2. ILLUSTRATION, el setmanari francès

Comentari 2 del documental de "La Illustration" d'Història del Periodisme.

L’Illustration, tal com explica el documental, va ser un setmanari fundat per Edouard Charton a París el 1843. Aquest periòdic possiblement no seria tant important si l’any 1891, no hagués sigut el primer diari en publicar una fotografia i, 16 anys més tard, el 1903, la primera fotografia en color. Va ser pioner en l’ús de la tècnica del huecograbado i comptava, en els seus inicis, amb la col·laboració dels millors dissenyadors dels moment, com Henry Valentine o Edward Fox, que van contribuir amb la vivacitat de gravar en fusta. Encara que, tot i tenir bons professionals, la tècnica era molt rudimentària i no permetia elaborar més de 20 il·lustracions setmanals, perquè fer-ne una de sola podia durar tres dies. En aquells temps, aquests gravats eren el prestigi del diari i eren importants perquè aproximaven al públic les imatges del que passava: la inundació de París de 1910, el Titanic, paisatges, rostres, etc. Hem de tenir en compte que, al segle XIX hi havia molta gent que no sabia ni llegir ni escriure, per tant, les imatges apropaven la realitat del moment d’una forma innovadora fins aleshores.

L’Illustration, en els seus inicis, reflectia el París del segon imperi que despertava curiositat a tot el món i, sobretot, la classe dirigent. Quan al final del segle XIX s’aconsegueixen fer les primeres fotografies i s’aprèn a imprimir-les, els mitjans evolucionen encara més. La majoria de diaris comencen a introduir, de forma subtil, les fotografies i dibuixos a les seues pàgines. Aquest fet era un símbol de prestigi per als fotògrafs, que demostraven el seu prestigi social en poder viatjar i fer fotos de llocs exòtics i per a les publicacions, que demostraven atributs positius, en el sentit que esdevenien diaris de referència, que gaudien d’un cert nivell econòmic, que podien permetre’s tenir fotògrafs i les rotatives per imprimir-les. Anys després, la fotografia va convertir-se en una eina de guerra, es prengué consciència del poder que tenia la imatge com a arma de denúncia social. Aquesta importància de la imatge per explicar la realitat de cada època s’ha anat desenvolupant fins avui, al ritme dels nous invents, fins al punt que la societat no s’entendria sense imatges, ja que és més visual que mai. Estem rodejats de fotografies i imatges contínuament i els mitjans plens d’infografies. Tot amb l’objectiu de fer més comprensible, llegible i directa la informació que se’ns vol transmetre.

La imatge, a més a més, cada cop és més complexa. I tal com diu el professor Josep Maria Català al seu article La imagen y la representación de la complejidad, un dels majors reptes de la ciència moderna i del projecte de la Il·lustració es refereix a la incapacitat de la seua metodologia per gestionar la diversitat, les contradiccions i el desordre per haver invertit la tendència reduccionista –pas del text a la imatge-, que ha sigut una premisa important i que ara, és insuficient i, fins i tot, ineficaz per explicar la realitat. “Aquest tipus de racionalitat, basada en l’ordre textual, és la que ha menyspreat la imatge com a irracional”. Però diu Català que si la racionalitat està en crisi no és per la preponderància actual de la imatge, sinó perquè no admet reduccionismes. Les noves tecnologies, que gestionen els límits de la realitat present, no usen les imatges gratuïtament i per la seua espectacularitat, sinó perquè poden parlar molt sense paraules i són més capaces d’atrapar el públic que no pas el text. Això no significa que el text haja de desaparèixer, sinó que es col·loca en segon lloc respecte a la imatge, tot el contrari al que passava fins fa 60 anys.

Joan Peiró, la mort per la ideologia

De l’últim llibre de Josep Benet, publicat l’any 2008, Joan Peiró, afusellat, traiem el titular d’aquest fragment. El llibre és una crònica on es descriu la vida de Peiró i els seus valors com a persona, representats per les seves accions i per les declaracions que van fer els seus defensors al judici final.

