Mama… m’aburrixo! Si estigués al meu costat, només en lo to de dir-li mama no me caldria continuar, perquè ja ho diria ella… i jo, al seu costat, me’n riuria.
I ben mirat, damunt de la base del flexo hi queda molt bé.
dissabte, 10 de gener del 2009
Ganes d’escriure algo
dimecres, 10 de desembre del 2008
El Libertí
Potser arriba una mica tard, però arriba. I abans de començar, deixeu-me aclarir que no sabia res del petit striptease de Madaula a l’obra. Encara que va ser una sorpresa molt agradable, no ho negaré. I no em diguesseu que té més de 40 anys, que no me val l’excusa.
-Veure moral.
- Doncs apunta. Moral. Veure ètica.
Una manera de dir que mentre vivim la vida i anem passant pàgines, cadascú pot arribar a fer-se la seua pròpia definició.
divendres, 28 de novembre del 2008
FELIÇ
Per un dia lo meu blog cultural acull una entrada de… societat? Podríem incloure-la en aquesta secció, però ara que ho penso, prefereixo la d’AMISTAT.
Joss, m’has escrit avui la més sincera i entranyable dedicatòria que he llegit mai. En estos 4 anys pa mi t’has convertit de la “companya dels primers mesos” en una amiga, en una gran, grandíssima amiga. Osti, en tu ho comparteixo tot, trobo que no tinc ni paraules pa escriure tot lo que penso. Compartim habitació, dinars, sopars, hores d’estudi, de faena, de treballs, festes, “xufetes de les nits de festa”, les millors fotos de la història, Angel Martíns i “Sé lo que hicisteis”, Internados, Bailes dels 21, coreografies de Thriller de M.J, les nostres flipades de Miki & Ryan i de la novia de Miki, les crítiques carinyoses a la primeríssima i al torerito.… TOT!
I a banda d’estes tonteries materials, pa mi ets una persona intel·ligentíssima, que sempre m’ajudes a valorar lo positiu i negatiu, que m’ajudes, m’animes, m’aconselles… i aguantes totes les tonteries que te conto!! (i io les teues claro... jajajaja)
Aixi que ara continuo io la dedicatòria.
dilluns, 3 de novembre del 2008
“Va ser més difícil decidir tenir una filla que decidir deixar el meu país natal”
M’assec al sofà de casa d’ella, al seu costat. El menjador és immens i està recent pintant. La seua filla, d’un any, fa poc que ha après a caminar i passeja pel menjador. Quan em veu escriure s’aproxima i comença a resseguir amb el seu ditet les paraules que traço. Alina Moisa, la mare, la cuida metre mira els informatius de les 15h. de TVE. Fa estona que parlen de les eleccions nord-americanes i em diu que no vol que guanyi Obama, que per experiència sap que la gent de la seua ètnia no és bona. Alina té 27 anys, uns ulls blaus intensos i els cabells completament rossos. Encara que no ens coneixem, de seguida es mostra encantada de parlar amb mi. Al poble no té gaires amics, amb la nena no pot sortir massa de casa i em diu que li agrada molt rebre visites.
Vaig nàixer a Romania, a un poble de muntanya anomenat Onstsi, l’any 1981. La família era humil, la meua mare modista i el pare mecànic.
Bàsicament l’escola i els amics. A Romania comencem a anar a classe als 8 anys i estem escolaritzats fins als 17. Recordo que m’aixecava a les 7 del matí i anava a l’escola cada dia des de les 8 del matí a la 1 del migdia. Teníem uns mestres molt joves i ens ensenyaven molt bé.
Vaig viure un any amb la meua àvia materna, lluny de casa dels pares. Ells treballaven i no podien cuidar-nos. Quan vaig entrar a l’escola vaig tornar a casa dels pares.
Tenia diverses assignatures. Història, matemàtiques, gramàtica, geografia, però el que més m’agradava eren les hores de treballs manuals i pintura! Les tardes les tenia lliures, així que aprofitàvem per jugar amb els amics del poble.
Jocs inventats, crec. Un tenia un mocador i mentre tots cantaven aquell els anava rodejant a saltets i quan parava la música tenies que buscar algú que t’agradava, donar-li una abraçada i després un petó. Jocs de nens… També solíem jugar a palmes.
