Vivències ‘in situ’

Una de les formes habituals de rebre informació sobre els conflictes que es viuen a l’anomenat ‘Tercer Món’ i la pobresa a la qual estan sotmesos els seus habitants són els telediaris. Difonen notícies que ens arriben acompanyades d’imatges que permeten fer-te la idea de quant sofreixen les persones, però que acostumen a ser molt generals, breus i impliquen molt poc el telespectador. Davant aquesta situació és quan les paraules de Ryszard Kapuscinski es tornen més rellevants. Segons el periodista polonès, és important conviure cert temps amb els afectats i guanyar-te la confiança ‘dels altres’ –que són les principals fonts d’informació -, per tal d’aconseguir un bon testimoniatge que transmeti la realitat tal com és. D’aquesta manera, amb periodistes implicats en la cerca de la qualitat, que viuen el dia a dia en un país pobre, compartint les experiències i vivències in situ, és com s’assoleix commoure les emocions i apropar-se al públic. I aquesta és la intenció del documental ‘Sin Piedras’, dels directors Pau Itarte i Quim Fuster, guanyador del Premi al millor guió al Festival de Sitges.

Després de conviure dos mesos amb una família palestina i un mes amb una de catalana, presenten el curtmetratge com un joc de miralls on les mirades de dos nens, Yazan de Hebrón i Sergi de Barcelona, es creuen i donen a conèixer de manera clara, senzilla i directa els seus respectius móns. Observant el paral·lelisme de les seves vides, podem descobrir com, malgrat les diferències, existeixen punts en comú. I són aquests punts en comú, a la vegada contrarietats, els que permeten enllaçar les dues realitats d’una manera perfecta per donar conjuntura als continguts i a la composició. Tres són els exemples que més m’han cridat l’atenció. Amb la tècnica compositora del fos encadenat es passa de la imatge on Yazan, de 10 anys, a Palestina és qui cuina a la seva llar per als cinc germans i el pare, mentre aquest últim vigila que ‘els colons’ (els americans que ocupen la base militar de la vora de casa seva) no els ataquin, a la imatge de Barcelona, on la mare d’en Sergi fa el sopar mentre el nen i el seu pare juguen a la Play Station. A l’escola contrasta la imatge del pati barceloní on nens i nenes juguen i corren, mentre a Hebrón els nens (no hi ha nenes) de l’escola, canten l’himne nacional amb la mà alçada mentre hissen la bandera del país. I també el fos que contrasta les activitats extraescolars dels nens. Mentre Sergi entrena a les pistes d’atletisme per les competicions infantils de Catalunya, Yazan s’encarrega d’alimentar el seu camell i el gall d’indi, tancats en un corral amagat per a que ‘els colons’ no els robin.

Amb tot, podem apreciar com les diferències quotidianes entre Yazan i Sergi es veuen reflectides, clarament, en els interessos, actituds i possibilitats dels nens a l’escola, a la llar, en el temps d’oci i, fins i tot, en el dibuix que els directors fan pintar als alumnes de les dues escoles i que ells mateixos s’encarreguen d’intercanviar. Quan el dibuix dels nens palestins es compara amb el de Barcelona, les contrarietats són increïbles. Sota el lema ‘Quotidianitat’, els primers dibuixen tancs, armes, murs i enfrontaments i, els segons, videojocs i el “No a la guerra”. Unes imatges que juntament amb els comentaris dels nens, causen una forta emoció en el públic. Tot plegat és el resultat òptim del seguiment de la vida de dos famílies molt diferents que ha fet possible l’equip gràcies a la dedicació, hores de treball i a l’estar, tant en els bons com en els mals moments, en el lloc dels fets.

‘Sin Piedras’, de Quim Fuster i Pau Itarte és la segona aportació dels joves directors al món del cinema. Sempre preocupats per la situació d’injustícia social que es viu actualment, en els seus documentals intenten aportar un gra de sorra per ajudar la societat del ‘Tercer Món’. No a través de grans aportacions econòmiques, sinó apropant-se a la realitat, mostrant-la al món i intentant combatre el silenci que molts pretenen mantenir.

3. PARK ROW

Comentari 3 de la pel·lícula PArk Row, d'Història del Periodisme

Park Row de Sam Fuller, el definiria com l’exemple perfecte que agrupa en una sola història, la teoria que hem estat donant a la classe d’Història del Periodisme. permetre

L’argument d’aquesta pel·lícula ens trasllada a l’Amèrica del nord de finals del segle XIX. L’Star és un dels diaris de referència de la època, però està dirigit per Charity Hackett, la hereva de la família editora, que no sent el periodisme amb el cor –el sent només com un negoci-, que permet que el periòdic sigue recolzat per la maquinaria política del moment i que consenteix que es jutgen persones per estar contra les injustícies i reflectir-ho en els seus textos. Per criticar aquests fets, Phineas Mitchell, és acomiadat i ha de deixar el càrrec de periodista de la redacció principal de l’Star. Quan somiava en tenir el propi diari, un impressor amb diners li ofereix la oportunitat de fundar una societat. En un sol dia apareix el nou diari, el qual bategen amb el nom de The Global, un diari que explica les injustícies que es cometen a Park Row, l’illa mediàtica del moment. La nova redacció empren la tasca en ànims i força, en intenció de denunciar el periodisme sensacionalista i institucional que està al servei de la política. Per a Mitchell, el diari ha d’anar més enllà, han de ser notícia tots aquells que no solen sortir a les pàgines dels periòdics, sumar número de lectors i augmentar les tirades. D’aquesta manera es guanya més publicitat, diners i una audiència fidel que creu en la informació que se li dóna i es compromet. Phines Mitchell, ajudat de bons professionals, aconsegueix arrencar el nou diari i demostra com la força de voluntat i les ganes de tirar endavant un projecte dóna bons fruits. Treballen per uns ideals, utilitzen The Global com una arma de lluita contra les mentides de l’Star, promouen mobilitzacions socials, aposten per un disseny innovador, diferent als altres, més llegible i atractiu a la vista –amb vinyetes crítiques i d’humor a la portada-, inicien una estratègia de venda al carrer amb carruatges mòbils i, en definitiva, es comprometen en no abusar de la llibertat de premsa que gaudeix Estats Units des del segle anterior. La competència, en canvi, veu el The Global, com un diari al qual se li ha de declarar la guerra. Els seus propietaris i responsables inicien una guerra de tiratges i, després una guerra personal entre Mitchell i Hackett, perquè no comparteixen el mateix punt de vista en relació al periodisme. Finalment, després de moltes traves i incidents, els dos diaris s’uneixen. L’Star reconeix els seus errors i opten per col·laborar i seguir els ideals del The Global per aconseguir un periòdic fort al carrer.

La diferència entre aquest film i el que hem après a classe és que als Estats Units, tot això tenia lloc l’any 1886 i, a Espanya, no es viuria fins 40 ó 80 anys després, als anys de la Segona República i la Transició. I afirmo això, en el sentit que, la idea de periodisme com a negoci l’explica Puig i Ferreter en el seu llibre Servitud –finals dels anys 20- i Teodoro Baró quan declara “Antes el periódico se fundaba en defensa de una idea, mientras que ahora se ha convertido en una empresa industrial, que se explota como otro negocio cualquiera: así es que se dan casos en el extranjero de que la empresa esté constituida por una sociedad anónima, cuyas acciones se cotizan en la Bolsa, con lo que demostrado queda que hoy el periodismo es un negocio”. Els periodistes que lluiten pels seus ideals són molts al llarg dels anys, però destaquen tots aquells que, durant la Guerra Civil i a la Transició, van posar-se al costat dels grups polítics i usaven les fotos i articles com una arma per defensar i apropar al poble les idees per les quals lluitaven. Els canvis de la premsa, no arriben fins a aquests anys, també, quan Escuder, després de treballar a Nova York, torna i aplica uns dissenys mai vistos fins aleshores, amb grans titulars, imatges i fotografies a la portada. La venda de periòdics al carrer, va ser en els anys 30, quan van deixar de vendre’s a les tendes i van obrirr-se els primers quioscos. Aquest fet va apropar més les publicacions a les masses. I pel que fa a la llibertat d’expressió, tal com hem pogut anar veient, Espanya no va gaudir de llibertat de premsa excepte en els anys republicans, ja que tant en la dictadura de Primo de Ribera, de Franco i durant tot el franquisme els mitjans estaven a disposició del règim. Tot plegat arribà amb una mica de retard, en relació a Estats Units, però en el moment que li pertocava, si tenim en compte la conjuntura espanyola convulsa d’aquests anys als quals fem referència (30)

2. ILLUSTRATION, el setmanari francès

Comentari 2 del documental de "La Illustration" d'Història del Periodisme.