Quan va ser detingut, Franco li va oferir la possibilitat de treballar al seu règim, igual que a altres cenetistes, convertint-se en col·laborador dels sindicats franquistes. Peiró, però, era una persona íntegra i digna i va preferir morir abans que trair la seva ideologia. Com es reflecteix al llibre de Josep Benet, en una carta que un amic de Peiró envia a la seva esposa i filles a l’exili, deia: “Juan está en la cárcel porque quiere; si no fuera tan tozudo estaría en libertad, en vuestra compañía, y ocupando una buena posición”.

Benet escriu també, “En fer-se evident que l’entrega i afusellament de Peiró havia estat un autèntic crim contra els drets humans, alguns antics dirigents franquistes varen començar a intentar d’atribuir la única responsabilitat a la Gestapo”.

La seva mort va ser considerada una injustícia, fins i tot, entre els falangistes. D’una banda destaquen les declaracions de l’alferes Luis Serrano Díaz que es va enfrontar al president del Tribunal, Federico Loygorri, exigint els drets de l’acusat, i aquest va assentir: “¡Tiene usted razón, Serrano! Yo levanto primero una estatua a este hombre en la Plaza del Caudillo por todo el bien que ha hecho a mucha gente, y luego le fusilo por haber sido ministro de la República (...)". Peiró també va ser defensat d’una manera apassionada per un falangista rellevant, Luis Santamarina, fins al punt que el president del Tribunal va interrompre les seves declaracions al judici. I encara més rellevants són les declaracions de Serrano Suñer que va afirmar: "Señores, esto es lamentable. Esto es un crimen".

Cap dels trenta testimonis de Peiró van declarar en la seva contra, perquè reconeixien que durant la guerra havia salvat moltes vides de religiosos i burgesos, però els informes, com diu Benet al seu llibre, estaven manipulats i plens de mentides que van determinar la seva condemna a mort. Abans de ser afusellat, les últimes paraules que va pronunciar Joan Peiró van ser “¡Soldados! ¡Esta es la justicia de Franco!”.

Benet, a Joan Peiró, afusellat conclou amb la següent sentència: "Sense l'acord del general Franco, el capità general de València, Álvarez Arenas, no s'hauria atrevit a donar l'ordre d'executar una personalitat tan coneguda i apreciada per moltíssims com era Joan Peiró".

Totes aquestes declaracions fan palès el fet que Peiró va ser una persona entregada a les seves idees fins al final i que va morir injustament per no adherir-se a un règim que no combregava amb els seus ideals.

D&L

1. La impremta

Comentari 1 del documental de "La Impremta" d'Història del Periodisme.

El descobriment de la impremta va ser un invent clau per a la història de la humanitat. El fet de poder plasmar per escrit allò que deien les veus dels erudits i intel·lectuals de cada etapa ha sigut una font de riquesa per a les generacions posteriors, que han pogut anar acumulant, corregint i desenvolupant teories, filosofies, històries de vida, etc. que conformen la vida actual. Tot i això, en els inicis de la impremta hi havia un greu problema. Van sorgint obres noves, van augmentant, a poc a poc, les tirades de llibres, però no es tenia un criteri lògic per classificar i guardar el material en ordre. Això provocava que s’hagués de remenar molt fins poder trobar el que es buscava o, fins i tot, que molts llibres no es poguessin trobar, que es perdessin i no es recuperessin mai més.