La veritat és que sí, però vivíem en la temor al cos. Teníem molta temor de la policia.
Fins al 1992 Romania va ser comunista. Si tu tenies tres gallines i la policia sabia que n’havies matat una, era una delicte perquè si en tenies tres, dos havien de ser per a ells. Quan sentíem parlar als pares de la situació del país teníem temor, per tant, quan veiem la policia ens amagàvem, encara que no haguéssim fet res.
Vaig estar un temps fent uns cursos de Relacions Públiques, però els meus pares no podien permetre’s que jo estudiés i de seguida vaig posar-me a treballar.
La meua mare era modista i vaig entrar al mateix taller que ella. Era modista, també, però al cap d’un any vaig deixar Romania i vaig venir cap a Espanya.
Vaig arribar ara fa 8 anys, quan en tenia 19. Vaig agafar un autobús des d’Onstsi fins a Barcelona. Quan vaig arribar a Barcelona vaig passar molta temor. No coneixia la llengua, no sabia on anar ni com arribar a Tarragona, que era el lloc on m’esperava el meu oncle.
Casualment i per sort, un noi romanès va preguntar-me “no sé què” i li vaig demanar ajuda. Em va comprar el bitllet i fins i tot em va indicar el seient on tenia que seure. No l’he vist mai més, però li estic molt agraïda.
Molta, moltíssima. Sobretot a Barcelona. Jo tenia 19 anys i l’estació estava plena de nois en uns cabells molt estranys, com despentinats i no anaven molt ben vestits. Veia la gent molt estranya.
A Tarragona, m’esperava un cosí de la meua mare que feia dos anys que vivia a Ulldecona. Em va recollir i em va portar a casa seua. Vaig viure allí un temps. La veritat és que em van tractar molt bé, tenia un sostre on dormir. Però vaig haver d’espavilar-me per buscar treball i aprendre la llengua. Ningú et dóna res.
Va ser molt complicat. Vaig estar 7 mesos sense treballar. Havia d’anar molt en compte perquè quan arribes, fins i tot els mateixos romanesos amb els qui t’ajuntes, s’aprofiten de tu. Per sort, al poble també vivia un cosí meu, més jove i jo sempre anava darrere d’ell, era el meu escolta. Ell treballava en una granja de pollastres i els amos, a poc a poc, em van deixar treballar unes quantes hores. Al principi es van portar molt bé amb mi. Em van començar a arreglar els papers. Però després van voler que em casés amb el seu fill. Jo m’hi vaig negar i me’n vaig anar d’allí. Clarament em vaig quedar sense papers.
La veritat és que pels papers no massa. Els podria aconseguir d’una altra manera, però vaig perdre l’amistat d’aquella família i d’aquell noi que jo estimava com un germà.
Si. Després vaig estar treballant de cambrera a diferents bars del poble. Va ser la manera com vaig aprendre més la llengua. Pensava que em farien rentar plats i gots, però de seguida em van fer atendre els clients. Em demanden whisky, xupitos… i jo no tenia ni idea de què era. Llegia els llavis i mirava el que em senyalaven i a poc a poc vaig aprendre la llengua. Per cert, m’agrada moltíssim l’espanyol.
T’agradaria tornar al teu país natal?
M’agradaria tornar per presentar la meua filla a la família, que encara no l’han pogut conèixer. Els meus pares, iaios i germà només l’han vist en fotografies. Però no vull tornar per viure-hi. Romania acaba d’entrar a la UE i la vida és molt difícil. Els rics guanyen molt, però els pobres a penes podem sobreviure.
La veritat és que pocs. Tinc els oncles i una amiga romanesa al poble. Però ara cuido la meua filla i no tinc massa temps per res. Solc estar a casa i m’agrada molt rebre visites o sortir pel barri a parlar amb la gent gran.
Si, quan era petita solia anar a passejar amb la meua veïna del davant, que anava en cadira de rodes i m’explicava coses de la guerra. Com va viure i què feia de jove.