L’Illustration, tal com explica el documental, va ser un setmanari fundat per Edouard Charton a París el 1843. Aquest periòdic possiblement no seria tant important si l’any 1891, no hagués sigut el primer diari en publicar una fotografia i, 16 anys més tard, el 1903, la primera fotografia en color. Va ser pioner en l’ús de la tècnica del huecograbado i comptava, en els seus inicis, amb la col·laboració dels millors dissenyadors dels moment, com Henry Valentine o Edward Fox, que van contribuir amb la vivacitat de gravar en fusta. Encara que, tot i tenir bons professionals, la tècnica era molt rudimentària i no permetia elaborar més de 20 il·lustracions setmanals, perquè fer-ne una de sola podia durar tres dies. En aquells temps, aquests gravats eren el prestigi del diari i eren importants perquè aproximaven al públic les imatges del que passava: la inundació de París de 1910, el Titanic, paisatges, rostres, etc. Hem de tenir en compte que, al segle XIX hi havia molta gent que no sabia ni llegir ni escriure, per tant, les imatges apropaven la realitat del moment d’una forma innovadora fins aleshores.

L’Illustration, en els seus inicis, reflectia el París del segon imperi que despertava curiositat a tot el món i, sobretot, la classe dirigent. Quan al final del segle XIX s’aconsegueixen fer les primeres fotografies i s’aprèn a imprimir-les, els mitjans evolucionen encara més. La majoria de diaris comencen a introduir, de forma subtil, les fotografies i dibuixos a les seues pàgines. Aquest fet era un símbol de prestigi per als fotògrafs, que demostraven el seu prestigi social en poder viatjar i fer fotos de llocs exòtics i per a les publicacions, que demostraven atributs positius, en el sentit que esdevenien diaris de referència, que gaudien d’un cert nivell econòmic, que podien permetre’s tenir fotògrafs i les rotatives per imprimir-les. Anys després, la fotografia va convertir-se en una eina de guerra, es prengué consciència del poder que tenia la imatge com a arma de denúncia social. Aquesta importància de la imatge per explicar la realitat de cada època s’ha anat desenvolupant fins avui, al ritme dels nous invents, fins al punt que la societat no s’entendria sense imatges, ja que és més visual que mai. Estem rodejats de fotografies i imatges contínuament i els mitjans plens d’infografies. Tot amb l’objectiu de fer més comprensible, llegible i directa la informació que se’ns vol transmetre.

La imatge, a més a més, cada cop és més complexa. I tal com diu el professor Josep Maria Català al seu article La imagen y la representación de la complejidad, un dels majors reptes de la ciència moderna i del projecte de la Il·lustració es refereix a la incapacitat de la seua metodologia per gestionar la diversitat, les contradiccions i el desordre per haver invertit la tendència reduccionista –pas del text a la imatge-, que ha sigut una premisa important i que ara, és insuficient i, fins i tot, ineficaz per explicar la realitat. “Aquest tipus de racionalitat, basada en l’ordre textual, és la que ha menyspreat la imatge com a irracional”. Però diu Català que si la racionalitat està en crisi no és per la preponderància actual de la imatge, sinó perquè no admet reduccionismes. Les noves tecnologies, que gestionen els límits de la realitat present, no usen les imatges gratuïtament i per la seua espectacularitat, sinó perquè poden parlar molt sense paraules i són més capaces d’atrapar el públic que no pas el text. Això no significa que el text haja de desaparèixer, sinó que es col·loca en segon lloc respecte a la imatge, tot el contrari al que passava fins fa 60 anys.

Joan Peiró, la mort per la ideologia

De l’últim llibre de Josep Benet, publicat l’any 2008, Joan Peiró, afusellat, traiem el titular d’aquest fragment. El llibre és una crònica on es descriu la vida de Peiró i els seus valors com a persona, representats per les seves accions i per les declaracions que van fer els seus defensors al judici final.

Quan va ser detingut, Franco li va oferir la possibilitat de treballar al seu règim, igual que a altres cenetistes, convertint-se en col·laborador dels sindicats franquistes. Peiró, però, era una persona íntegra i digna i va preferir morir abans que trair la seva ideologia. Com es reflecteix al llibre de Josep Benet, en una carta que un amic de Peiró envia a la seva esposa i filles a l’exili, deia: “Juan está en la cárcel porque quiere; si no fuera tan tozudo estaría en libertad, en vuestra compañía, y ocupando una buena posición”.

Benet escriu també, “En fer-se evident que l’entrega i afusellament de Peiró havia estat un autèntic crim contra els drets humans, alguns antics dirigents franquistes varen començar a intentar d’atribuir la única responsabilitat a la Gestapo”.

La seva mort va ser considerada una injustícia, fins i tot, entre els falangistes. D’una banda destaquen les declaracions de l’alferes Luis Serrano Díaz que es va enfrontar al president del Tribunal, Federico Loygorri, exigint els drets de l’acusat, i aquest va assentir: “¡Tiene usted razón, Serrano! Yo levanto primero una estatua a este hombre en la Plaza del Caudillo por todo el bien que ha hecho a mucha gente, y luego le fusilo por haber sido ministro de la República (...)". Peiró també va ser defensat d’una manera apassionada per un falangista rellevant, Luis Santamarina, fins al punt que el president del Tribunal va interrompre les seves declaracions al judici. I encara més rellevants són les declaracions de Serrano Suñer que va afirmar: "Señores, esto es lamentable. Esto es un crimen".

Cap dels trenta testimonis de Peiró van declarar en la seva contra, perquè reconeixien que durant la guerra havia salvat moltes vides de religiosos i burgesos, però els informes, com diu Benet al seu llibre, estaven manipulats i plens de mentides que van determinar la seva condemna a mort. Abans de ser afusellat, les últimes paraules que va pronunciar Joan Peiró van ser “¡Soldados! ¡Esta es la justicia de Franco!”.

Benet, a Joan Peiró, afusellat conclou amb la següent sentència: "Sense l'acord del general Franco, el capità general de València, Álvarez Arenas, no s'hauria atrevit a donar l'ordre d'executar una personalitat tan coneguda i apreciada per moltíssims com era Joan Peiró".

Totes aquestes declaracions fan palès el fet que Peiró va ser una persona entregada a les seves idees fins al final i que va morir injustament per no adherir-se a un règim que no combregava amb els seus ideals.

D&L

1. La impremta

Comentari 1 del documental de "La Impremta" d'Història del Periodisme.

El descobriment de la impremta va ser un invent clau per a la història de la humanitat. El fet de poder plasmar per escrit allò que deien les veus dels erudits i intel·lectuals de cada etapa ha sigut una font de riquesa per a les generacions posteriors, que han pogut anar acumulant, corregint i desenvolupant teories, filosofies, històries de vida, etc. que conformen la vida actual. Tot i això, en els inicis de la impremta hi havia un greu problema. Van sorgint obres noves, van augmentant, a poc a poc, les tirades de llibres, però no es tenia un criteri lògic per classificar i guardar el material en ordre. Això provocava que s’hagués de remenar molt fins poder trobar el que es buscava o, fins i tot, que molts llibres no es poguessin trobar, que es perdessin i no es recuperessin mai més.

Veient aquest documental vaig veure un paral·lelisme amb l’actualitat i vaig transportar aquesta problemàtica als nostres dies. La impremta va permetre fer un pas endavant al nivell cultural de les persones, augmentar els coneixements i sortir, a poc a poc, de l’analfabetisme que els tenia dominats. Però no estructurar la informació i la conjuntura d’aquells anys (guerres, censures, inquisicions) va fer perdre molts documents. Avui dia, internet ens permet fer molts passos endavant. Tenim a les mans la possibilitat de conèixer tots els temes que ens proposem. Hi ha molta informació de tot i per a tots. Però aquell problema que tenien al segle XVI, continua vigent avui a la xarxa d’abast mundial. La informació que hi ha a internet és inabastable perquè no hi ha uns criteris d’ordre i organització de la informació. No podem negar que hi ha directoris que organitzen informacions diverses, però perduts entre el gran mar digital hi ha milions de documents que poden ser interessants però que mai descobrirem, perquè no hi ha un ordre per poder acotar i trobar el que busques. És més, hi ha tanta informació barrejada que moltes vegades no saps quina és la bona i la dolenta, la fiable o la que has de descartar. Aquesta infoxicació, l’acumulació de missatges que ens arriben de tot arreu i que són difícils de destriar, molts cops ens poden arribar a fer sentir analfabets, en el sentit que t’ofereixen un ventall tant ample de textos, notícies, articles, recerques, opinions... que no saps llegir quin és el millor. El criteri de Google, per exemple, és que et surten en primer lloc aquells enllaços dels qui més han pagat per ser el número u o dos a la llista més consultada o els documents mes consultats, que a base de visites, aconsegueixen posar-se al capdavant, però no el que té més qualitat. Tot i això, avui dia, podem afirmar que “ja no es pot al·legar ignorància” pel simple fet que podem tenir a les nostres mans les ments dels erudits. Tot és qüestió de saber buscar entre la informació classificada, la millor, segons el teu criteri.