Veient aquest documental vaig veure un paral·lelisme amb l’actualitat i vaig transportar aquesta problemàtica als nostres dies. La impremta va permetre fer un pas endavant al nivell cultural de les persones, augmentar els coneixements i sortir, a poc a poc, de l’analfabetisme que els tenia dominats. Però no estructurar la informació i la conjuntura d’aquells anys (guerres, censures, inquisicions) va fer perdre molts documents. Avui dia, internet ens permet fer molts passos endavant. Tenim a les mans la possibilitat de conèixer tots els temes que ens proposem. Hi ha molta informació de tot i per a tots. Però aquell problema que tenien al segle XVI, continua vigent avui a la xarxa d’abast mundial. La informació que hi ha a internet és inabastable perquè no hi ha uns criteris d’ordre i organització de la informació. No podem negar que hi ha directoris que organitzen informacions diverses, però perduts entre el gran mar digital hi ha milions de documents que poden ser interessants però que mai descobrirem, perquè no hi ha un ordre per poder acotar i trobar el que busques. És més, hi ha tanta informació barrejada que moltes vegades no saps quina és la bona i la dolenta, la fiable o la que has de descartar. Aquesta infoxicació, l’acumulació de missatges que ens arriben de tot arreu i que són difícils de destriar, molts cops ens poden arribar a fer sentir analfabets, en el sentit que t’ofereixen un ventall tant ample de textos, notícies, articles, recerques, opinions... que no saps llegir quin és el millor. El criteri de Google, per exemple, és que et surten en primer lloc aquells enllaços dels qui més han pagat per ser el número u o dos a la llista més consultada o els documents mes consultats, que a base de visites, aconsegueixen posar-se al capdavant, però no el que té més qualitat. Tot i això, avui dia, podem afirmar que “ja no es pot al·legar ignorància” pel simple fet que podem tenir a les nostres mans les ments dels erudits. Tot és qüestió de saber buscar entre la informació classificada, la millor, segons el teu criteri.

Les semblances entre fets històrics de èpoques diferents, no s’acaben aquí, és clar. Però hi ha dos diferències interessants que no podem deixar de comentar. D’una banda, el documental mostrava també que amb el descobriment de la impremta, amb poc temps i un cost menor, era possible fer una gran difusió de textos que va servir, per exemple, a Luter per imprimir fulls propagandístics amb els seus ideals i arribar a les masses. Ara són les masses, majoritàriament, els qui trien a quina informació volen accedir i són elles les que decideixen el que accepten i el que no. I finalment, abans si rebies aquests fullets, els llegies i, de pensament, podies estar-hi a favor o en contra, però la teua opinió era poc transcendent. Avui, internet, posa a l’abast de tothom eines interactives on qualsevol pot intervenir i donar el seu punt de vista. De l’altra, el reportatge explica que institucions com l’Església van prohibir i acabar amb molts llibres per les opinions que sortien de les línies de les obres del moment. Internet, en aquest sentit, és el mitjà més lliure per excel·lència. Tens llibertat absoluta per expressar-te i saps que ningú et censurarà les teues opinions ni se’t tancaran en un armari amb clau i forrellat.

Ganes d’escriure algo

Mama… m’aburrixo! Si estigués al meu costat, només en lo to de dir-li mama no me caldria continuar, perquè ja ho diria ella… i jo, al seu costat, me’n riuria.

Quan més faena se té, més ganes tens de fer tot allò que no s’assembla en res als treballs pendents. Avui mateix, posant una mica d’ordre al meu escriptori m’he adonat que hi ha una petxina damunt la taula. La veritat és que no tenia ni idea de com ha arribat hasta aquí, fins fa un moment, quan he anat a l’altra mini-habitació del pis.

Dins d’una botella tallada de coca-cola de 2l, la nostra amiga polonesa tenia un munt de crostes de musclo, de petxines… La veritat és que m’he quedat una mica a quadros de vore que tenia allò tan brut i en olor a peix a l’habitació.

Li hem preguntat i mos ha explicat que a principis de desembre va anar a la platja de Barcelona, que només havia anat a vore la mar dos vegades a la vida i que li feia molta gràcia agafar les petxines que la mar treu.

Ni que ho digue!! Molta, molta n’hi fa d’il·lusió! I li pregunto? Que vas dormir a la meua habitació estos Nadals? I m’ha dit que si, que havia vingut la seua familia i no tenien prou llits. La conclusió a la que he arribat és que tanta il·lusió li fan les petxines que se les va portar a la meua taula quan va deixar la seua habitació als seus familiars…

Hi ha que vore com s’aprecia una cosa quan no la tens o la tens molt lluny!

La veritat és que he estat a punt de tirar-la, però he decidit que no. És tan menuda i tan perfecta… té les línies rectes, com traçades en compàs i regle, diferents tons de toronja i marró i blanc. Una cosa tan insignificant de dintre de l’immens mar ha arribat a la meua taula…

I és a la vida hi ha tantes coses així… De vegades les coses més menudes i insignificants a les que no dones importancia poden arribar al teu costat i, sense adonar-te’n, convertir-se en algo valuosíssim.