Crec que la gent d’aquí, sobretot els jóvens, són molt mal criats. Aquí tenen de tot i no valoren les coses. A Romania els pares no te poden donar res, i aprens a estimar les coses, per petites que siguen. Però no m’agrada opinar sobre això, cadascú té la vida que té.
La més dura, més que decidir venir a Espanya, va ser posar-me a viure amb Carmelo, el meu home i tenir la filla. Sabia que això significaria fer mal a la meua família, perquè ja no tornaria més al meu país.
Sí, molts. M’agradaria ser independent, poder estudiar alguna cosa que m’agrade i fer alguna cosa que surti de les meues pròpies mans. M’encanta el disseny i la decoració. Però ara tinc la nena i no puc treballar. Sóc l’administrativa de l’empresa de la meua parella, però res més. Vull treballar i guanyar els propis diners i administrar-me’ls jo.
El meu home és pintor i té molt bon gust. Jo també l’ajudo en la decoració.
Fa quatre anys que vivim junts. El vaig conèixer quan treballava al bar. Ell és de Roquetes, però vam comprar una casa a Sant Joan del Pas i fa tres anys que vivim aquí. Ara tenim a Mari Carmen, la nena i estem molt contents. Ha sigut una gran ajuda tenir un home espanyol a la vora, una ajuda en tots els sentits.
Entén català, castellà i romanès. Quan serà més gran deixaré que ella elegeixi. Però m’agradaria que ho conegués tot. Que conserve la identitat del pare i la mare. Però vull que sigue catalana, que visqui i creixi aquí. Aquí tindrà un bon futur.
“El lloc on et trobes millor, és el lloc on et cries”
Francisco Labernia Bedos va nàixer l’any 1926 a Sant Joan del Pas, un barri situat a 5 quilòmetres d’Ulldecona. Obertament i sense embuts em parla de quan era jove, de la guerra, del treball, de la família. Té tant per contar que les paraules, els anys, els llocs es barregen sense seguir un ordre concret. Té moltes ganes d’explicar la seua Història. Tot és important. Alegre recorda, a poc a poc, totes les imatges de la vida que ha viscut aquí i allà. Tímid em parla que quan ell era jove vivia mig any al barri i mig any a Barcelona. Quan tornava al barri, ell vestia roba moderna i s’amagava dels amics per temor a què els companys se’n riguessin de la seua corbata.
Deuria tenir 11 o 12 anys. Els meus pares eren pagesos a l’hivern, però a l’estiu vivíem a Sant Adrià de Besòs. Allí treballàvem de rajolers i llavors la gent guanyava molts diners. Si un home guanyava 10 pessetes al camp, allí en guanyava 35. Quan tornàvem al poble a mi m’havien comprat roba bona i més moderna, els amics del barri, quan arribava, se’m quedaven mirant de dalt a baix, perquè ells portaven roba més senzilla.
De coses importants a la vida, en 85 anys, en tinc moltes, no sabria dir-te quina va primer. Però un dels records més importants que guardo vas ser quan estava a Barcelona i va esclatar la revolució, el dia 18 de juliol de 1936. Tenia 11 anys. Estava a casa dels meus oncles i vivíem prop d’un convent del carrer Còrsega. En aquell convent molts soldats franquistes, enganyats pel clero, van resistir tres dies, però al final van entregar-se als republicans per temor a morir.
Des de la cantonada del carrer veiem el convent i també una comissaria. Guaitàvem d’amagat i veiem els soldats republicans amb les armes al coll. Portaven els soldats franquistes des del convent a la comissaria i se sentien com cridaven: “Som enganyats, som enganyats!” A nosaltres no ens feien res.
Si. Els carreres adoquinats, els carros dels pagesos que feien un soroll impressionant, els 4 taxis que hi havia en tota la ciutat… I recordo que el carrer Pere Quart era l’últim de la ciutat i al final hi havia una cotxera de tramvies. Quan pujaves al tren, des d’allí fins a Sant Feliu, l’Hospitalet, etc. tot eren horts. Res comparat en la Barcelona d’avui.
Quan els meus pares treballaven al rajolar jo anava a l’escola. Quan vaig ser més gran, treballava a la lleteria dels meus oncles, repartia nata. A Barcelona només n’hi havia 4 en aquells anys i guanyava molts diners. Em vaig poder treure el carnet de cotxe, 400 pessetes em va costar.