Les semblances entre fets històrics de èpoques diferents, no s’acaben aquí, és clar. Però hi ha dos diferències interessants que no podem deixar de comentar. D’una banda, el documental mostrava també que amb el descobriment de la impremta, amb poc temps i un cost menor, era possible fer una gran difusió de textos que va servir, per exemple, a Luter per imprimir fulls propagandístics amb els seus ideals i arribar a les masses. Ara són les masses, majoritàriament, els qui trien a quina informació volen accedir i són elles les que decideixen el que accepten i el que no. I finalment, abans si rebies aquests fullets, els llegies i, de pensament, podies estar-hi a favor o en contra, però la teua opinió era poc transcendent. Avui, internet, posa a l’abast de tothom eines interactives on qualsevol pot intervenir i donar el seu punt de vista. De l’altra, el reportatge explica que institucions com l’Església van prohibir i acabar amb molts llibres per les opinions que sortien de les línies de les obres del moment. Internet, en aquest sentit, és el mitjà més lliure per excel·lència. Tens llibertat absoluta per expressar-te i saps que ningú et censurarà les teues opinions ni se’t tancaran en un armari amb clau i forrellat.

Ganes d’escriure algo

Mama… m’aburrixo! Si estigués al meu costat, només en lo to de dir-li mama no me caldria continuar, perquè ja ho diria ella… i jo, al seu costat, me’n riuria.

Quan més faena se té, més ganes tens de fer tot allò que no s’assembla en res als treballs pendents. Avui mateix, posant una mica d’ordre al meu escriptori m’he adonat que hi ha una petxina damunt la taula. La veritat és que no tenia ni idea de com ha arribat hasta aquí, fins fa un moment, quan he anat a l’altra mini-habitació del pis.

Dins d’una botella tallada de coca-cola de 2l, la nostra amiga polonesa tenia un munt de crostes de musclo, de petxines… La veritat és que m’he quedat una mica a quadros de vore que tenia allò tan brut i en olor a peix a l’habitació.

Li hem preguntat i mos ha explicat que a principis de desembre va anar a la platja de Barcelona, que només havia anat a vore la mar dos vegades a la vida i que li feia molta gràcia agafar les petxines que la mar treu.

Ni que ho digue!! Molta, molta n’hi fa d’il·lusió! I li pregunto? Que vas dormir a la meua habitació estos Nadals? I m’ha dit que si, que havia vingut la seua familia i no tenien prou llits. La conclusió a la que he arribat és que tanta il·lusió li fan les petxines que se les va portar a la meua taula quan va deixar la seua habitació als seus familiars…

Hi ha que vore com s’aprecia una cosa quan no la tens o la tens molt lluny!

La veritat és que he estat a punt de tirar-la, però he decidit que no. És tan menuda i tan perfecta… té les línies rectes, com traçades en compàs i regle, diferents tons de toronja i marró i blanc. Una cosa tan insignificant de dintre de l’immens mar ha arribat a la meua taula…

I és a la vida hi ha tantes coses així… De vegades les coses més menudes i insignificants a les que no dones importancia poden arribar al teu costat i, sense adonar-te’n, convertir-se en algo valuosíssim.

I ben mirat, damunt de la base del flexo hi queda molt bé.

El Libertí

Potser arriba una mica tard, però arriba. I abans de començar, deixeu-me aclarir que no sabia res del petit striptease de Madaula a l’obra. Encara que va ser una sorpresa molt agradable, no ho negaré. I no em diguesseu que té més de 40 anys, que no me val l’excusa.

El Llibertí, d’Eric-Emmanuel Schmitt, “és una comèdia intel·ligent i sensual” que ens explica com Diderot intenta definir la paraula moral en un article per a la enciclopedia, vivint en un ambient on tot el que li passa i el rodeja és de tot menys moral.

Diderot, el personatge que representa Ramon Madaula, és la mescla entre la racionalitat i la passió i, és aquesta contradicció (o no) és la que se planteja al públic. Què ha de dominar la nostra moral, la raó o el desig? Una contradicció que, per a la majoria, és el pa de cada dia.

Al final de l’obra, (incís: la meua profesora de semiòtica sempre ens contava el final de totes les pel·lícules quan feia més d’un any que havien sortit de la cartellera), Diderot pregunta al seu criat:

-Què vam posar a la definició d’ètica?

-Veure moral.

- Doncs apunta. Moral. Veure ètica.

Una manera de dir que mentre vivim la vida i anem passant pàgines, cadascú pot arribar a fer-se la seua pròpia definició.

I és que sempre li demanem a la filosofia que ens explique els per quès de les coses, que ens done respostes. Però realment, el que la filosofia fa és plantejar preguntes, plantejar temes, per a què cadascú reflexione i arribe a les seues pròpies conclusions.

FELIÇ

Per un dia lo meu blog cultural acull una entrada de… societat? Podríem incloure-la en aquesta secció, però ara que ho penso, prefereixo la d’AMISTAT.

Joss, m’has escrit avui la més sincera i entranyable dedicatòria que he llegit mai. En estos 4 anys pa mi t’has convertit de la “companya dels primers mesos” en una amiga, en una gran, grandíssima amiga. Osti, en tu ho comparteixo tot, trobo que no tinc ni paraules pa escriure tot lo que penso. Compartim habitació, dinars, sopars, hores d’estudi, de faena, de treballs, festes, “xufetes de les nits de festa”, les millors fotos de la història, Angel Martíns i “Sé lo que hicisteis”, Internados, Bailes dels 21, coreografies de Thriller de M.J, les nostres flipades de Miki & Ryan i de la novia de Miki, les crítiques carinyoses a la primeríssima i al torerito.… TOT!

I a banda d’estes tonteries materials, pa mi ets una persona intel·ligentíssima, que sempre m’ajudes a valorar lo positiu i negatiu, que m’ajudes, m’animes, m’aconselles… i aguantes totes les tonteries que te conto!! (i io les teues claro... jajajaja)

Aixi que ara continuo io la dedicatòria.

Tu reuniexes la simpatia de Crilín, la carinyositat de los osos amorosos, la dolçor de Candi, la força de musculman i la veu de la gallina que canta a la pel·lícula de Mickey Mouse en una persona!

Sempre que llepe les pàgines per passar full, t’estaré recordant (a tu i "Al nombre de la rosa" i quan veigue lo vídeo de “Manu i er inglés” al youtube, pensaré en les risses que omplien lo nostre pis.

Jo també t’estimo moltíssim i encara que este estiu ploressem a saco perquè no viurem més juntes i perquè emprendrem nous camins i mos separarem, sempre te recordaré com la primera i millor amiga de la meua estada a la universitat.

I espero que complim lo pacte de viatjar i invitar-mos a les postres repspectives cases mundials, per continuar unides, tot i la distància!

Bessitos enormes i gràcies per la festa dels 21 i per estar cada dia al meu costat, fent-me riure i passar los millors rato de la vida d'estudiant!

“Va ser més difícil decidir tenir una filla que decidir deixar el meu país natal”

M’assec al sofà de casa d’ella, al seu costat. El menjador és immens i està recent pintant. La seua filla, d’un any, fa poc que ha après a caminar i passeja pel menjador. Quan em veu escriure s’aproxima i comença a resseguir amb el seu ditet les paraules que traço. Alina Moisa, la mare, la cuida metre mira els informatius de les 15h. de TVE. Fa estona que parlen de les eleccions nord-americanes i em diu que no vol que guanyi Obama, que per experiència sap que la gent de la seua ètnia no és bona. Alina té 27 anys, uns ulls blaus intensos i els cabells completament rossos. Encara que no ens coneixem, de seguida es mostra encantada de parlar amb mi. Al poble no té gaires amics, amb la nena no pot sortir massa de casa i em diu que li agrada molt rebre visites.