I ben mirat, damunt de la base del flexo hi queda molt bé.

El Libertí

Potser arriba una mica tard, però arriba. I abans de començar, deixeu-me aclarir que no sabia res del petit striptease de Madaula a l’obra. Encara que va ser una sorpresa molt agradable, no ho negaré. I no em diguesseu que té més de 40 anys, que no me val l’excusa.

El Llibertí, d’Eric-Emmanuel Schmitt, “és una comèdia intel·ligent i sensual” que ens explica com Diderot intenta definir la paraula moral en un article per a la enciclopedia, vivint en un ambient on tot el que li passa i el rodeja és de tot menys moral.

Diderot, el personatge que representa Ramon Madaula, és la mescla entre la racionalitat i la passió i, és aquesta contradicció (o no) és la que se planteja al públic. Què ha de dominar la nostra moral, la raó o el desig? Una contradicció que, per a la majoria, és el pa de cada dia.

Al final de l’obra, (incís: la meua profesora de semiòtica sempre ens contava el final de totes les pel·lícules quan feia més d’un any que havien sortit de la cartellera), Diderot pregunta al seu criat:

-Què vam posar a la definició d’ètica?

-Veure moral.

- Doncs apunta. Moral. Veure ètica.

Una manera de dir que mentre vivim la vida i anem passant pàgines, cadascú pot arribar a fer-se la seua pròpia definició.

I és que sempre li demanem a la filosofia que ens explique els per quès de les coses, que ens done respostes. Però realment, el que la filosofia fa és plantejar preguntes, plantejar temes, per a què cadascú reflexione i arribe a les seues pròpies conclusions.

FELIÇ

Per un dia lo meu blog cultural acull una entrada de… societat? Podríem incloure-la en aquesta secció, però ara que ho penso, prefereixo la d’AMISTAT.

Joss, m’has escrit avui la més sincera i entranyable dedicatòria que he llegit mai. En estos 4 anys pa mi t’has convertit de la “companya dels primers mesos” en una amiga, en una gran, grandíssima amiga. Osti, en tu ho comparteixo tot, trobo que no tinc ni paraules pa escriure tot lo que penso. Compartim habitació, dinars, sopars, hores d’estudi, de faena, de treballs, festes, “xufetes de les nits de festa”, les millors fotos de la història, Angel Martíns i “Sé lo que hicisteis”, Internados, Bailes dels 21, coreografies de Thriller de M.J, les nostres flipades de Miki & Ryan i de la novia de Miki, les crítiques carinyoses a la primeríssima i al torerito.… TOT!

I a banda d’estes tonteries materials, pa mi ets una persona intel·ligentíssima, que sempre m’ajudes a valorar lo positiu i negatiu, que m’ajudes, m’animes, m’aconselles… i aguantes totes les tonteries que te conto!! (i io les teues claro... jajajaja)

Aixi que ara continuo io la dedicatòria.

Tu reuniexes la simpatia de Crilín, la carinyositat de los osos amorosos, la dolçor de Candi, la força de musculman i la veu de la gallina que canta a la pel·lícula de Mickey Mouse en una persona!

Sempre que llepe les pàgines per passar full, t’estaré recordant (a tu i "Al nombre de la rosa" i quan veigue lo vídeo de “Manu i er inglés” al youtube, pensaré en les risses que omplien lo nostre pis.

Jo també t’estimo moltíssim i encara que este estiu ploressem a saco perquè no viurem més juntes i perquè emprendrem nous camins i mos separarem, sempre te recordaré com la primera i millor amiga de la meua estada a la universitat.

I espero que complim lo pacte de viatjar i invitar-mos a les postres repspectives cases mundials, per continuar unides, tot i la distància!

Bessitos enormes i gràcies per la festa dels 21 i per estar cada dia al meu costat, fent-me riure i passar los millors rato de la vida d'estudiant!