Doncs no gaires, eren prou iguals. Els llibres eren els mateixos, Espanya mi patria, l’Europa, El Manuscrito, etc. El que era diferent era l’escola d’abans i després de la guerra civil. Abans teníem molta llibertat. Després, amb la dictadura, ens feien cantar el cara al sol amb la mà alçada, ens feien anar a missa… No ho sentíem com una gran imposició. Érem menuts, ens ho tocava fer i ho fèiem. Qui si va passar-ho malament era el nostre mestre. Era republicà i el van tancar a la presó un temps, quan va entrar Franco al govern. El mestre, quan va sortir de la presó va decantar-se al bàndol de l’església per temor.
Quan em vaig casar, als 25 o 26 anys. Des que era menut i fins després de la mili hi vaig passar molts anys.
Durant dos anys vaig estar al cuartel dels docs a l’avinguda Icària de Barcelona, el que ara és la Vila Olímpica (qui l’ha vist i qui la veu…). Estava de secretari a la secció d’automobilisme. Anotàvem les peces que venien a buscar els mecànics i els fèiem firmar. També ens tocava fer guàrdies. Teníem 7 o 8 punts de guàrdia i entre deu joves vigilàvem.
El viatge durava unes quatre hores.
Home, de diferències si que n’hi ha. Quan jo viatjava a Barcelona, el trajecte es feia en tren de carbó. Les vies eren molt rudimentàries, els seients de fusta i arribaves en molt de mal d’esquena. Recordo que jo era menut i m’encantava anar a la vora de la finestra per veure el paisatge. Quan passàvem pels túnels, s’omplia tot de fum, fins i tot costava respirar. Arribàvem a Barcelona negres, pareixíem carboners.
Sí, més que ara. Les festes les organitzàvem els joves. Recordo que a les Festes Majors venien els músics de fora i estaven dos o tres dies al poble. Llavors, entre els joves, ens els repartíem per les cases i els donàvem dinar. Teníem iniciatives, dins de les limitacions en què vivíem. En colla organitzàvem coses per als veïns i ho fèiem en molta il·lusió, crec que valoràvem més les coses que teníem, per menudes que fossin.
Si. A casa vivia en mon pare i ma mare. Quan em vaig casar vaig continuar vivint en ells i la dona. Avui dia, encara continuo al mateix lloc. La casa, però, ha canviat molt. Abans, al costat mateix, teníem el corral del matxo, el paller, teníem porcs… Gràcies a això, de gana no en vam passar mai.
Penso que on et trobes millor és al lloc on et cries, per això vaig voler viure a Sant Joan del Pas i per això vaig voler ser pagès. Avui tinc 85 anys i cada dia continuo treballant amb la meua filla al camp.
Nosaltres no massa. Als pobles podies anar vivint sempre. Recordo, però, que quan van entrar els nacionals aquí, los bitlles republicans no valien, només unes quantes sèries, i vam perdre molts estalvis.
La veritat és que no vaig tenir mai cap expectativa important. No vaig voler estudiar ni res. Jo vaig ser criat en una casa de pagesos i volia continuar la vida de pagès i treballar les nostres finques. Em vaig casar, vaig tenir una filla i vaig obrir una granja. En això si que vaig fer un pas important. Vaig invertir en este negoci que ens va donar bastants diners. La casa Fabra de Tortosa et duia els pollets, el pinso i tu només els cuidaves. Teníem 12.000 pollastres i et donaven un duro per cada un. Va anar molt bé fins que les grans indústries van acabar amb les empreses petites i familiars.
M’agrada que traguis el tema. Els rajolars han estat molt importants per a nosaltres. Aquí al barri de Sant de Joan del Pas un dels motors econòmics van ser els rajolars. La gent va començar a obrir petites empreses i la majoria treballàvem de llogats a l’estiu. Els meus pares ja ho havien fet a Barcelona i jo també m’hi vaig dedicar. Als rajolars pastàvem el fang, fèiem les rajoles amb els motllos i cada dia n’elaboràvem uns 1.500. Cada mes les posàvem al forn i després les anàvem a vendre. Als anys 60 i 70, però, els artesans no podien competir amb les indústries que van començar a créixer i a elaborar material de construcció en massa. Van desaparèixer, llavors, els rajolars al barri.