On vas nàixer, Alina?
Vaig nàixer a Romania, a un poble de muntanya anomenat Onstsi, l’any 1981. La família era humil, la meua mare modista i el pare mecànic.

Què recordes de la infància?
Bàsicament l’escola i els amics. A Romania comencem a anar a classe als 8 anys i estem escolaritzats fins als 17. Recordo que m’aixecava a les 7 del matí i anava a l’escola cada dia des de les 8 del matí a la 1 del migdia. Teníem uns mestres molt joves i ens ensenyaven molt bé.

I de la família?
Vaig viure un any amb la meua àvia materna, lluny de casa dels pares. Ells treballaven i no podien cuidar-nos. Quan vaig entrar a l’escola vaig tornar a casa dels pares.

Què feies a l’escola?
Tenia diverses assignatures. Història, matemàtiques, gramàtica, geografia, però el que més m’agradava eren les hores de treballs manuals i pintura! Les tardes les tenia lliures, així que aprofitàvem per jugar amb els amics del poble.

A quins jocs solíeu jugar?
Jocs inventats, crec. Un tenia un mocador i mentre tots cantaven aquell els anava rodejant a saltets i quan parava la música tenies que buscar algú que t’agradava, donar-li una abraçada i després un petó. Jocs de nens… També solíem jugar a palmes.

Éreu feliços?
La veritat és que sí, però vivíem en la temor al cos. Teníem molta temor de la policia.

Per què?
Fins al 1992 Romania va ser comunista. Si tu tenies tres gallines i la policia sabia que n’havies matat una, era una delicte perquè si en tenies tres, dos havien de ser per a ells. Quan sentíem parlar als pares de la situació del país teníem temor, per tant, quan veiem la policia ens amagàvem, encara que no haguéssim fet res.

Quan vas acabar l’escola obligatòria no vas seguir estudiant?
Vaig estar un temps fent uns cursos de Relacions Públiques, però els meus pares no podien permetre’s que jo estudiés i de seguida vaig posar-me a treballar.

On et vas posar a treballar?
La meua mare era modista i vaig entrar al mateix taller que ella. Era modista, també, però al cap d’un any vaig deixar Romania i vaig venir cap a Espanya.

Quan vas arribar a Espanya?
Vaig arribar ara fa 8 anys, quan en tenia 19. Vaig agafar un autobús des d’Onstsi fins a Barcelona. Quan vaig arribar a Barcelona vaig passar molta temor. No coneixia la llengua, no sabia on anar ni com arribar a Tarragona, que era el lloc on m’esperava el meu oncle.

Què vas fer?
Casualment i per sort, un noi romanès va preguntar-me “no sé què” i li vaig demanar ajuda. Em va comprar el bitllet i fins i tot em va indicar el seient on tenia que seure. No l’he vist mai més, però li estic molt agraïda.

No vas tenir temor?
Molta, moltíssima. Sobretot a Barcelona. Jo tenia 19 anys i l’estació estava plena de nois en uns cabells molt estranys, com despentinats i no anaven molt ben vestits. Veia la gent molt estranya.

Qui t’esperava a Tarragona?
A Tarragona, m’esperava un cosí de la meua mare que feia dos anys que vivia a Ulldecona. Em va recollir i em va portar a casa seua. Vaig viure allí un temps. La veritat és que em van tractar molt bé, tenia un sostre on dormir. Però vaig haver d’espavilar-me per buscar treball i aprendre la llengua. Ningú et dóna res.

Què fas a Ulldecona, quan arribes?
Va ser molt complicat. Vaig estar 7 mesos sense treballar. Havia d’anar molt en compte perquè quan arribes, fins i tot els mateixos romanesos amb els qui t’ajuntes, s’aprofiten de tu. Per sort, al poble també vivia un cosí meu, més jove i jo sempre anava darrere d’ell, era el meu escolta. Ell treballava en una granja de pollastres i els amos, a poc a poc, em van deixar treballar unes quantes hores. Al principi es van portar molt bé amb mi. Em van començar a arreglar els papers. Però després van voler que em casés amb el seu fill. Jo m’hi vaig negar i me’n vaig anar d’allí. Clarament em vaig quedar sense papers.

Et va saber greu?
La veritat és que pels papers no massa. Els podria aconseguir d’una altra manera, però vaig perdre l’amistat d’aquella família i d’aquell noi que jo estimava com un germà.

Vas canviar de treball?
Si. Després vaig estar treballant de cambrera a diferents bars del poble. Va ser la manera com vaig aprendre més la llengua. Pensava que em farien rentar plats i gots, però de seguida em van fer atendre els clients. Em demanden whisky, xupitos… i jo no tenia ni idea de què era. Llegia els llavis i mirava el que em senyalaven i a poc a poc vaig aprendre la llengua. Per cert, m’agrada moltíssim l’espanyol.

T’agradaria tornar al teu país natal?
M’agradaria tornar per presentar la meua filla a la família, que encara no l’han pogut conèixer. Els meus pares, iaios i germà només l’han vist en fotografies. Però no vull tornar per viure-hi. Romania acaba d’entrar a la UE i la vida és molt difícil. Els rics guanyen molt, però els pobres a penes podem sobreviure.

Tens amics, aquí?
La veritat és que pocs. Tinc els oncles i una amiga romanesa al poble. Però ara cuido la meua filla i no tinc massa temps per res. Solc estar a casa i m’agrada molt rebre visites o sortir pel barri a parlar amb la gent gran.

T’agradava fer-ho a Romania?
Si, quan era petita solia anar a passejar amb la meua veïna del davant, que anava en cadira de rodes i m’explicava coses de la guerra. Com va viure i què feia de jove.

Com veus a la gent jove d’aquí?
Crec que la gent d’aquí, sobretot els jóvens, són molt mal criats. Aquí tenen de tot i no valoren les coses. A Romania els pares no te poden donar res, i aprens a estimar les coses, per petites que siguen. Però no m’agrada opinar sobre això, cadascú té la vida que té.

Has hagut de prendre decisions dures a la vida?
La més dura, més que decidir venir a Espanya, va ser posar-me a viure amb Carmelo, el meu home i tenir la filla. Sabia que això significaria fer mal a la meua família, perquè ja no tornaria més al meu país.

Tens projectes de futur?
Sí, molts. M’agradaria ser independent, poder estudiar alguna cosa que m’agrade i fer alguna cosa que surti de les meues pròpies mans. M’encanta el disseny i la decoració. Però ara tinc la nena i no puc treballar. Sóc l’administrativa de l’empresa de la meua parella, però res més. Vull treballar i guanyar els propis diners i administrar-me’ls jo.

Tens una casa molt bonica.
El meu home és pintor i té molt bon gust. Jo també l’ajudo en la decoració.

Fa temps que vius amb el teu home?
Fa quatre anys que vivim junts. El vaig conèixer quan treballava al bar. Ell és de Roquetes, però vam comprar una casa a Sant Joan del Pas i fa tres anys que vivim aquí. Ara tenim a Mari Carmen, la nena i estem molt contents. Ha sigut una gran ajuda tenir un home espanyol a la vora, una ajuda en tots els sentits.

Quin idioma li ensenyes a la teua filla?
Entén català, castellà i romanès. Quan serà més gran deixaré que ella elegeixi. Però m’agradaria que ho conegués tot. Que conserve la identitat del pare i la mare. Però vull que sigue catalana, que visqui i creixi aquí. Aquí tindrà un bon futur.

“El lloc on et trobes millor, és el lloc on et cries”

Francisco Labernia Bedos va nàixer l’any 1926 a Sant Joan del Pas, un barri situat a 5 quilòmetres d’Ulldecona. Obertament i sense embuts em parla de quan era jove, de la guerra, del treball, de la família. Té tant per contar que les paraules, els anys, els llocs es barregen sense seguir un ordre concret. Té moltes ganes d’explicar la seua Història. Tot és important. Alegre recorda, a poc a poc, totes les imatges de la vida que ha viscut aquí i allà. Tímid em parla que quan ell era jove vivia mig any al barri i mig any a Barcelona. Quan tornava al barri, ell vestia roba moderna i s’amagava dels amics per temor a què els companys se’n riguessin de la seua corbata.

Quan va vestir el primer tratge i corbata?
Deuria tenir 11 o 12 anys. Els meus pares eren pagesos a l’hivern, però a l’estiu vivíem a Sant Adrià de Besòs. Allí treballàvem de rajolers i llavors la gent guanyava molts diners. Si un home guanyava 10 pessetes al camp, allí en guanyava 35. Quan tornàvem al poble a mi m’havien comprat roba bona i més moderna, els amics del barri, quan arribava, se’m quedaven mirant de dalt a baix, perquè ells portaven roba més senzilla.