“Va ser més difícil decidir tenir una filla que decidir deixar el meu país natal”

M’assec al sofà de casa d’ella, al seu costat. El menjador és immens i està recent pintant. La seua filla, d’un any, fa poc que ha après a caminar i passeja pel menjador. Quan em veu escriure s’aproxima i comença a resseguir amb el seu ditet les paraules que traço. Alina Moisa, la mare, la cuida metre mira els informatius de les 15h. de TVE. Fa estona que parlen de les eleccions nord-americanes i em diu que no vol que guanyi Obama, que per experiència sap que la gent de la seua ètnia no és bona. Alina té 27 anys, uns ulls blaus intensos i els cabells completament rossos. Encara que no ens coneixem, de seguida es mostra encantada de parlar amb mi. Al poble no té gaires amics, amb la nena no pot sortir massa de casa i em diu que li agrada molt rebre visites.

On vas nàixer, Alina?
Vaig nàixer a Romania, a un poble de muntanya anomenat Onstsi, l’any 1981. La família era humil, la meua mare modista i el pare mecànic.

Què recordes de la infància?
Bàsicament l’escola i els amics. A Romania comencem a anar a classe als 8 anys i estem escolaritzats fins als 17. Recordo que m’aixecava a les 7 del matí i anava a l’escola cada dia des de les 8 del matí a la 1 del migdia. Teníem uns mestres molt joves i ens ensenyaven molt bé.

I de la família?
Vaig viure un any amb la meua àvia materna, lluny de casa dels pares. Ells treballaven i no podien cuidar-nos. Quan vaig entrar a l’escola vaig tornar a casa dels pares.

Què feies a l’escola?
Tenia diverses assignatures. Història, matemàtiques, gramàtica, geografia, però el que més m’agradava eren les hores de treballs manuals i pintura! Les tardes les tenia lliures, així que aprofitàvem per jugar amb els amics del poble.

A quins jocs solíeu jugar?
Jocs inventats, crec. Un tenia un mocador i mentre tots cantaven aquell els anava rodejant a saltets i quan parava la música tenies que buscar algú que t’agradava, donar-li una abraçada i després un petó. Jocs de nens… També solíem jugar a palmes.

Éreu feliços?
La veritat és que sí, però vivíem en la temor al cos. Teníem molta temor de la policia.

Per què?
Fins al 1992 Romania va ser comunista. Si tu tenies tres gallines i la policia sabia que n’havies matat una, era una delicte perquè si en tenies tres, dos havien de ser per a ells. Quan sentíem parlar als pares de la situació del país teníem temor, per tant, quan veiem la policia ens amagàvem, encara que no haguéssim fet res.

Quan vas acabar l’escola obligatòria no vas seguir estudiant?
Vaig estar un temps fent uns cursos de Relacions Públiques, però els meus pares no podien permetre’s que jo estudiés i de seguida vaig posar-me a treballar.

On et vas posar a treballar?
La meua mare era modista i vaig entrar al mateix taller que ella. Era modista, també, però al cap d’un any vaig deixar Romania i vaig venir cap a Espanya.

Quan vas arribar a Espanya?
Vaig arribar ara fa 8 anys, quan en tenia 19. Vaig agafar un autobús des d’Onstsi fins a Barcelona. Quan vaig arribar a Barcelona vaig passar molta temor. No coneixia la llengua, no sabia on anar ni com arribar a Tarragona, que era el lloc on m’esperava el meu oncle.

Què vas fer?
Casualment i per sort, un noi romanès va preguntar-me “no sé què” i li vaig demanar ajuda. Em va comprar el bitllet i fins i tot em va indicar el seient on tenia que seure. No l’he vist mai més, però li estic molt agraïda.

No vas tenir temor?
Molta, moltíssima. Sobretot a Barcelona. Jo tenia 19 anys i l’estació estava plena de nois en uns cabells molt estranys, com despentinats i no anaven molt ben vestits. Veia la gent molt estranya.

Qui t’esperava a Tarragona?
A Tarragona, m’esperava un cosí de la meua mare que feia dos anys que vivia a Ulldecona. Em va recollir i em va portar a casa seua. Vaig viure allí un temps. La veritat és que em van tractar molt bé, tenia un sostre on dormir. Però vaig haver d’espavilar-me per buscar treball i aprendre la llengua. Ningú et dóna res.