Hem viscut molts moments de canvi. Hem vist progressar la tecnologia, la ciència, els medicaments, hem viscut guerra, dictadura, democràcia… Considero que he viscut moltes coses i que totes han sigut molt importants i han influït en la meua manera de ser.
Vital, treballador, gran i feliç, sobretot feliç.
divendres, 22 d’agost del 2008
Rutas Carlistas, el camí del General Cabrera als Ports
Rutas Carlistas, de Joan Josep Rovira Climent, és el llibre que el mateix autor, acompanyat de Josep Rodrigo, regidor de Projecció exterior, turisme i juventut va presentar el passat dijous a la sala de plens d’ulldecona. El llibre de Rovira Climent és un petit volum, fàcil de llegir, que explica la ruta del general Cabrera i se centra en les poblacions de Morella, Benassal i Tortosa. Segons l’autor, no és una guia turística típica, però la lectura del mateix pot despertar el desig de viatjar al llocs que se citen i pot servir com a llibre de ruta durant el dia i de capçalera, a la nit.
Rutas Carlistas, com la majoria de llibres que escriu Rovira Climent, és una obra que ha estat escrita gràcies a un gran treball de documentació i als testimonis orals de les persones dels pobles protagonistes. L’escriptor, nascut a Cinctorres i resident a Tortosa, es declara un apassionat de viatjar pels poblets de l’interior dels ports, asseure’s al costat de la gent gran i recollir totes les històries que li expliquen. Així és com naixen la majoria dels llibres que té publicats.
Durant la presentació, Joan Josep Rovira, va explicar diverses anècdotes referents als carlistes. Com a punt de partida va citar Rafalgarí, un poble destruït al mig del bosc, a la vora de Fredes, que dóna nom a un dels seus llibres. En aquell poble hi ha una construcció enderrocada on els carlistes s’hi refugiaven. També va explicar com els carlistes eren gent pobra, que sortien a lluitar amb espardenyes i boina i que bàsicament les seues, eren guerres ideològiques, més que per motius econòmics.
En finalitzar, Rovira Climent ens va parlar del llibre, de les seues vivències i objectius i dels projectes de futur.
dilluns, 4 d’agost del 2008
Retorn. El preu de viure sense estar connectat a la xarxa elèctrica general
“Encara que els cables elèctrics passin pel costat de casa meua, no donaré el gust a les multinacionals de connectar-m’hi ni de pagar-los els impostos, prefereixo ser independent”. Amb aquesta frase, Pere Lleixà resumeix el que és la seua idea clara de vida: l’aposta per desvincular-se de la xarxa elèctrica general i per viure amb energies renovables no contaminants.
Pere Lleixà fa nou anys que va decidir obrir tres cases rurals al terme de Mas de Barberans, a la comarca del Montsià. Encara que durant la setmana Pere treballa en una empresa privada del sector del moble com a dissenyador d’interiors, els caps de setmana es dedica plenament, amb la seua dona, a les cases rurals que té llogades. Darrere d’aquest negoci de turisme rural que l’apassiona, confessa que no s’hi amaga la intenció d’enriquir-se ni treure’n grans beneficis. Darrere d’aquesta aposta, s’hi amaga un model de vida alternatiu que defensa amb vehemència. I és que el Mas d’Andresito, situat al Port Natural del Delta, i el Mas de Bordaret i la Llar del Mas, situades al nucli urbà de Mas de Barberans, es caracteritzen perquè s’abasten d’energies renovables. Els motius que el van empènyer a apostar per l’energia solar i eòlica van ser dos. El primer, la geografia del territori. El mas d’Andresito està situat a 1.300 metres d’altura i era impossible que l’estesa elèctrica hi arribés a curt termini. El segon, perquè és un gra de sorra que aporta per respectar el medi ambient.