Quin és el record de la vida que més li va marcar quan era menut?
De coses importants a la vida, en 85 anys, en tinc moltes, no sabria dir-te quina va primer. Però un dels records més importants que guardo vas ser quan estava a Barcelona i va esclatar la revolució, el dia 18 de juliol de 1936. Tenia 11 anys. Estava a casa dels meus oncles i vivíem prop d’un convent del carrer Còrsega. En aquell convent molts soldats franquistes, enganyats pel clero, van resistir tres dies, però al final van entregar-se als republicans per temor a morir.

I vostè des d’on ho veia, tot això?
Des de la cantonada del carrer veiem el convent i també una comissaria. Guaitàvem d’amagat i veiem els soldats republicans amb les armes al coll. Portaven els soldats franquistes des del convent a la comissaria i se sentien com cridaven: “Som enganyats, som enganyats!” A nosaltres no ens feien res.

Algun altre record, de Barcelona?
Si. Els carreres adoquinats, els carros dels pagesos que feien un soroll impressionant, els 4 taxis que hi havia en tota la ciutat… I recordo que el carrer Pere Quart era l’últim de la ciutat i al final hi havia una cotxera de tramvies. Quan pujaves al tren, des d’allí fins a Sant Feliu, l’Hospitalet, etc. tot eren horts. Res comparat en la Barcelona d’avui.

Va anar a escola, quan vivia a Barcelona?
Quan els meus pares treballaven al rajolar jo anava a l’escola. Quan vaig ser més gran, treballava a la lleteria dels meus oncles, repartia nata. A Barcelona només n’hi havia 4 en aquells anys i guanyava molts diners. Em vaig poder treure el carnet de cotxe, 400 pessetes em va costar.

A l’hivern, a Sant Joan del Pas, també anava a l’escola. Quina diferència hi havia entre una escola de ciutat i una de camp?
Doncs no gaires, eren prou iguals. Els llibres eren els mateixos, Espanya mi patria, l’Europa, El Manuscrito, etc. El que era diferent era l’escola d’abans i després de la guerra civil. Abans teníem molta llibertat. Després, amb la dictadura, ens feien cantar el cara al sol amb la mà alçada, ens feien anar a missa… No ho sentíem com una gran imposició. Érem menuts, ens ho tocava fer i ho fèiem. Qui si va passar-ho malament era el nostre mestre. Era republicà i el van tancar a la presó un temps, quan va entrar Franco al govern. El mestre, quan va sortir de la presó va decantar-se al bàndol de l’església per temor.

Quan va deixar d’anar a Barcelona?
Quan em vaig casar, als 25 o 26 anys. Des que era menut i fins després de la mili hi vaig passar molts anys.

Què va haver de fer en els anys de servei militar?
Durant dos anys vaig estar al cuartel dels docs a l’avinguda Icària de Barcelona, el que ara és la Vila Olímpica (qui l’ha vist i qui la veu…). Estava de secretari a la secció d’automobilisme. Anotàvem les peces que venien a buscar els mecànics i els fèiem firmar. També ens tocava fer guàrdies. Teníem 7 o 8 punts de guàrdia i entre deu joves vigilàvem.

Quant tardava en anar d’Ulldecona a Barcelona en tren?
El viatge durava unes quatre hores.

Mire, en qüestió de transports, les coses tampoc han canviat tant i tant.
Home, de diferències si que n’hi ha. Quan jo viatjava a Barcelona, el trajecte es feia en tren de carbó. Les vies eren molt rudimentàries, els seients de fusta i arribaves en molt de mal d’esquena. Recordo que jo era menut i m’encantava anar a la vora de la finestra per veure el paisatge. Quan passàvem pels túnels, s’omplia tot de fum, fins i tot costava respirar. Arribàvem a Barcelona negres, pareixíem carboners.

Quan era jove, eren emprenedors, vostè i els seus amics?
Sí, més que ara. Les festes les organitzàvem els joves. Recordo que a les Festes Majors venien els músics de fora i estaven dos o tres dies al poble. Llavors, entre els joves, ens els repartíem per les cases i els donàvem dinar. Teníem iniciatives, dins de les limitacions en què vivíem. En colla organitzàvem coses per als veïns i ho fèiem en molta il·lusió, crec que valoràvem més les coses que teníem, per menudes que fossin.

La majoria de la seua vida, l’ha viscut a Sant Joan del Pas.
Si. A casa vivia en mon pare i ma mare. Quan em vaig casar vaig continuar vivint en ells i la dona. Avui dia, encara continuo al mateix lloc. La casa, però, ha canviat molt. Abans, al costat mateix, teníem el corral del matxo, el paller, teníem porcs… Gràcies a això, de gana no en vam passar mai.

On era millor la vida?
Penso que on et trobes millor és al lloc on et cries, per això vaig voler viure a Sant Joan del Pas i per això vaig voler ser pagès. Avui tinc 85 anys i cada dia continuo treballant amb la meua filla al camp.

Van viure moments de crisi a casa seua?
Nosaltres no massa. Als pobles podies anar vivint sempre. Recordo, però, que quan van entrar els nacionals aquí, los bitlles republicans no valien, només unes quantes sèries, i vam perdre molts estalvis.

Ha tingut alguna expectativa important a la vida?
La veritat és que no vaig tenir mai cap expectativa important. No vaig voler estudiar ni res. Jo vaig ser criat en una casa de pagesos i volia continuar la vida de pagès i treballar les nostres finques. Em vaig casar, vaig tenir una filla i vaig obrir una granja. En això si que vaig fer un pas important. Vaig invertir en este negoci que ens va donar bastants diners. La casa Fabra de Tortosa et duia els pollets, el pinso i tu només els cuidaves. Teníem 12.000 pollastres i et donaven un duro per cada un. Va anar molt bé fins que les grans indústries van acabar amb les empreses petites i familiars.

Va passar el mateix amb els rajolars, no?
M’agrada que traguis el tema. Els rajolars han estat molt importants per a nosaltres. Aquí al barri de Sant de Joan del Pas un dels motors econòmics van ser els rajolars. La gent va començar a obrir petites empreses i la majoria treballàvem de llogats a l’estiu. Els meus pares ja ho havien fet a Barcelona i jo també m’hi vaig dedicar. Als rajolars pastàvem el fang, fèiem les rajoles amb els motllos i cada dia n’elaboràvem uns 1.500. Cada mes les posàvem al forn i després les anàvem a vendre. Als anys 60 i 70, però, els artesans no podien competir amb les indústries que van començar a créixer i a elaborar material de construcció en massa. Van desaparèixer, llavors, els rajolars al barri.

Pot fer-me una valoració de la seua vida.
Hem viscut molts moments de canvi. Hem vist progressar la tecnologia, la ciència, els medicaments, hem viscut guerra, dictadura, democràcia… Considero que he viscut moltes coses i que totes han sigut molt importants i han influït en la meua manera de ser.

Com ets ara?
Vital, treballador, gran i feliç, sobretot feliç.

Rutas Carlistas, el camí del General Cabrera als Ports

Rutas Carlistas, de Joan Josep Rovira Climent, és el llibre que el mateix autor, acompanyat de Josep Rodrigo, regidor de Projecció exterior, turisme i juventut va presentar el passat dijous a la sala de plens d’ulldecona.

El llibre de Rovira Climent és un petit volum, fàcil de llegir, que explica la ruta del general Cabrera i se centra en les poblacions de Morella, Benassal i Tortosa. Segons l’autor, no és una guia turística típica, però la lectura del mateix pot despertar el desig de viatjar al llocs que se citen i pot servir com a llibre de ruta durant el dia i de capçalera, a la nit.

Rutas Carlistas, com la majoria de llibres que escriu Rovira Climent, és una obra que ha estat escrita gràcies a un gran treball de documentació i als testimonis orals de les persones dels pobles protagonistes. L’escriptor, nascut a Cinctorres i resident a Tortosa, es declara un apassionat de viatjar pels poblets de l’interior dels ports, asseure’s al costat de la gent gran i recollir totes les històries que li expliquen. Així és com naixen la majoria dels llibres que té publicats.

Durant la presentació, Joan Josep Rovira, va explicar diverses anècdotes referents als carlistes. Com a punt de partida va citar Rafalgarí, un poble destruït al mig del bosc, a la vora de Fredes, que dóna nom a un dels seus llibres. En aquell poble hi ha una construcció enderrocada on els carlistes s’hi refugiaven. També va explicar com els carlistes eren gent pobra, que sortien a lluitar amb espardenyes i boina i que bàsicament les seues, eren guerres ideològiques, més que per motius econòmics.

