual era considerable).

De manera que en el text se combina el fet que sigui la Cort qui marca els referents que la resta de la societat imita i el tràmit de la elit contra aquesta imitació que duen a terme els estrats inferiors. Amb la peculiaritat que quan s’ha d’aprovar el tràmit convertit en norma es precís d’actualitzar perquè les modes canvien constantment.

Les conclusions que se’n poden extreure són dos: la societat evoluciona molt ràpid i els tràmits burocràtics són molts lents. Quan una norma s’aplica la tendència social ha tingut temps de canviar 10 vegades. I, a més a més, a cada època, tot i que amb protagonistes diferents, sempre hi ha una elit que marca un referent que “els estrats inferior” intenten imitar, perquè la tendència social és sempre accedir a estadis superiors.

Malgrat que entre la Cort de Heian i les universitats actuals el context, la època i els valors siguin molt distants entre ells, hi ha alguns aspectes que els podríem traslladar d’un espai a l’altre i no hi apreciaríem gaire diferencia: els tràmits burocràtics són eterns i pel que fa a les marques elitistes potser l’única diferència crec que està en què aquells vestien kimono i ells amb l’americana.

FER CAPELLETA

“Els crítics de Barcelona han fet capelleta”, denuncia Isabel-Clara Simó en referència a “una colla de set o vuit crítics literaris que, amb un metre sota el braç i al voltant d’una única editorial, determinen els valors literaris actuals”. I és clar, a parer de Simó, aquest grupet “no és lliure”. L’escriptora d’Alcoi basa la seua denúncia en “l’escassa argumentació” dels crítics a l’hora de bastir les seues ressenyes. Així mateix, critica el fet que pertànyer a la colla adient pot reportar bones o males crítiques. “Ells decideixen què és bo o dolent en funció de si ets de la colla o no”, conclou Simó.

Com és natural i sempre s’ha dit “cadascú escombra cap a casa seua”. No es estrany, doncs, que les editorials busquen crítics que comenten i opinen a favor de les obres que ells editen i que els crítics s’asseguren una faena en aquestes editorials. Tal com diu Isabel-Clara Simó, això reporta a una “escassa argumentació dels crítics a l’hora de bastir les seues ressenyes” i que aquestes capelletes marquen uns valors i pautes concretes. Personalment crec que no hauria de ser així, ja que quan lector llegeix una crítica no li importen en absolut els interessos que s’amaguen darrere les empreses, sinó que busca informació i recomanacions, encara que siga mitjançant la crítica –argumentació passada pel filtre d’experts en opinions concretes- que és subjectiva i que principalment hauria de pretendre aproximar-se al màxim a la realitat, sense condicionants.

Aquest fet se pot sumar o incloure dintre els exemples de ‘silencis’ que imperen en la societat actual i de la importància de l’economia i les inversions de grans empreses als mitjans per aconseguir crítiques positives en detriment del bon periodisme. A Catalunya una de les àrees més silenciades en qüestió d’informació és la cultura. Ja no solament en les editorials, sinó en el camp del cinema, etc. les crítiques solen anar acompanyades de certa quantitat de diners. On està “l’objectivisme”? On està la llibertat d’opinió?

Sortosament, avui dia, hi ha suficients mitjans com per a què el públic puga opinar i que no siguin solament uns pocs els qui “decideixen què és bo o dolent”. Aquests, juntament amb els crítics que no se senten pressionats de publicar per fer publicitat i altres experts, són els que propicien l’activitat cultural i no la comercial.

La Setmana del Llibre a Barcelona, fins al 9 de març

Del 29 de febrer al 9 de març, a l'avinguda de la Catedral de Barcelona, i del 22 de febrer al 2 de març al Pati de la Misericòrdia de Palma, els llibres seran l’element principal al carrer.
A la setmana del llibre es podrà remenar el fons editorial més important de llibres en català, perquè els visitants puguin trobar tots aquells llibres que fa temps que cerquen.
És una setmana on s’uneixen llibres i festa, i diverses activitats per a tots. Signatures, xerrades al Sofà806, espectacles infantils, una Lectura pública, el Dictat, un cicle de cinema...