Encara que no se’n sent parlar massa, el preu que s’ha de pagar per viure amb energies renovables és molt elevat i, a més, no es donen cap tipus d’ajudes per part de les institucions i governs. Tot i això, es pot considerar que és assequible per tothom, en el sentit que cal fer una gran inversió inicial, però un cop establert tot el mecanisme pots oblidar-te de pagar durant uns 15 anys, que és la vida mitjana que es dóna a les bateries, mentre que a Fecsa se li ha de pagar tota la vida. A Pere, les instal·lacions de les cases, li han costat uns quinze mil euros de mitjana. Explica que aquest preu inclou dos grans plaques solars i un ventilador que capta la força del vent, quinze bateries i un transformador.
Una tècnica moderna en un ambient tradicional
Durant el dia els pannells solars capten l’energia del Sol i els electrons generen un corrent que es traspassa a les bateries. El mateix succeeix amb els aerogeneradors, que aprofiten el vent per carregar-les. Les bateries de 12 volts són el pulmó de la instal·lació i traspassen l’energia a un convertidor que la transforma a 220 watts. Aquesta potència és la que hi ha a qualsevol llar i Pere afirma que les cases rurals han de disposar-la perquè encara que el turisme rural es caracteritza per una manera tradicional de vida i decoració, el client demana les comoditats d’avui dia. “Tothom vol poder carregar el mòbil, usar l’assecador dels cabells... i calen bons generadors”, assegura Pere. Per a ell, però, el més important és que aquest preu el paga per poder ser autosuficient, i no haver de donar els seus diners a les grans empreses energètiques, com Fecsa.
Pere Lleixà no tan sols viu rodejat de bombetes de baix consum, de neveres de gas i d’energies renovables. Té molt clar un model de vida basat en l’aprofitament total dels recursos. A la cuina de casa seua hi ha quatre cubells per al reciclatge, les lliteres de les cases rurals les ha construït sol amb troncs d’arbres treballats a mà i els llums de les habitacions són teules disposades en cercle que focalitzen la llum al capçal del llit. Els esglaons de l’escala de la Llar del Mas que porten al pisos superiors, estan soldats a la xemeneia de ferro de la llar de foc que té a la planta baixa. D’aquesta manera el ferro s’escalfa i transmet la calor a totes les plantes, així s’estalvia posar calefacció elèctrica i té, igualment, una temperatura ambient perfecta per poder habitar-hi durant els mesos d’hivern. De la mateixa manera que aposta per les energies alternatives, Pere està convençut que si algun dia es dediqués a l’agricultura apostaria pels aliments ecològics.
Adaptar-se a la cultura del reciclatge
El seu projecte de futur és continuar amb el turisme rural i assegura que el dia que reformarà alguna casa per convertir-la en un mas rural reciclarà també l’aigua. “A mesura que et fas gran i vius la vida t’adaptes a la cultura del reciclatge. Abans, per exemple, totes les cases tenien cisternes per aprofitar tota l’aigua de la pluja. Avui dia, l’aigua que surt de la banyera pot usar-se per al WC, per exemple. Les oportunitats per aprofitar recursos i espais hi són, el que passa és que falta consciència social”, diu Pere. En un context com l’actual, basat en el consumisme, la demanda d’energia augmenta a gran velocitat i la majoria de vegades no es té en compte que els recursos són limitats. I no és fins als moments que es pateixen crisis greus, com l’augment del preu del petroli, de la llum o els transvasaments, que es pren consciència de la realitat i t’adones que no es pot conviure amb excessos i malbarataments de recursos.
Pere té tres fills i tots tres li donen suport en aquest model de vida. Tot i això, en Pere afirma que són joves, tenen l’electricitat per cobrir les seues necessitats i no es fixen massa en l’essència de tot plegat. Qui sí que el comparteix és la seua dona i, a través de les cases rurals, a més a més, Pere i Cinta intenten conservar les arrels antigues de la zona. Per fer-ho, les tres cases rurals estan totalment decorades amb eines del camp que fa més de 50 anys que estan en desús i, juntament amb les energies alternatives i els aliments que serveixen, formen un context fantàstic allunyat de la vida fugaç i tecnificada que es viu a les ciutats. Amb la seua tasca donen a conèixer als seus clients que la vida és possible més enllà de les torres elèctriques i de les centrals nuclears i els transmeten la idea que els aliments senzills i naturals com el pa en vi i sucre, el recapte o les borraines –postre que es fa amb les fulles de la borraina- poden ser menjars exquisits.