En finalitzar, Rovira Climent ens va parlar del llibre, de les seues vivències i objectius i dels projectes de futur.

(per sentir les declaracions de l'autor i per més informació, busqueu a www.radioulldecona.net la notícia del dia del 19 dagost de 2008)

Retorn. El preu de viure sense estar connectat a la xarxa elèctrica general

L’empresari Pere Lleixà ens obre les portes de casa seua i ens mostra un model alternatiu de vida amb l’objectiu de respectar el medi ambient

Lidia Labernia / Ulldecona

“Encara que els cables elèctrics passin pel costat de casa meua, no donaré el gust a les multinacionals de connectar-m’hi ni de pagar-los els impostos, prefereixo ser independent”. Amb aquesta frase, Pere Lleixà resumeix el que és la seua idea clara de vida: l’aposta per desvincular-se de la xarxa elèctrica general i per viure amb energies renovables no contaminants.
Pere Lleixà fa nou anys que va decidir obrir tres cases rurals al terme de Mas de Barberans, a la comarca del Montsià. Encara que durant la setmana Pere treballa en una empresa privada del sector del moble com a dissenyador d’interiors, els caps de setmana es dedica plenament, amb la seua dona, a les cases rurals que té llogades. Darrere d’aquest negoci de turisme rural que l’apassiona, confessa que no s’hi amaga la intenció d’enriquir-se ni treure’n grans beneficis. Darrere d’aquesta aposta, s’hi amaga un model de vida alternatiu que defensa amb vehemència. I és que el Mas d’Andresito, situat al Port Natural del Delta, i el Mas de Bordaret i la Llar del Mas, situades al nucli urbà de Mas de Barberans, es caracteritzen perquè s’abasten d’energies renovables. Els motius que el van empènyer a apostar per l’energia solar i eòlica van ser dos. El primer, la geografia del territori. El mas d’Andresito està situat a 1.300 metres d’altura i era impossible que l’estesa elèctrica hi arribés a curt termini. El segon, perquè és un gra de sorra que aporta per respectar el medi ambient.

El preu de les energies
Encara que no se’n sent parlar massa, el preu que s’ha de pagar per viure amb energies renovables és molt elevat i, a més, no es donen cap tipus d’ajudes per part de les institucions i governs. Tot i això, es pot considerar que és assequible per tothom, en el sentit que cal fer una gran inversió inicial, però un cop establert tot el mecanisme pots oblidar-te de pagar durant uns 15 anys, que és la vida mitjana que es dóna a les bateries, mentre que a Fecsa se li ha de pagar tota la vida. A Pere, les instal·lacions de les cases, li han costat uns quinze mil euros de mitjana. Explica que aquest preu inclou dos grans plaques solars i un ventilador que capta la força del vent, quinze bateries i un transformador.

Una tècnica moderna en un ambient tradicional
Durant el dia els pannells solars capten l’energia del Sol i els electrons generen un corrent que es traspassa a les bateries. El mateix succeeix amb els aerogeneradors, que aprofiten el vent per carregar-les. Les bateries de 12 volts són el pulmó de la instal·lació i traspassen l’energia a un convertidor que la transforma a 220 watts. Aquesta potència és la que hi ha a qualsevol llar i Pere afirma que les cases rurals han de disposar-la perquè encara que el turisme rural es caracteritza per una manera tradicional de vida i decoració, el client demana les comoditats d’avui dia. “Tothom vol poder carregar el mòbil, usar l’assecador dels cabells... i calen bons generadors”, assegura Pere. Per a ell, però, el més important és que aquest preu el paga per poder ser autosuficient, i no haver de donar els seus diners a les grans empreses energètiques, com Fecsa.

Un món alternatiu
Pere Lleixà no tan sols viu rodejat de bombetes de baix consum, de neveres de gas i d’energies renovables. Té molt clar un model de vida basat en l’aprofitament total dels recursos. A la cuina de casa seua hi ha quatre cubells per al reciclatge, les lliteres de les cases rurals les ha construït sol amb troncs d’arbres treballats a mà i els llums de les habitacions són teules disposades en cercle que focalitzen la llum al capçal del llit. Els esglaons de l’escala de la Llar del Mas que porten al pisos superiors, estan soldats a la xemeneia de ferro de la llar de foc que té a la planta baixa. D’aquesta manera el ferro s’escalfa i transmet la calor a totes les plantes, així s’estalvia posar calefacció elèctrica i té, igualment, una temperatura ambient perfecta per poder habitar-hi durant els mesos d’hivern. De la mateixa manera que aposta per les energies alternatives, Pere està convençut que si algun dia es dediqués a l’agricultura apostaria pels aliments ecològics.

Adaptar-se a la cultura del reciclatge
El seu projecte de futur és continuar amb el turisme rural i assegura que el dia que reformarà alguna casa per convertir-la en un mas rural reciclarà també l’aigua. “A mesura que et fas gran i vius la vida t’adaptes a la cultura del reciclatge. Abans, per exemple, totes les cases tenien cisternes per aprofitar tota l’aigua de la pluja. Avui dia, l’aigua que surt de la banyera pot usar-se per al WC, per exemple. Les oportunitats per aprofitar recursos i espais hi són, el que passa és que falta consciència social”, diu Pere. En un context com l’actual, basat en el consumisme, la demanda d’energia augmenta a gran velocitat i la majoria de vegades no es té en compte que els recursos són limitats. I no és fins als moments que es pateixen crisis greus, com l’augment del preu del petroli, de la llum o els transvasaments, que es pren consciència de la realitat i t’adones que no es pot conviure amb excessos i malbarataments de recursos.

Un projecte en família
Pere té tres fills i tots tres li donen suport en aquest model de vida. Tot i això, en Pere afirma que són joves, tenen l’electricitat per cobrir les seues necessitats i no es fixen massa en l’essència de tot plegat. Qui sí que el comparteix és la seua dona i, a través de les cases rurals, a més a més, Pere i Cinta intenten conservar les arrels antigues de la zona. Per fer-ho, les tres cases rurals estan totalment decorades amb eines del camp que fa més de 50 anys que estan en desús i, juntament amb les energies alternatives i els aliments que serveixen, formen un context fantàstic allunyat de la vida fugaç i tecnificada que es viu a les ciutats. Amb la seua tasca donen a conèixer als seus clients que la vida és possible més enllà de les torres elèctriques i de les centrals nuclears i els transmeten la idea que els aliments senzills i naturals com el pa en vi i sucre, el recapte o les borraines –postre que es fa amb les fulles de la borraina- poden ser menjars exquisits.

L’etiqueta de les energies renovables, un puntal per publicitar-se
La família Lleixà, a l’hora de publicitar les seues cases prima el marc on aquestes s’ubiquen, les visites i les excursions que es poden fer al Parc Natural del Delta de l’Ebre, per sobre del fet que usen energies renovables. Consideren, però, que és un puntal que tindran en compte en el futur perquè la majoria dels seus clients, quan visiten les cases, s’interessen per aquesta manera d’aconseguir electricitat. A més a més, és una manera de donar més informació sobre plaques solars i energia eòlica, ja que Pere creu que se’n troba poca i que és un tema que no es tracta en molta profunditat als mitjans de comunicació.

El marc institucional
Des de principis d’aquest any, la Generalitat de Catalunya obliga la nova construcció que l’aigua calenta dels sanitaris s’escalfi a través de plaques solars, de manera que obliguen a treballar amb energies renovables. Encara que dóna ajuts per a la implantació de deixalleries, per a la gestió de l’aigua o per a accions de sostenibilitat local, el govern no ofereix cap tipus d’ajuts ni subvencions per facilitar a la societat els mitjans per a les instal·lacions alternatives. El dia que Pere va decidir demanar una ajuda, ara fa cinc anys, li van demanar molta paperassa i no se li assegurava que pogués cobrar res. De manera que, en veure que no li sortia a compte, va decidir actuar per iniciativa pròpia. Pere lamenta que el seu govern no promocioni suficientment l’energia alternativa. “Mentre a molts països nòrdics es potencien aquestes energies, a Espanya, que tenim sol i vent i les condicions òptimes per implantar les energies renovables, continuen els projectes de plantes de gas –com el projecte Castor al Montsià- i el funcionament al 100% de les nuclears”.