Què fas a Ulldecona, quan arribes?
Va ser molt complicat. Vaig estar 7 mesos sense treballar. Havia d’anar molt en compte perquè quan arribes, fins i tot els mateixos romanesos amb els qui t’ajuntes, s’aprofiten de tu. Per sort, al poble també vivia un cosí meu, més jove i jo sempre anava darrere d’ell, era el meu escolta. Ell treballava en una granja de pollastres i els amos, a poc a poc, em van deixar treballar unes quantes hores. Al principi es van portar molt bé amb mi. Em van començar a arreglar els papers. Però després van voler que em casés amb el seu fill. Jo m’hi vaig negar i me’n vaig anar d’allí. Clarament em vaig quedar sense papers.

Et va saber greu?
La veritat és que pels papers no massa. Els podria aconseguir d’una altra manera, però vaig perdre l’amistat d’aquella família i d’aquell noi que jo estimava com un germà.

Vas canviar de treball?
Si. Després vaig estar treballant de cambrera a diferents bars del poble. Va ser la manera com vaig aprendre més la llengua. Pensava que em farien rentar plats i gots, però de seguida em van fer atendre els clients. Em demanden whisky, xupitos… i jo no tenia ni idea de què era. Llegia els llavis i mirava el que em senyalaven i a poc a poc vaig aprendre la llengua. Per cert, m’agrada moltíssim l’espanyol.

T’agradaria tornar al teu país natal?
M’agradaria tornar per presentar la meua filla a la família, que encara no l’han pogut conèixer. Els meus pares, iaios i germà només l’han vist en fotografies. Però no vull tornar per viure-hi. Romania acaba d’entrar a la UE i la vida és molt difícil. Els rics guanyen molt, però els pobres a penes podem sobreviure.

Tens amics, aquí?
La veritat és que pocs. Tinc els oncles i una amiga romanesa al poble. Però ara cuido la meua filla i no tinc massa temps per res. Solc estar a casa i m’agrada molt rebre visites o sortir pel barri a parlar amb la gent gran.

T’agradava fer-ho a Romania?
Si, quan era petita solia anar a passejar amb la meua veïna del davant, que anava en cadira de rodes i m’explicava coses de la guerra. Com va viure i què feia de jove.

Com veus a la gent jove d’aquí?
Crec que la gent d’aquí, sobretot els jóvens, són molt mal criats. Aquí tenen de tot i no valoren les coses. A Romania els pares no te poden donar res, i aprens a estimar les coses, per petites que siguen. Però no m’agrada opinar sobre això, cadascú té la vida que té.

Has hagut de prendre decisions dures a la vida?
La més dura, més que decidir venir a Espanya, va ser posar-me a viure amb Carmelo, el meu home i tenir la filla. Sabia que això significaria fer mal a la meua família, perquè ja no tornaria més al meu país.

Tens projectes de futur?
Sí, molts. M’agradaria ser independent, poder estudiar alguna cosa que m’agrade i fer alguna cosa que surti de les meues pròpies mans. M’encanta el disseny i la decoració. Però ara tinc la nena i no puc treballar. Sóc l’administrativa de l’empresa de la meua parella, però res més. Vull treballar i guanyar els propis diners i administrar-me’ls jo.

Tens una casa molt bonica.
El meu home és pintor i té molt bon gust. Jo també l’ajudo en la decoració.

Fa temps que vius amb el teu home?
Fa quatre anys que vivim junts. El vaig conèixer quan treballava al bar. Ell és de Roquetes, però vam comprar una casa a Sant Joan del Pas i fa tres anys que vivim aquí. Ara tenim a Mari Carmen, la nena i estem molt contents. Ha sigut una gran ajuda tenir un home espanyol a la vora, una ajuda en tots els sentits.

Quin idioma li ensenyes a la teua filla?
Entén català, castellà i romanès. Quan serà més gran deixaré que ella elegeixi. Però m’agradaria que ho conegués tot. Que conserve la identitat del pare i la mare. Però vull que sigue catalana, que visqui i creixi aquí. Aquí tindrà un bon futur.