UNA MICA D’HISTÒRIA
L'any 1983, el vestíbul de l'estació de Sants acollí la primera edició de la Setmana del Llibre en Català, i s'hi celebrà fins que el 1989 passà a instal·lar-se a l'estació de França. De 1990 a 2005, va trobar el seu espai a la Sala Marquès de Comillas de les Drassanes.
Any rere any, la Setmana del Llibre en Català s'ha anat consolidant i creixent, convertint-se en una festa per als lectors en català. Amb la intenció d'arribar encara a més gent, a partir de 1999 es van incorporar noves seus a la de Barcelona. Han estat seus de la Setmana del Llibre en Català les ciutats de Girona, Tarragona, Perpinyà, Palma, Madrid i Nova York.
L’any 2006 la Setmana del Llibre en Català feu un gir i incorporà un nou model i una nova ubicació: situà la seva seu central a la plaça de Catalunya de Barcelona, on s'hi va estar dos anys, i descentralitzà la Setmana mitjançant les llibreries de tot Catalunya.
Enguany, la Setmana manté el seu esperit de sortir al carrer i s'instal·la a l'avinguda de la Catedral de Barcelona, comptant també amb la col·laboració i implicació de llibreries i biblioteques d'arreu de Catalunya.

Vides Minades. Deu anys després

Sofía Elface, de Moçambic, va ser ferida quan anava a recollir llenya

Els efectes de les mines antipersona, fins al 13 d'abril al CCCB

El CCCB acollirà fins al 13 d’abril l’exposició fotogràfica Vides minades. Deu anys després. Es tracta d’un projecte fotogràfic de sensibilització que ha realitzat el fotoperiodista Gervasi Sánchez com a continuació a un projecte iniciat el 1997 sobre els efectes de la mina antipersona i l’herència de la guerra.

L’exposició mostra l'evolució dels afectats i els problemes que han hagut de superar en països com l'Afganistan, Cambodja, Angola i els més minats del món: Bòsnia, Moçambic, el Salvador i Nicaragua. Els nens que hi surten fotografiats són avui dia adults, persones mutilades, que han pogut refer les seues vides tot i les marques de la guerra que porten al cos, i també s’hi inclouen retrats de països com Colòmbia, el Sudan i l'Iraq, els més afectats per les mines en els darrers anys.

Entre la centena de fotografies dels murals que hi ha exposats s’hi amaga un rerafons cruel i bàrbar. Com tot fotoperiodista, Sánchez aproxima la realitat al visitant, reflexa el resultat d’allò que és capaç de fer l’ésser humà contra els individus de la mateixa espècie per motius polítics, religiosos, etc i ofereix a través de les imatges una perspectiva històrica que porta a la reflexió.
D’aquesta exposició també se n’ha editat un llibre amb el mateix títol, de l’editorial Blume, tot coincidint amb el 10è aniversari del tractat d’Ottawa per a la prohibició de les mines antipersona.

Dades esgarrifosament curioses. Segons s’explica en l’exposició adquirir i enterrar una mina antipersona té un cost aproximat de 3 euros. En canvi, localitzar-la, desactivar-la i destruir-la pot arribar a costar-ne més de 800. A més a més, la ONU assegura que caldrien més de 1.100 anys i més de 30.000 milions d’euros per eliminar totes les mines antipersona que hi ha enterrades al planeta.

Incultcat perquè...

... perquè en aquest blog trobareu INformació sobre la CULTura CATalana. Primer que res, però, agraïr a Rubén i Miriam que m'hagin cedit la seua part dels drets d'autor.

Aquest és un blog on hi trobareu cada setmana novetats i notícies de tots els àmbits i camps culturals.