Pagar per contaminar
A Pere, el que més li dol, però, és que hi hagi empreses que cada dia contaminen més i que en comptes d’apostar per les eines que redueixen les emissions contaminants, prefereixen pagar grans sumes de diners de multes que se’ls posen i seguir la seua activitat. “És el cas de la central tèrmica d’Andorra de Terol. Emet sofre, el qual arriba als nostres Ports i mata la vegetació. S’han fet associacions de veïns, se’ls ha denunciat i han pagat, de les darreres multes, milions d’euros, però el sofre continua arribant a les muntanyes i ningú no ho evita”.

Un projecte pioner
A les Terres del Sénia, el projecte que va dur a terme Pere Lleixà va ser innovador. Fa nou anys, quan ell va instal·lar les energies renovables a casa seua, eren molt pocs els qui les usaven, fins i tot diu que els veïns de la seua població el miraven estranyats”. Segons Rafel Reverté, Enginyer Tècnic Industrial i Especialista Universitari en Energies Renovables, aquest és un tema nou al país. A més, afirma que els projectes que s’han d’elaborar a l’hora d’instal·lar aquestes energies són complicats. Cal estudiar cada cas individualment, fer la planificació i realitzar la obra, que comporta bastant temps de treball. A banda d’això, el temps que requereixen els tràmits burocràtics per legalitzar el projecte és llarg. Encara que Reverté creu que cada dia són més els qui s’interessen per l’energia solar tèrmica i fotovoltaica i que el número d’instal·lacions va augmentant cada any. “Amb la implantació de les energies renovables reduirem el CO2 que emet Espanya, aconseguirem complir el protocol de Kyoto i farem un pas important per combatre el canvi climàtic”.

El preu dels ideals
Mentrestant, des del seu petit poble Pere continuarà aquesta gran tasca d’implantació progressiva d’energies alternatives a les seues cases. Sempre a favor dels recursos renovables que no emeten gasos contaminants i de les fonts d’energia més respectuoses amb el medi per tal de disminuir l’efecte d’hivernacle. Encara que li suposi una gran despesa, aquest és el preu que paga pels seus ideals i el preu que està disposat a pagar per contribuir a millorar el planeta.

- Retorno al meu Incultcat (ja no solament cultural) (per a que no me diguen que no escric res!!) en lo reportatge que vaig fer per al Wikidiario de Francesc Mas de Xaxàs (La Vanguardia) el mes de maig de 2008

- Gràcies a Pere i Cinta, del Mas deBarberans per totes les hores que me van dedicar, per l'interès i la paciència que van tindre.

L’Agence Europe més aprop

Fa un mes, les periodistes Marina i Lidia Gazzo van estar a Barcelona per rebre el Premi a la Trajectòria Europeista que concedeix l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya. Abans de rebre el premi, però, les germanes italianes, de 64 anys, van estar a la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i ens van parlar sobre l’agència que va dirigir, per primera vegada, el seu pare –Emanuele Gazzo-. Una agència que, pel rigor i la qualitat de les informacions que publiquen, té un prestigi reconegut a la UE. A la conferència també va estar present Lorenzo Riccardi, nét del periodista Ludovico Riccardi que va fundar l’Agence Europe l’any 1953.

Segons dades de El País, "El premio nos hace ilusión porque nos lo conceden colegas y porque seguimos elaborando la información de forma familiar", van dir les periodistes als mitjans. I precisament, la elaboració de notícies, el funcionament de l’agència i les jornades de treball en una redacció, van ser els punts que es van explicar a la conferència i que més acollida van tenir entre els alumnes assistents, futurs periodistes i comunicadors.

Segons van explicar, a l’hora d’elaborar les notícies, cada periodista està especialitzat en un aspecte diferent i tenen representants o portaveus permanents que els informen. Les jornades de treball són dures, perquè els horaris són molt pesats. És molt important saber treballar en equip i el que és més gratificant és que se realitzen molts viatges i s’aprén molt.

El públic de les notícies que s’editen des d’aquesta agència és molt fidel i el compromís que tenen els periodistes i directius és construir una opinió pública europea. Una opinió que es recolzi en una multiplicitat de fonts i en unes informacions el més objectives possibles. Aconseguir-ho és difícil, però segons afirmen les germanes Gazzo, l’Agence Europe té una cosa a favor: és una empresa independent, no estan subvencionats per cap empresa ni institució, es finança amb les col·laboracions dels seus abonats.

Les fonts a partir de les quals formen els seus articles són, bàsicament, institucionals i de lobbies, grups de pressió que fan ressò dels temes que investiguen i que són una gran ajuda per als periodistes. Encara que els lobbies normalment evoquen un sentit negatiu, cobreixen molts temes de manera objectiva, sobretot pel que fa a tot allò que fa referència al medi ambient.

La conferència va ser interessant i, encara que no estava íntimament lligada amb temes culturals –que hem estat tractant a l’assignatura-, sí que tenia a veure amb el món del periodisme en general. Un món que al qual, a poc a poc, ens van acostant tots els professionals que passen per la facultat a través de les seues experiències personals.

Ulldecona, quartes jornades musicals a l'ermita

4es Jornades Musicals a
l'Ermita d'Ulldecona

Tal com informa el 3/24, Ulldecona concentrarà durant els mesos de maig i juny una bona part de la seva activitat cultural i divulgativa amb l'organització de les quartes jornades musicals a l'Ermita de la Pietat, les XVI Jornades de Cultura i les quartes Jornades de Desenvolupament Sostenible. Organitzades per l'Ajuntament, les Jornades Musicals concentren enguany sis propostes musicals els diumenges a la tarda a l'espai de l'ermita, amb la voluntat de consolidar l'èxit de públic (una mitjana de 500 assistents a cada actuació) dels anys anteriors.

Us passo el link que mostra els objectius d'aquestes jornades, el programa i una breu descripció de tots els gurps que hi participen...

http://news.vinaros.net/v10/associacions/4es%20Jornades%20Musicals%20PROMO%201.pdf

Els millors

Un dels blogs que elegeixo com a més característics és el d’en Víctor Albadalejo. Si he de ser realista he de dir que és un blog que, a comparació d’altres, no té un gran número d’entrades. Però m’agrada el fet que les que hi ha són interessants i barregen un punt de descripció i ironia, que combinats formen un text atractiu i inciten a la lectura. Un dels texts que més m’agrada és la de la conferència de Víctor Amela. Penso que, lluny del que ens ensenyen a la universitat, els periodistes que venen a fer conferències aproximen molt la realitat del treball a la redacció i et fan palpables aquells reptes que aconsegueixen assolir (o no). Victor Albadalejo, en aquest sentit, transmet amb l’article aquesta realitat que van explicar i encoratja a seguir treballant.

Eufemismes amb K. És, segons el meu parer, un dels millors blogs que s’han anat omplint amb l’assignatura. Em va satisfer, en certa manera, poder ser una de les primeres en conèixer esta frustració de l’Eduard Lladó amb la qual tanca el blog. M’agradaria dir-li que més enllà del caos i les decepcions que ens hem pogut endur, hem de pensar que naix un nou periodisme que ens proporciona les eines per poder ser més independents i crítics. I que per a crítiques, que sempre quedaran caminades UAB- Barcelona, que cinc hores donen per molt!

Robert, Robert Sendra. L’home de les enquestes. Felicitats també pel blog! A banda de totes les entrades obligades de classe ha escrit molt sobre llibres en català i d’autors del país, contes, entrevistes, còmic... tota una producció variada en relació a la cultura i amb un llenguatge clar, entenedor i amb un toc d’humor que invita a llegir. Val la pena, si és en aquesta qualitat, deixar volar pardals...

Ramon Tomas. T’havia promès un comentari en una de les teues entrades, però et dedico un paràgraf a la llista dels blogs més rellevants. Si l’objectiu del blog era aproximar la cultura, ho ha aconseguit. I ho ha fet aproximant-nos a autors que són desconeguts per a la majoria -d’una manera alternativa-, i centrant-se en la fotografia, la seua passió. Es pot ratificar amb els comentaris que li deixen la resta de companys. Introdueix temes molt interessants que provoquen una certa inquietud i necessitat de descobrir més del que explica. A més a més, ho acompanya d’una música i fotografies espectaculars i seductores.