L’etiqueta de les energies renovables, un puntal per publicitar-se
La família Lleixà, a l’hora de publicitar les seues cases prima el marc on aquestes s’ubiquen, les visites i les excursions que es poden fer al Parc Natural del Delta de l’Ebre, per sobre del fet que usen energies renovables. Consideren, però, que és un puntal que tindran en compte en el futur perquè la majoria dels seus clients, quan visiten les cases, s’interessen per aquesta manera d’aconseguir electricitat. A més a més, és una manera de donar més informació sobre plaques solars i energia eòlica, ja que Pere creu que se’n troba poca i que és un tema que no es tracta en molta profunditat als mitjans de comunicació.
El marc institucional
Des de principis d’aquest any, la Generalitat de Catalunya obliga la nova construcció que l’aigua calenta dels sanitaris s’escalfi a través de plaques solars, de manera que obliguen a treballar amb energies renovables. Encara que dóna ajuts per a la implantació de deixalleries, per a la gestió de l’aigua o per a accions de sostenibilitat local, el govern no ofereix cap tipus d’ajuts ni subvencions per facilitar a la societat els mitjans per a les instal·lacions alternatives. El dia que Pere va decidir demanar una ajuda, ara fa cinc anys, li van demanar molta paperassa i no se li assegurava que pogués cobrar res. De manera que, en veure que no li sortia a compte, va decidir actuar per iniciativa pròpia. Pere lamenta que el seu govern no promocioni suficientment l’energia alternativa. “Mentre a molts països nòrdics es potencien aquestes energies, a Espanya, que tenim sol i vent i les condicions òptimes per implantar les energies renovables, continuen els projectes de plantes de gas –com el projecte Castor al Montsià- i el funcionament al 100% de les nuclears”.
Pagar per contaminar
A Pere, el que més li dol, però, és que hi hagi empreses que cada dia contaminen més i que en comptes d’apostar per les eines que redueixen les emissions contaminants, prefereixen pagar grans sumes de diners de multes que se’ls posen i seguir la seua activitat. “És el cas de la central tèrmica d’Andorra de Terol. Emet sofre, el qual arriba als nostres Ports i mata la vegetació. S’han fet associacions de veïns, se’ls ha denunciat i han pagat, de les darreres multes, milions d’euros, però el sofre continua arribant a les muntanyes i ningú no ho evita”.
A les Terres del Sénia, el projecte que va dur a terme Pere Lleixà va ser innovador. Fa nou anys, quan ell va instal·lar les energies renovables a casa seua, eren molt pocs els qui les usaven, fins i tot diu que els veïns de la seua població el miraven estranyats”. Segons Rafel Reverté, Enginyer Tècnic Industrial i Especialista Universitari en Energies Renovables, aquest és un tema nou al país. A més, afirma que els projectes que s’han d’elaborar a l’hora d’instal·lar aquestes energies són complicats. Cal estudiar cada cas individualment, fer la planificació i realitzar la obra, que comporta bastant temps de treball. A banda d’això, el temps que requereixen els tràmits burocràtics per legalitzar el projecte és llarg. Encara que Reverté creu que cada dia són més els qui s’interessen per l’energia solar tèrmica i fotovoltaica i que el número d’instal·lacions va augmentant cada any. “Amb la implantació de les energies renovables reduirem el CO2 que emet Espanya, aconseguirem complir el protocol de Kyoto i farem un pas important per combatre el canvi climàtic”.
El preu dels ideals
Mentrestant, des del seu petit poble Pere continuarà aquesta gran tasca d’implantació progressiva d’energies alternatives a les seues cases. Sempre a favor dels recursos renovables que no emeten gasos contaminants i de les fonts d’energia més respectuoses amb el medi per tal de disminuir l’efecte d’hivernacle. Encara que li suposi una gran despesa, aquest és el preu que paga pels seus ideals i el preu que està disposat a pagar per contribuir a millorar el planeta.