I per últim, un bloc d’autora, en femení. El de l’Andrea Ruíz el considero un blog complet. Inclou diversos comentaris de temes que s’han tractat a classe i que pocs hem comentat. A més a més, ha fet un disseny de blog molt innovador i amb la consulta a la seua pàgina es pot trobar una agenda actualitzada d’espectacles i concerts alternatius que són interessants. Per cert, al Granja Fristail 08 de El Morell us recomano Tandarica Orkestar. És un grup que va nàixer per l’amor a la música balcànica que tenen els músics que el formen, especialment l’Albert Galcerà. Expliquen que en una de les edicions del Festival Internacional de Dixieland de Tarragona va actuar-hi Boban Markovic, amb la seva impressionant "orkestar" d'instruments de metall. Aquest va ser el primer fil que els va motivar a crear el grup. A més, els acompanya la companyia Passabarret Joglars i aglutinen dansa, música, teatre, circ, que ofereix un espectacle festiu que no deixa ningú quiet ni assegut a la cadira.

Una nova Tebeosfera

Manuel Barrero procedeix del món de les Ciències Biològiques, però la seua passió, des de fa anys, són els còmics i tebeos i fa temps que els hi dedica el seu temps. Des de sempre s’ha interessat per les històries representades a través d’imatges articulades en vinyetes i assegura que té centenars de còmics apilats a les prestatgeries de casa seua.

Barrero és l’autor de la web Tebeosfera –la millor web d’Espanya en quant a utilitat, claredat, distribució i eficiència- i de més de la meitat dels continguts d’aquesta pàgina virtual. A diferència d’altres webs culturals, la nova pàgina de Tebeosfera –que entrarà en funcionament al setembre- inclou molts documents de recerca històrics sobre els còmics a Espanya i els organitza en una estructura clara.

El còmic, defineix Barrero, és una forma d’expressió que se serveix d’imatges i text. Utilitza un llenguatge que permet explicar moltes coses a la vegada en un mateix pla, situacions que en cinema o llibres necessitarien moltes seqüències i paràgrafs. Això ofereix una gran facilitat de comunicació i fomenta la capacitat lectora i la imaginació del públic. Històricament, els seus continguts han tractat molts temes de denúncia política i erotisme, tòpics que continuen fins avui. Avui dia, la branca més difosa entre els joves és el manga i és un nou mitjà que tenen els joves d’educar-se. De vegades, la passió per aquest tipus de lectura fomenta uns comportaments determinats que si no estàs posat en aquest món i l’observes des de fora pot arribar a provocar que la gent posi etiquetes als lectors i els arribi a anomenar “frikies”. Aquest col·lectiu representen tot allò que hi ha darrere les historietes, persones que deixen volar la imaginació i manifesten uns ideals determinats.

Manuel Barrero té una teoria que sorgeix amb l’aplicació de les noves tecnologies. Les historietes, internet i la ciència estan íntimament lligades. D’historietes i de teories científiques n’hi ha moltes a internet, però, a la vegada, és escassa la ciència que sorgeix arran de les historietes. Les historietes i internet estan relacionades en el sentit que a la xarxa es poden trobar moltes pàgines web que tracten els còmics –guiadelcomic.com, per exemple-. I la ciència i internet també estan iterrelacionades, ja que avui dia ja no es pot fer ciència sense el recurs de la xarxa.

La nova Tebeosfera oferirà una nova base de dades sobre còmics molt important i única. S’està portant a terme una àrdua faena de documentació de tebeos espanyols i presentarà molts treballs que quedaran per a la prosperitat. La web recollirà més de 13.000 fitxes de tebeos que Barrero ha anat recopil·lant: des del Granizada, d’Apel·les Mestres, fins avui. Tot aquest treball que té lloc en i per al món del còmic es duu a terme amb iniciatives privades, com la de Tebeosfera. El motiu, bàsicament és un. A Espanya no existeix una cultura ni hi ha indústria del còmic com la que hi ha a altres països, com ara Bèlgica. De manera que ho duen a terme aquells apassionats del còmic, un col·lectiu reduït però que existeix i està compromès en aquesta causa. Encara que, els tebeos són un aspecte fonamental en la cultura, sobretot en la relació comunicació cultural d’elit i fenòmens de masses.

El boom del còmic al nostre país va tenir lloc després de la mort de Franco, però no va durar més de quatre anys. En aquesta explosió dels còmics, els qui seguien els còmics de superheroïs eren els fascistes, mentre que la resta, els compromesos amb la causa democràtica van esdevenir els lectors d’elit, que recloïen els còmics a uns quants. Avui dia, la historieta és un mitjà híbrid que es dirigeix a un públic molt concret, també. En aquest sentit hi ha algunes indústries per als nens i es va creant un mercat jove, que va augmentant a poc a poc. Ben bé es pot afirmar que els còmics són art i que treballen encaminant-se a la cultura de masses. Un dels punts que es van tractar al final de la conferència de Manuel Barrero va ser si en el futur, les grans superfícies apostarien pel còmic, igual que s’està apostant pels llibres. Segons Barrero, és un tema complicat i una realitat difícil d’acomplir perquè a les grans superfícies es demana un mínim de venda, i a diferència dels llibres, la distribució i venda de còmics és molt inferior.

Es convertirà algun dia el còmic amb un producte de masses o continuarà l’estereotip de “frikies” a tots aquells que ho segueixen amb devoció? Caldrà observar el futur d’aquest gènere, però de moment sorgeixen i es renoven webs que fomenten el tema cada cop més hi ha gent que s’interessa per aquest fenomen.

Els obstacles de la Independència

Dos.
Dos van ser els motius principals que Alfons López, vocal del Consell General del Poder Judicial, va descriure com els que han impedit ser independent a Catalunya al llarg de la història.

El primer obstacle per a la independència, segons López, era la dependència econòmica de Catalunya respecte d’Espanya. L’estat mantenia les fronteres tancades per tal de protegir l’economia pròpia, i era impossible entrar en nous mercats. L’únic lloc de venda dels productes de la gran indústria catalana era Espanya. Quan es començà a liberalitzar el comerç, aquesta pertinença a Espanya no era del tot negativa, formar part d’una unitat econòmica més àmplia permetia que poguessis accedir a un mercat més gran. Actualment, però, pertànyer a Espanya ja no suposa cap avantatge per a Catalunya. És més, la indústria catalana sofreix boicots, el no a les Ofertes Públiques d’Adquisició que les empreses catalanes proposen a les espanyoles, la impossibilitat que un català sigui el president de la COE, etc. Tot plegat, reflecteix una idea de l’economia catalana com a adversària i la voluntat d’impedir que els catalans augmenten les pertinences i el control. Avui dia, amb la globalització, qui controla les fronteres i l’economia és la Unió europea i Espanya ha perdut sobirania respecte aquest àmbit

El segon obstacle foren les grans dictadures i control militar que visqué Espanya i que repercutiren fortament a Catalunya. Cada cop que s’aconseguiren alguns avenços, com la Mancomunitat de Diputacions provincials o una Generalitat Republicana, es truncaren amb la dictadura de Primo de Ribera i de Franco, respectivament. El control militar ha sigut un element important per al retrocés català i una realitat que perdura fins els nostres dies. Pensem, sinó, amb l’Estatut de 2006 de Catalunya i l’amenaça del general Mena d’intervenir-hi en contra si era convenient.

De manera que ja no hi ha cap avantatge en pertànyer a Espanya, en el sentit econòmic i polític. Davant d’això, l’únic que li queda a Catalunya és la independència. El marc actual d’actuació és la UE, diu López. Abans la UE eren França, Gran Bretanya, Alemanya, etc. Però avui dia també ho són Letònia o Malta, per tant Catalunya considera que pot intervenir de manera independent en aquesta economia global. A més, potser Catalunya podria tornar a recuperar aquell 40% del PIB (actualment el 7%), que ara ha passat a ser per a Espanya.

El conflicte entre l’estat i la comunitat catalana respecte de la independència és intens, històric i de moment impossible de finalitzar. El que pensa part d’Espanya de Catalunya és que és el gran Lloret on anar a estiuejar i que l’autonomia no és més que una mínima descentralització estatal. Per posar el punt final a la conferència, López es dirigí a la majoria de futurs periodistes que omplien la sala i assegurà que són els mitjans de comunicació els qui han de canviar aquesta mala imatge de Catalunya i que són els catalans, amb el vot i amb una mentalitat unísona, els qui han d’avançar cap al camí de la independència. Mentre això no s’aconsegueixi, els trens i la indústria continuaran el seu viatge a Madrid.

Per cert, m’agradaria des d’aquí felicitar a Eduard Lladó –també als demés futurs comunicadors de la UAB que van dur a terme esta iniciativa- i a la Comissió 100 anys d’estelada, per aquestes I Jornades de Comunicació i Independència que van organitzar. Perquè darrera de tot això hi ha molt temps de dedicació, molts mals de cap, molt saldo gastat... i, el que és més important, una idea clara de país. Ànims!